Colors i aromes de les flors

De les flors, cal esperar-ne colors i aromes, i no pas cebes o ampolles de plàstic. Els autors usuaris d'aquests materials, o són ignorants i cal esperar que el déu de torn els il·lumini o, si no ho són, és que fan burla dels espectadors. És prou greu. Farien bé de repensar-s'ho i, l'any vinent, en lloc de vegetals i deixalles, ¿us imagineu peònies en lloc de cebes i en lloc d'ampolles, clívies? Potser no saben que són peònies i clívies. És trist!

En els 40 anys d'inauguració de l'Exposició de Flors a Girona no havia passat una vergonya com la de dissabte passat, amb motiu de la inauguració. És el cas de l'alcaldessa, que inicià l'acte i que parlà poc i bé, i no s'entén per què no l'inaugurà: cedí la paraula a una regidora. Aquesta digué molt poca cosa i passà la paraula a una senyora amb aquesta cerimoniosa frase: “... i ara us parlarà la senyora tal.” Gairebé ningú no sabia qui era. Hom pensà que era una Merkel floral i parà l'orella. Ella aclarí que sols parlaria de basquetbol, que era el seu fort. “Bàsquet?” es preguntaven els oients. Dedicà al públic una llarga llauna basquística força reeixida. En acabar, algú li recordà que inauguraven l'exposició i ella satisfeta digué: “Ah, és veritat” i hi afegí: “Ara podran passejar i veure les flors com sempre.” Amb l'exposició desinaugurada, hom no sabia si riure o plorar. A les inauguracions, s'espera que algú important digui quelcom afalagador i convidi a la visita. A l'alcaldessa segur que no li agradà, però no va fer res per protocol·litzar-ho.

Bé. El que dèiem. L'exposició floral és –s'ha de dir que com sempre– una meravella. De les grans presentacions florals –observin que he dit florals– de les quals pot dir-se sense exagerar espectaculars, hom té poca cosa més a dir-hi: són la genuïna mostra floral peculiar de Girona Temps de Flors. Del muntatge mirallejant de l'escalinata de la catedral, hom entén que ha d'haver costat un ronyó. Ara bé, el públic cerca el colorit espectacular de sempre. “Miralls?”, fan, estranyats. Els últims anys hi ha hagut un descens notable de flors en els muntatges. El preu de les flors i el pressupost municipal, o ves a saber, però salta a la vista, el públic ho ha notat i els mitjans se n'han fet ressò.

Dels treballs, podríem dir concentrats –d'intensitat i mida–, n'hi ha una vintena, amb la firma d'habituals expositores conegudes no professionals, a les quals ningú no pot ensenyar res. Hi ha filles i netes d'aquelles heroïnes dels principis que intervenen ajudant la mare o l'àvia! Hom, veient-ho, treu forces de flaquesa! Aquestes són les energies renovades dels Amics de les Flors. El treball familiar i anònim en una presentació i, per tota recompensa, unes paraules amables d'una veterana del petit grupet del lideratge.

Entenc que encara que sigui dolorós parlar de les cares fosques de l'exposició, és convenient aclarir conceptes. Em refereixo a la part més pervertida: els falsos patis. Tothom, o quasi tothom, sap què són els patis de les cases pairals de la zona antiga de Girona. Són, la majoria, verdaderes creacions dels arquitectes i constructors de les seves èpoques, i no cal fer-hi grans coses per exhibir-los: parlen per si sols. Va ser una troballa el fet d'afegir a l'exposició el seu bagatge d'història i bona vida dels benestants gironins. Ara bé, la insistència reiterada de la seva associació per augmentar-ne el nombre en va pervertir les qualificacions barrejant l'autèntic amb el ful. Així, passen per patis entrades d'accés, petits comerços, baixos, etc., convertint en patis la major part del carrer de la Força. Es poden veure exemplars de mal gust i coses pitjors. La cosa acabaria ací, però el cas és que el públic foraster, la majoria, comencen la visita per la Força. Els grups amb guies ineptes o poc informats també hi comencen la visita. No es pot circular amb les cues per entrar als patis. Maten les hores de la visita, donen una ullada a l'escalinata de la catedral i corren cap a l'autobús. Aquests no tornen mai més i ves a saber el que diuen! Els seus comentaris no poden ser bons de cap manera a la permissivitat de l'Associació Amics de la Girona Antiga pels quals l'esvalot del carrer de la Força és l'èxit dels patis. L'Ajuntament hauria d'escoltar les observacions que, fa anys, fan els Amics de les Flors pensant en Girona, el seu prestigi i res més. Tot el que no siguin patis s'hauria de retirar, i els dies d'aglomeracions, inclús els genuïns no haurien d'obrir. El carrer de la Força embossat fa perdre les hores destinades a la visita, sobretot als grups. Els gironins l'eviten i les guies informades, també. Entre la una i les dues del migdia, al pàrquing d'autocars de la Devesa no cal preguntar i sols escoltar el que duen els grups que van arribant. Fan por de sentir! “Per aquestes collonades hem vingut?”

Pel que fa als centres oficials, caixes i bancs, com sempre, destaca l'Ajuntament amb un treball floral de qualitat, cada any, a l'edifici, escales, teatre, i etcètera. El projecte i la realització els deixen al gust dels professionals de l'Escola de Jardineria de Barcelona. L'Artigues ho passa prou bé, armada i dreta a la frontera, defensant els espais conquerits.

Els ponts de l'Onyar, el llit del riu en passar per la ciutat, i més. No cal amoïnar-s'hi. La bona voluntat i l'esperit ciutadà de molts gironins estalvien qualificatius: ho fan per la ciutat! En un dels ponts metàl·lics, el GCF ha volgut fer una crida empaperant-ne un. No té cap gràcia, ni una, i sols el salva el nom del club, respectat i apreciat a Girona. Un treball fet al llit de l'Onyar, de jardineria decorativa, és notable. Els claustres de la catedral, gairebé sense excepció, cada any donen caràcter a l'indret. L'autor Vilagran, potser el professional amb més història dels que col·laboren amb l'Associació, a més d'ofici, té mà esquerra. Viatja amb nosaltres sense problemes. Resten diverses esglésies amb treballs importants col·lectius i una d'unipersonal. La mestra per excel·lència, fa anys que treballa sola al Carme. Ben sola, no. En Vilagran, que toca molts instruments, li fa un concert privat. Ella, florista puritana, no admet invents amb les flors, i el seu treball clàssic i ortodox és impecable. Assumpció Plana és matèria pura de la gran família dels Amics de les Flors. Ella començà a Sant Pere de Galligants i ha viatjat fins al Carme amb treballs florals sempre ortodoxos. Passa el mateix que a Sant Martí, en què un parell de veteranes ha recollit un lot de joves promeses. Realitzen un treball acurat, estudiat amb temps i l'executen fidelment. No sempre la realitat honora el projecte, però hi ha espectacle i flors. Bé. No és possible parlar de tothom. Falta espai i si disposés del necessari, els lectors canviarien de tema. En parlar d'algun, sols interessa a ell i als seus.

És sabut que existeix un moviment artístic mundial que rebutja l'art figuratiu i la seva obra, immersa en un món irreal, proclama la llibertat d'acció i no lluita contra ningú: sols lluita per aconseguir el domini de la no-expressió plàstica. A Girona, començaren tímidament als jardins de Galligants i anaren creixent a cada edició fins ara que, a la veu de “Girona ha obert la porta!”, la permissibilitat ha provocat una allau de peces, idees i disciplines a tots els indrets de l'exposició. S'ha de dir que la majoria de visitants ho rebutja. A l'edició d'aquest any, amb desvergonyiment, gairebé tots han prescindit de les flors. Han volgut fer veure el que no és, amb un mínim de flors. La majoria, però, en prescindeixen, oblidant la finalitat de l'exposició i situant-hi unes flors o una de sola. No agrada, a Girona Temps de Flors, aquesta incorporació forçada d'un estil que no té res veure en absolut amb les flors. La major part de les persones no arriben a encaixar aquest moviment. De fet, és un art amb una actitud reivindicativa, no sempre sincera pel cansament de la lluita. Girona no és una bona plaça per combats. La tolerància que hi ha hagut a Girona ha fet que, com les mosques a la mel, acudissin a Girona Temps de Flors en bandada. A qualsevol altre lloc on s'exhibeixen obres d'art modern, del que sigui, no són acceptades, o ho són amb condicions. Ací no poden millorar res del que expressen i plasmen les flors. La naturalesa, en crear-les, va ser esplèndida i la seva continuïtat no necessita ajuda: sols amor. Els Amics de les Flors no necessiten propostes de canvis d'interpretació de la bellesa floral. Des del 1977, associats per un projecte floral amb mil i una varietats d'expressió, havem trobat el camí de l'èxit que no ens adjudiquem: l'èxit és de la ciutat de Girona, de tots els que treballen amb nosaltres. Cerqueu el vostre i el trobareu. Una mostra floral no és pas el millor amic per a les vostres imaginatives obres. Ho diu prou bé la Bíblia: “Busqueu i trobareu.”