L’èxode de la Núria

Dia 8 de juliol a la nit i 9 de juliol a la matinada del 1967. La vall de Núria comença el dia amb aparent normalitat. La tranquil·litat de la vall, però, es trenca quan algú s’adona que la imatge romànica de la verge no és al seu cambril, cinc dies abans de la seva coronació canònica. Robatori o alliberament? Per les autoritats franquistes del moment, va ser un robatori sacríleg. Però res més lluny d’això. Va ser un acte antifranquista i una reivindicació d’un moviment catòlic –Volem Bisbes Catalans– que defensava una Església catalana i moderna, més d’acord amb els postulats de l’aleshores flamant segon concili del Vaticà.

L’escenari era ideal per a aquests sectors, ja que el règim havia programat uns actes amb la pompa i la circumstància característiques. De fet, es van celebrar però amb una rèplica de guix de la imatge i amb personalitats com el ministre de Justícia, Antonio María de Oriol Urquijo, i el bisbe de Barcelona Marcelo González, entre moltes altres. Va ser una coronació poc popular i els fets van transcendir a la premsa internacional.

Durant la nit i matinada en qüestió, tres persones –n’hi havia d’altres de suport– van esbotzar el pany de la porta que comunicava l’hotel i el santuari, van descargolar la imatge del seu pedestal i, embolicada, la van introduir en una motxilla. L’escamot va baixar a peu fins a Queralbs i des d’allà sembla que van dur la imatge a una masia del Montseny després d’un periple per altres indrets. Qui hi havia, doncs, darrere d’aquests fets? Sembla que persones vinculades a diversos grups de l’escoltisme català, a Acció Catòlica i a una comissió de capellans progressistes i catalanistes. Els fets es van anunciar amb quartilles repartides en nom d’Almogàvers pels carrers de Barcelona. La Guàrdia Civil va anar de bòlit, en va, per trobar els autors del fet. Aquest moviment era el mateix que reclamava la tornada de l’exili de l’abat Escarré de Montserrat i la substitució del bisbe de Barcelona afí al règim per aquest i que la resta de bisbes fossin catalans.

Tots aquests fets van tenir molt de ressò a la premsa del país, a l’estatal i també a la internacional. A les comarques gironines, Los Sitios en va començar a informar quatre dies després i ho va continuar fent cinc dies més. El 2 d’octubre informava que el Bisbat d’Urgell –al qual pertany el santuari de Núria– negava que algú hagués tornat la verge sota secret de confessió. El gener del 1968, Presència reclamava saber el final i feia referència, en un article d’opinió, als editorials madrilenys sobre el tema.

L’episodi del rapte de la marededeu de Núria es va resoldre discretament i després de cinc anys de silenci. L’any 1972 Narcís Jubany deixava de ser bisbe de Girona per ser-ho de Barcelona. Va ser el moment en què la verge torna a Núria. La van lliurar al Bisbat d’Urgell. La verge descansava a casa.