Torna el Tren Pinxo de Banyoles

Cin­quanta-tres anys després, ha tor­nat a haver-hi cues per pujar al Tren Pinxo. Al de veri­tat, el que des del 1926 fins al 1956 va trans­por­tar viat­gers i mer­ca­de­ries entre Girona i Banyo­les, i no al tre­net turístic que ara recorre l'estany i que n'ha here­tat el nom. L'Ajun­ta­ment de Por­que­res, amb l'ajuda de la Dipu­tació, la Gene­ra­li­tat i diver­sos par­ti­cu­lars, va estre­nar ahir la reha­bi­li­tació de dos dels últims ele­ments que es man­te­nen d'aque­lla línia fer­roviària, símbol de tota una època. D'una banda, s'ha habi­li­tat el bai­xa­dor de Mata com a petit museu dedi­cat al Tren Pinxo, amb fotos, pla­fons expli­ca­tius i peces històriques com ara fulls d'hora­ris i plànols del pro­jecte.

Durant els par­la­ments, Rosa Saubí recor­dava amb emoció que 79 anys enrere va néixer al bai­xa­dor, que també era l'habi­tatge del capatàs, Miquel Saubí –duia les obres i el man­te­ni­ment d'aquell tram de línia–, i la seva família. I, d'altra banda, s'ha res­tau­rat un vagó ori­gi­nal de la línia que la família Coro­mina-Isern tenia guar­dat durant tots aquests anys i que Quim Duran ha anat posant a punt aquest últim any i fins a l'últim moment, perquè ahir al matí mateix va haver de repa­rar un des­per­fecte a la part poste­rior que s'havia fet quan l'havien des­car­re­gat. Duran expli­cava que del vagó només en que­dava el terra, i que s'havia hagut de fer tot de nou: «Amb foto­gra­fies, qua­tre mides i una mica d'ima­gi­nació. I res de plànols!» El vagó que­darà expo­sat a la car­re­tera de Sant Andreu, que com molt bé va indi­car l'alcalde, Sal­va­dor Ros, té una història lli­gada direc­ta­ment al tren, i les auto­ri­tats van fer una crida al civisme perquè es res­pecti l'obra i la memòria que com­porta. Una memòria que ahir era el tema prin­ci­pal de con­versa, sobre­tot dels més grans: la parada de Les Saques, a Banyo­les; la pri­o­ri­tat que tenia el tren petit que venia de Flaçà i Palamós si tots dos com­bois es tro­ba­ven a Girona, l'acci­dent amb un camió de gaso­lina a Sarrià –va pro­vo­car cap a 20 morts– o com hi pujava gent de Bar­ce­lona durant la Guerra Civil, per anar a bus­car men­jar a Banyo­les –«venia car­re­tons de naps per un duro. I jo ben con­tent!», recor­dava Josep Estany, de Mata–. I sobre­tot, la len­ti­tud i les para­des que havia de fer el tren perquè la gent baixés a empènyer-lo, sobre­tot a la pujada de Riu­de­llots de la Creu. Per això hi ha aque­lla cançó que ha que­dat en el record: «El Tren Pinxo de Banyo­les és el més petit que hi ha, fet de llau­nes i cas­so­les, i cas­cos de bacallà. Passa per la car­re­tera, com si un llamp colpís l'espai. Quan troba una pujada, ja s'atura a mig camí [...] i dóna temps al maqui­nista d'anar a beure un got de vi.»