Marita Gomis: “Ningú ens ha vingut a dir res”
Els propietaris de la casa Gomis, a la finca de la Ricarda, no saben encara com els podria afectar l’eventual ampliació de la tercera pista
La casa està catalogada i és un referent de l’arquitectura
Marita Gomis és la tercera dels sis fills que van tenir Inés Bertrand i Ricardo Gomis. Té 73 anys i els dies ben ocupats amb la casa Gomis: n’és propietària amb els seus germans i fa 25 anys que s’encarrega de les visites a aquest emblema de l’arquitectura racionalista. Aquests dies l’activitat és incessant. La casa Gomis està en el focus per la polèmica que envolta l’aeroport del Prat, ja que és la construcció més valorada de les set que estan incloses a la finca de la Ricarda. L’ampliació plantejada per Aena, i per ara suspesa, eliminaria la llacuna de la Ricarda, que seria dessecada per poder allargar 500 metres la tercera pista. I deixa un interrogant sobre les cases.
Agafant el mapa i un tiralínies, l’allargament de la pista no necessàriament hauria de comportar la desaparició de les cases. “Però la pista ens passaria molt a prop”, explica Gomis. Molt més que ara, que és a uns 400 metres, una distància que ja provoca “un soroll molt important, vibracions i pol·lució pels combustibles”, explica. I en posa dos exemples: “Quan estic fent una visita i s’enlaira un avió, cosa que passa cada dos minuts i mig, he de callar perquè el soroll és molt molest.” La contaminació causada des que es va posar en marxa la tercera pista, el 2004, és també notable. “Entre el 1999 i el 2001, els arquitectes Fernando Álvarez i Jordi Roig van rehabilitar la teulada, i vam estucar les voltes el 2002. El 2004 tot l’estuc de calç es va posar de color gris per la pol·lució.” Abans que es construís la tercera pista, l’impacte dels avions no era el mateix, ja que l’aeroport operava amb les pistes llarga i transversal, més allunyades de la casa Gomis. En tot cas, el que pugui passar amb la finca i les cases és pura especulació. “Sabem el que publica la premsa, perquè a nosaltres ningú ens ha vingut a dir res”, explica Gomis.
Els pares de Marita Gomis van decidir construir una casa a la finca que l’avi d’Inés, Manuel Bertrand, havia comprat a tocar del mar a finals del segle XIX. La finca de la Ricarda, anomenada així per la llacuna existent, està situada en un delta on el paludisme va ser una malaltia endèmica fins als anys seixanta. El besavi va dessecar aiguamolls per fer camps de conreus, va plantar pins per estabilitzar les dunes i va construir una granja de vaques lleteres. La finca va esdevenir un espai de referència per a la família Bertrand i el procés de construcció de la casa Gomis va començar el 1949, quan Inés Bertrand i Ricardo Gomis van entrar en contacte amb l’arquitecte Antonio Bonet, que vivia llavors a Buenos Aires. El projecte constructiu va ser llarg i Emili Bofill va ser el constructor d’una casa que “és una obra d’art, on tot va ser molt pensat per crear un diàleg amb l’espai que l’envolta”, explica l’actual copropietària. Ella i els seus germans van viure la construcció, que es va estendre entre el 1957 i el 1963, d’una manera lúdica i propera. “Cada diumenge anàvem a l’obra, vam créixer amb la casa”, rememora. “Amb uns pals clavats a terra i uns cordills, es delimitaven els espais que tindria la casa. Als nens ens deixaven aplanar la sorra i escollir les fotografies que tindria cada habitació”, diu.
La casa Gomis va esdevenir un lloc essencial per a la família i de trobada de l’escena cultural catalana. Quan van morir els pares, el 1992 i el 1993, els sis germans van decidir que la seva riquesa arquitectònica no podia quedar tancada. Com a resultat de la divulgació feta per la família Gomis Bertrand, amb el arquitectes Fernando Álvarez i Jordi Roig, la casa ha esdevingut un referent en el món de l’arquitectura. “L’escola d’arquitectura La Salle fa la classe d’obertura del curs visitant la casa, i l’última visita abans del confinament va ser d’un grup d’estudiants d’arquitectura del Japó.” També està oberta a la ciutadania, a través de les visites mensuals que organitza l’Ajuntament del Prat, amb llistes d’espera, i és un plató freqüent per a fotografies de publicitat. El març passat va ser declarada bé cultural d’interès nacional.
LES FRASES
Les pistes afecten l’aqüífer que dota d’aigua potable
Rosa M. BravoLa llacuna de la Ricarda no és una bassa d’aigua aïllada, sinó que és una peça cabdal del sistema deltaic. És part del doble aqüífer que s’estén pel delta del Llobregat, la tercera zona humida més important de Catalunya. Així ho destaca Joan Pino, catedràtic d’ecologia de la UAB, que precisa que l’aqüífer superficial aflora en forma de llacuna i el subterrani és explotat per Aigües del Prat com a aigua potable –i per Aigües de Barcelona–. “La Ricarda, el Remolar i la Murtra són zones de drenatge” d’una àrea amb molts canals de reg –hi ha molta activitat agrària al delta– i tenen un paper important contra la salinització, ja que actuen com a barrera contra l’entrada d’aigua de mar.
Les llacunes formen part d’un sistema que veu alterat el seu equilibri amb construccions tan agressives com un aeroport. “Les plataformes de formigó que inclouen les pistes, els carrers de rodament i els vials fan una pressió sobre el terreny pel seu pes que provoca canvis en les pressions hidrostàtiques i la circulació de les masses d’aigua”, alerta Pino. “La Ricarda no és un estany envoltat de ciment, sinó que té una vora gradual. L’aigua dolça s’estén quan puja el freàtic i a la inversa, ja que forma part d’un sistema dinàmic i complex.”
L’allargament de la pista afectaria també els espais de la pineda i el canyissar, zones de nidificació de moltes espècies d’aus sensibles. “Perdríem diversitat i quedarien les aus generalistes”, explica el catedràtic. Destaca que la Ricarda ha estat més ben preservada que el Remolar, per la qual cosa concentra plantes i insectes difícils de veure en altres indrets. I assenyala que llacunes artificials com Cal Tet, que es va crear com a mesura compensatòria pel desviament del Llobregat, “no tenen la complexitat biològica de la Ricarda”.