“No disposem d’aigua per als cultius a tot el territori”

L’agricultura està basada en la gestió de l’aigua; la de secà, igualment. Tots els marges de pedra que veiem són infraestructures hidràuliques per retenir l’aigua. L’agricultura porta en l’ADN lluitar per aprofitar al màxim l’aigua i aquesta també ha de ser la filosofia de futur: intentar aprofitar l’aigua amb la tecnologia disponible. Quan no hi havia sistemes de canalització ni impulsió, la gent treballava i invertia molt a retenir l’aigua a les seves finques amb tot el sistema de marges i cultius. Moltes tasques del cultiu de secà van destinades a retenir l’aigua, a impedir que hi hagi competència entre les herbes i els cultius. En el futur serà igual, utilitzant les tecnologies i el coneixement disponibles. Però l’aigua és limitada. No podrem disposar de la quantitat òptima per al desenvolupament dels cultius a tot el territori perquè no tenim suficient aigua o perquè és molt difícil arribar a posar-la en alguns territoris.

És clar. És molt eficient en cultius tradicionals. Les plantes tenen una corba de producció en què, a mesura que els poses més recurs, van produint cada vegada més, però arriba un moment en què la corba s’aplana: hi poses molt recurs i aconsegueixes poc increment. Si volem aprofitar al màxim l’aigua, ens hem de moure en la part de la corba que fa més pendent, en què tu hi poses poc recurs i aconsegueixes molt increment. Els regadius deficitaris controlats o els regadius de suport estan en aquesta part de la corba. D’alguna manera, també aconsegueixes aprofitar l’aigua de pluja. Els conreus tradicionals estan adaptats a una climatologia mediterrània. En el secà català plou a l’entorn dels 400 mm. Això són 4.000 m³/ha. En un reg de suport parlem de posar-hi 1.000-1.500 m³/ha, és a dir, ni la meitat de l’aigua que plou. Si amb un reg de suport donem al cultiu un suplement en el moment crític en què ho necessita, aconseguim que produeixi més i regularment. El reg de suport aconsegueix regularitat. Així aprofites l’aigua de pluja que va caure en un altre moment i que, si no, s’hauria perdut. Socialment és molt rendible perquè aconsegueix que territoris que estan deprimits puguin continuar defensant-se i tenint activitat econòmica.

Cada territori té les seves característiques. En el cas del delta de l’Ebre, la inundació no es fa només pel cultiu sinó per lluitar contra la salinització dels terrenys que estan al nivell del mar o per sota del nivell del mar. S’hi aplica més aigua de la que necessita el conreu per evitar la salinització. L’aigua té molt més valor com més elevada està i encara no ha fet el seu circuit. L’aigua de la Cerdanya encara ha de fer tot el circuit natural, té molt valor i s’ha de gestionar molt bé. És en els regadius de les conques altes on s’ha de fer una bona gestió i vigilar molt de no contaminar. Al tram baix del riu el valor ambiental de l’aigua és menor i estalviar molta aigua en aquesta zona no té tant sentit. Encara que l’estalviïs, aquesta aigua ja està a tocar del mar. El reg pressuritzat, modernitzat, s’haurà d’estendre al màxim, però té un recorregut no immediat: les inversions són importants i la tecnologia i els coneixements s’han d’anar adaptant.

És també una qüestió de cultura dels agricultors, que han estat tota la vida regant a manta i ara han de reconvertir la finca, fer més inversió. Per exemple, estem plantejant els regs de modernització del Baix Ter, que són a la zona final del riu. Fins fa 7-8 anys, els agricultors no volien ni pensar en un reg pressuritzat. Té l’avantatge que pots controlar la fertilització, la quantitat, el moment. L’agricultura moderna va en la línia d’estalvi d’aigua i aplicar la tecnologia de reg que, al final, fa que tinguis millors produccions. Les quantitats d’aigua cada vegada estan més d’acord amb les necessitats del conreu. Quan regues a manta, és molt difícil donar l’aigua que el conreu necessita en el moment en què la necessita.

Al Priorat es van construir embassaments dissenyats per tenir unes quantitats de pluja que no han arribat. El que fa resilient el sistema és interconnectar xarxes. El Priorat té al costat el Garrigues Sud i l’Ebre. Estem parlant d’un reg de suport de pocs hectòmetres que, amb poca quantitat d’aigua, donarà molta més resiliència a uns embassaments que es poden omplir a l’hivern, que és quan l’Ebre porta una quantitat d’aigua important. A l’Empordà és més complex, perquè depèn de Boadella i s’han d’estudiar altres recursos com l’aigua regenerada de depuradores.

Cal analitzar quines altres demandes hi ha, perquè hi ha l’ambiental i a Barcelona s’ha utilitzat per a consum humà. Hem de veure què es pot fer.

Seré una mica agosarat: la dessalinització. Fins ara s’hi ha pensat per a subministrament domiciliari, però l’agricultura propera al mar a la llarga acabarà utilitzant-la si el producte final té prou valor per pagar-la. Construir a l’interior un pantà és similar a fer una dessaladora a la costa. El que es fa és generar recurs si resulta rendible, perquè val molts diners.