Regar i alguna cosa més

L'informe aprecia que el canal té un problema amb l'assignació d'aigua del riu Segre i la inversió necessària per aconseguir-ne més gràcies a la connexió de cabals (harmonització) entre el Segre i la Noguera Pallaresa: “Els cabals del Segre i els seus afluents estan experimentant una tendència a disminuir (segurament per efecte de la reforestació de les capçaleres i de canvis en els usos del sòl).” “El riu, en el seu cabal actual, no permet alimentar el canal d'Urgell i el futur canal Segarra-Garrigues a ple rendiment, a més de garantir el cabal ambiental del Segre.” “Per garantir-ho, caldrà impulsar l'harmonització del Segre i la Noguera Pallaresa, per un costat, i modernitzar el sistema de regs dels Canals d'Urgell, amb uns costos econòmics que condicionen l'execució del projecte.”

L'informe constata que “el ritme d'incorporació de regants i de superfície regable ha estat, sense cap mena de dubte, més lent de l'esperat en les previsions”. “Els regants potencials, en bona part explotacions petites o familiars, veuen incerta la recuperació de la inversió que suposa connectar-se al CSG a causa de diversos factors (a part de la desconfiança generada durant el procés de desenvolupament de la mateixa infraestructura).” A més, la retallada de les dotacions de reg per les possibles zones ZEPA també allunya els possibles regants, a causa del cost de la inversió del rendiment econòmic aconseguit. Per això, l'informe aposta per premiar l'agricultura ecològica i de regs de suport: “Qualsevol plantejament de futur que s'apliqui al CSG per tal de fer-lo més viable des d'un punt de vista econòmic i social requereix la integració del medi ambient com a factor d'èxit del projecte. Especialment pel que fa a la conservació de la biodiversitat i amb el referent de la legislació europea, d'obligat compliment.”

El CADS assenyala que, amb 1.061 milions d'euros d'adjudicació de la xarxa de regadius el 2002 per la Generalitat, més 500 milions més del canal i la presa d'Albagés per part de l'Estat, és una de les principals obres públiques de Catalunya. Però els dubtes sobre la seva viabilitat econòmica i social obliguen a “realitzar una auditoria economicofinancera, amb informació sistemàtica i actualitzada sobre els costos de construcció, explotació i manteniment (fixos, variables, energètics); els ingressos; l'arquitectura financera; la viabilitat de la política tarifària, i els costos d'harmonització de la Noguera Pallaresa”. Segons l'informe, “aquesta valoració hauria d'incloure les externalitats socials i ambientals, determinar el cost global real de l'obra i l'estructura dels costos i els ingressos”.

L'informe proposa reorientar els objectius inicials del canal cap a cultius més diversificats i, especialment, els productes mediterranis ja existents en el territori afectat, com ara l'olivera, l'ametlla i la vinya. L'informe assenyala que el canal hauria de tenir com a objectiu incrementar l'autosuficiència alimentària de país fins a un 60%, en lloc de fer només cultius de gran demanda d'aigua que majoritàriament s'acaben exportant.

L'informe també apunta a la necessitat de trobar més usos de l'aigua, especialment en el desenvolupament de l'agroindústria i també dels serveis i el turisme. I, i aquí ve la part més polèmica de l'informe, el canal podria servir per a un possible transvasament puntual d'aigua a l'àrea del Ter-Llobregat. Un ús que aniria compensat en inversions al territori del Segarra-Garrigues i amb uns límits marcats: “Aquesta garantia hauria de ser per a un ús puntual, en condicions d'excepcionalitat, reversible i amb estricte control per part de l'administració hidràulica, i entesa en el context d'una Catalunya en xarxa des del punt de vista de l'aigua.” “En qualsevol cas, es tracta d'una de les múltiples opcions que cal tenir previstes a escala de país, per garantir l'abastament de la població i els usos prioritaris en cas de sequera (que consisteixen, entre altres recursos, en l'aigua reciclada, la dessalinització, etc.)”, explica l'informe.