Clotilde i el marquès

El visi­tant de Villa d’Este (Tívoli) es troba amb un dis­curs de poder, però sobre­tot de riquesa. Els Este, ducs de Fer­rara i Mòdena, impor­tants mece­nes del Renai­xe­ment, van tenir un con­tra­temps quan el gover­na­dor de la ciu­tat, el car­de­nal Hipòlit II no va ser esco­llit com a pontífex de la cris­ti­an­dat i, per superar el trauma, va cons­truir una vil·la que volia com­pe­tir amb les corts de Fer­rara, Roma o França i inten­tava emu­lar la mag­ni­ficència de la Vila Adri­ana. La història recull que Hipòlit II d’Este va ser un dels grans saque­ja­dors del con­junt d’amfi­te­a­tres, man­si­ons i ter­mes cons­truïdes pel suc­ces­sor de Trajà. Se’n va empor­tar mar­bres, estàtues, que, el 1550, després de ser nome­nat gover­na­dor de Fer­rara, va uti­lit­zar per recons­truir un palau ruïnós, ja que segons va dir havia somiat que la recu­pe­ració de l’esplen­dor fami­liar es basava a trans­for­mar aquell edi­fici deca­dent en un far cul­tu­ral. El va aju­dar el pai­sat­gista Pirro Ligo­rio, que es va ins­pi­rar en els jar­dins pen­jants de Babilònia i va crear un oasi de par­ter­res, fonts monu­men­tals com la Dell’Ovato i escul­tu­res.

No volem fer un trac­tat sobre Renai­xe­ment, però sí remar­car que el pro­ta­go­nista de la nos­tra història, Raül de Rovi­ralta i Astoul, marquès de Rovi­ralta de Santa Clo­tilde, igual que Hipòlit II, va voler expli­car al món que ell era un home de fe i diner. Pot­ser mai havia obli­dat que, essent un nen, el seu pare, Teo­dor Rovi­ralta i Figue­ras, es va esca­par de la casa paterna de Molins de Rei, va anar a peu a Bar­ce­lona i, d’estran­quis, es va embar­car per fer les Amèriques. L’enyo­ra­ment va fer tor­nar l’emi­grant a Cata­lu­nya con­ver­tit en un ric per­so­natge que no s’ho va pen­sar dos cops quan Sal­va­dor Andreu i Grau, més cone­gut com el Dr. Andreu, li va pro­po­sar urba­nit­zar els ter­renys de Coll­se­rola que puja­ven al Tibi­dabo. Va posar cinc mil duros en la soci­e­tat i d’allò no tan sols va néixer un parc d’atrac­ci­ons que encara per­dura, sinó que va com­prar una masia, un antic con­vent que amb l’ajuda de Joan Rubió Bell­ver va trans­for­mar, la casa cone­guda com el Fra­res Blanc, en un mani­fest de futur.

A l’Argen­tina Teo­dor es va casar amb Sofia Astoul, amb qui va tenir qua­tre fills –Raúl, Emili, Susanna i Sofia–, als quals va incul­car un espe­rit empre­ne­dor que va por­tar el pri­mogènit, nas­cut cir­cums­tan­ci­al­ment a París (1892), a con­ver­tir-se en un dels empre­sa­ris de referència de Cata­lu­nya, que va asso­lir l’èxit en sec­tors indus­tri­als com ara l’auto­mo­bilístic –la família, amb els Andreu i els Sag­nier, van donar suport a Josep Maria Armangué, un dels impul­sors dels down-cars, i va aju­dar a cons­ti­tuir la Fábrica Naci­o­nal de Auto­ci­clos David– i sobre­tot el far­macèutic.

El 1923, Raúl Rovi­ralta, que havia estu­diat medi­cina a la UB, es va asso­ciar amb Fer­ran Rubió i Tudurí per fun­dar Labo­ra­to­ris Andrómaco –el nom d’un dels met­ges de Neró–. Es van fer d’or. La Gle­fina, un tònic recons­ti­tu­ent a base d’oli de fetge de bacallà endol­cit amb sucre cre­mat, indi­cat con­tra el raqui­tisme i la mal­nu­trició, va tenir un èxit imme­diat, escla­tant, que va gene­rar un procés de crei­xe­ment impa­ra­ble d’una com­pa­nyia que el1926 ja tenia sucur­sals a Bar­ce­lona, Madrid i l’Argen­tina i obria nous mer­cats a Cuba, Lis­boa, Mèxic i Mon­te­vi­deo. Tot i que el 1939 els dos socis es van sepa­rar, van impul­sar grans obres a la Costa Brava i a Menorca. Raúl Rovi­ralta va aca­bar de con­so­li­dar un pro­jecte ini­ciat el 1917, després d’una pri­mera visita a Llo­ret, quan l’octu­bre del 1918, amb la intenció de fer-hi uns jar­dins i una residència ins­pi­rats en Villa d’Este, va com­prar set vinyes a la zona de la Boa­de­lla. Al mateix temps, Fer­ran Rubió i Tudurí va adqui­rir una finca de 208 hectàrees al nord de Menorca, Mon­go­fre Nou.

Tor­nant a la Costa Brava, Rovi­ralta va encar­re­gar el dis­seny dels jar­dins a Nico­lau Rubió Tudurí, germà del seu soci Fer­ran. El 1921 es van fer les pri­me­res plan­ta­ci­ons, abans s’havien mogut ter­res, for­mat esca­les i apla­nat ter­ras­ses. El 1926 va que­dar enlles­tit el pro­jecte de Rubió i va néixer una altra manera d’enten­dre l’espai i la natura. Després de la marxa de l’arqui­tecte pai­sat­gista, que no va tor­nar mai més, l’estreta col·labo­ració entre el pro­pi­e­tari i el matri­moni for­mat pel pin­tor Domènech Car­les i Ros­sic i l’escul­tora Maria Lli­mona, filla del pro­mi­nent escul­tor, espe­ci­al­ment pel que fa a la deco­ració escultòrica, les plan­ta­ci­ons i el mobi­li­ari dels jar­dins, va donar a la finca el caràcter defi­ni­tiu. Casat amb Clo­tilde Roca­mora i Rosés, filla de dues grans nis­sa­gues de la capi­tal cata­lana –els Roca­mora, enri­quits amb la fabri­cació i l’expor­tació de sabons, i els Rosés, indus­tri­als tèxtils amb forta impli­cació a Cor­nellà de Llo­bre­gat–, Raúl Rovi­ralta va tenir qua­tre fills: Clo­tilde, Teo­dor, Ale­xan­dre i Raúl. En aquell moment la vida li anava de cara. El ter­reny s’havia repo­blat amb xiprers, pins i euca­lip­tus, quan el va col­pe­jar la tragèdia. El 27 de maig del 1927, a la una de la mati­nada, Clo­tilde Roca­mora va morir, als trenta-dos anys. Les cròniques expli­quen la des­es­pe­ració d’un home que per per­pe­tuar la memòria de l’esposa va can­viar el nom del paratge, va pas­sar d’ano­me­nar-se La Proa a Santa Clo­tilde, i un any més tard va tro­bar con­sol casant-se amb Odila Arens, nas­cuda a São Paulo i filla de Fer­nando Arens i Lavínia de Oli­veira Cal­das. El 31 de juliol del 1999, la que ales­ho­res era mar­quesa vídua de Rovi­ralta Santa Clo­tilde va decla­rar que el 1928, quan a l’estiu ana­ven a la finca, dor­mien al ras i també que després de tor­nar d’un viatge de tres mesos van encar­re­gar a Domènec Car­les la deco­ració del jardí i la cons­trucció d’una casa.

La cro­no­lo­gia marca que el juny del 1926 es va aixe­car l’arc de l’entrada, el 1927 es va con­ti­nuar amb la plan­tació del jardí i un any més tard es va començar la mansió prin­ci­pal, seguint un plànol de Rubió però modi­fi­cat i adap­tat al pai­satge per Domènech Car­les. En un arti­cle publi­cat el 2001 al But­lletí de la Reial Acadèmia Cata­lana de Belles Arts de Sant Jordi, Joan Bas­se­goda pun­tu­a­litza que el 1922, per deco­rar el jardí, Rovi­ralta va com­prar la pri­mera estàtua, un nen amb un corn marí. El 1926 va adqui­rir a Itàlia els caps de Minerva i Hèrcu­les i, el 1928, qua­tre bus­tos i un nen amb un tritó; el 1929, les estàtues de la Prudència i la Justícia, com­pra­des a París, i sis mesos després, deu bus­tos romans. El 1934 es va aca­bar la casa gran.

Començava un nou temps. Raúl Rovi­ralta va deci­dir tre­ba­llar per una soci­e­tat més justa i així, el 1932, a Bar­ce­lona, va crear l’escola d’assistència social per la dona, i a Llo­ret va impul­sar múlti­ples ini­ci­a­ti­ves, com ara ins­tau­rar dona­ci­ons per repar­tir entre les vídues amb fills o els pes­ca­dors més grans i amb menys recur­sos; va pro­moure les can­ti­nes esco­lars, les revi­si­ons mèdiques a les esco­les, i cada diada de Reis, una tra­dició que es va man­te­nir fins poc abans de la seva mort (1979), repar­tia jogui­nes entre els vai­lets més des­fa­vo­rits.

Com va publi­car la revista Aires Llo­re­tencs el 15 de gener del 1934: “La menu­da­lla, acom­pa­nyada dels seus res­pec­tius mes­tres... fou tras­lla­dada a la finca del Dr. Raül Rovi­ralta.... I no us cre­gueu que fos­sin gens pobres els reis del Dr. Rovi­ralta, no, car varen tocar no res menys que tres jogui­nes a cada infant.” Va afa­vo­rir l’obre­ria de Santa Cris­tina, “la Talia Llo­re­tenca”, va impul­sar la festa del lli­bre i es va gua­nyar fama de filan­trop, una con­dició que el 1935, en ple Bienni Negre, li va val­dre ser nome­nat con­se­ller d’Assistència de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. L’any 1937, alhora que el govern de Com­panys pro­te­gia Santa Clo­tilde, des de l’altre cos­tat, el fran­quista, Rovi­ralta va publi­car l’assaig Los pro­ble­mas de asis­ten­cia social en la Nueva España, tot un mani­fest imbuït pel naci­o­nal­ca­to­li­cisme en què pre­co­nit­zava incre­men­tar la labor benèfica i la cari­tat orga­nit­zada. Era el camí cap a la sal­vació i així, reco­nei­xent els mèrits, el 1952, el Vaticà li va ator­gar el títol de marquès de Rovi­ralta de Santa Clo­tilde.

Car­les Sánchez Runde, que del 1958 al 1979 va ser el seu secre­tari par­ti­cu­lar, va pun­tu­a­lit­zar que el marquès va cons­truir el jardí sense plànols ni pre­dis­po­si­ci­ons prèvies. I en una entre­vista publi­cada el 1964 a la revista Tra­mun­tana, Rovi­ralta asse­gu­rava que anti­qua­ris de Lon­dres, Nova York o París esta­ven interes­sats a com­prar la seva col·lecció de vai­xells en mini­a­tura, recor­dava que les tro­pes de la República havien ocu­pat la casa i aca­bava dient que Santa Clo­tilde no podia morir mai. El seu escut heràldic porta la divisa “Robur in fide”(“La for­ta­lesa està en la fe”). La fe que va fer que en Raúl Rovi­ralta complís el seu somni i que Clo­tilde Roca­mora fos la musa ins­pi­ra­dora dels jar­dins de Llo­ret.