SOCIETAT
De vacances a l’hort i a la granja
Una vintena de cases rurals de les comarques gironines ofereixen allotjament i menjar a canvi de fer feines a l’hort o a la granja
És on n’hi ha més després de Tarragona
Núria Tomàs i Jérémie Piou van obrir L’Hort de la Selva , una petita explotació familiar que ofereix verdures ecològiques de proximitat al municipi de Vidreres, el 2011. I, a finals de l’any següent, van decidir apostar pel wwoofing, una experiència que sabien que es practicava a Europa. “Ho vam trobar una idea molt bona per completar la feina i les tasques d’horta ecològica, sobretot a l’estiu, però també una oportunitat per intercanviar punts de vista i per conèixer gent d’arreu del món”, explica Núria Tomàs sobre aquest fenomen, un nou concepte de viatge, emergent en els últims anys com un tipus de turisme alternatiu, molt popular entre els joves. Es tracta de treballar en una granja o casa rural a canvi d’allotjament i menjar.
Aquest moviment va néixer el 1971 al Regne Unit, quan Sue Coppard, una secretària de Londres, passava els caps de setmana feinejant al camp amb els seus amics. El projecte va començar anomenant-se Working weekends on organic farms i, amb els anys, ha acabat, gràcies a internet, com una xarxa social: World wide oportunities on organic farms (Wwoof ). També hi ha altres plataformes que aposten per aquest tipus de turisme, com Helpx i Workaway, tot i que els wwoofers són els més coneguts.
A les comarques gironines, hi ha una vintena de cases i granges ecològiques que ofereixen la possibilitat d’allotjar-s’hi com a wwoofer i que estan registrades en el portal de Wwoof Espanya . A l’Estat espanyol, hi ha més de 200 cases que s’hi dediquen i a Catalunya, una setantena. Després de Tarragona, la demarcació de Girona és on se’n troben més. A escala mundial, Nova Zelanda i Austràlia encapçalen les destinacions on més es practica el wwoofing.
Benefici mutu
Núria Tomàs, de L’Hort de la Selva, amb una hectàrea dedicada a l’horta ecològica, fa un balanç positiu del wwoofing i en destaca sobretot el fet que genera un “benefici mutu”. En aquests cinc anys, explica, han rebut una trentena de wwoofers, la majoria europeus, sobretot francesos. Però també hi han passat noies iranianes i israelianes, i una japonesa. Núria Tomàs subratlla que el woofing es practica com a part d’un itinerari: “Es fa un recorregut per diverses granges i tu ets una més en el recorregut.” El període d’estada sol durar, de mitjana, entre deu i quinze dies. En el cas de L’Hort de la Selva, com que és una explotació petita, explica, es creen complicitats, ja que els wwoofers conviuen a la casa, no en una estança independent. En aquest sentit, a L’Hort de la Selva, tenen espai màxim per a dos wwoofers al mateix temps. “Es crea un vincle molt especial”, assenyala Núria Tomàs, perquè “comparteixes moltes estones”. Pel que fa a les feines del camp, els wwoofers de L’Hort de la Selva es dediquen a treure males herbes, a preparar el camp per a la temporada següent, a plantar i a recollir. “Si són urbanites, solen venir molt predisposats i hi ha gent amb més traça o menys”, assenyala. En el cas d’algun accident feinejant al camp o amb les tasques encomanades a la granja, quan es fa el registre s’inclou una assegurança que ho preveu.
Viatge i aprenentatge
Tot i que els estudiants són el perfil de wwoofer més habitual –una experiència d’estiu similar a fer d’au-pair, per exemple–, el cert és que el ventall és molt variat, també pel que fa a l’edat i a les motivacions que els porten a emprendre un viatge amb un component d’aprenentatge molt important. Així ho assenyala Luz Sturm, de Can Sala , a Granollers de Rocacorba, una casa rural que també permet fer-hi estades en la modalitat de wwoofing. “És popular no sols per viatjar, sinó també per aprendre d’agricultura ecològica, sortir de la rutina o descobrir que és possible una forma de vida diferent.” A càrrec del negoci des del 2013, recorda que els seus pares, holandesos, ja tenien hostes d’aquesta manera a finals dels anys noranta. Sturm destaca dos perfils molt diferents de wwoofer: per una banda, joves que no tenen diners i ho veuen com una possibilitat per viatjar i, per l’altra, “gent que busca reconnectar-se, trobar-se a si mateixa.” A Can Sala, el wwoofer col·labora en les tasques de l’hort, ajuda el pagès que té cura de les gallines i fa vida a part de la família, ja que és una casa rural que lloga habitacions. A canvi de la feina, el wwoofer disposa d’habitació, menjar i cuina. Com que no hi ha contraprestació econòmica, s’ha de tenir clar, destaca Sturn, que “no són mà d’obra gratuïta, sinó voluntaris”. Així, la xarxa Wwoof estableix que no poden treballar més de 30 hores setmanals perquè no es pugui considerar un contracte laboral.
Viure en comunitat
A la Universitat de Girona (UdG), l’estudiant tailandesa Nuntanut Krissanasuwan ha analitzat el wwoofing en una tesi coordinada pel professor de turisme de la UdG Lluís Mundet. Krissanasuwan es va interessar per aquest fenomen quan va fer una estada de quinze dies en una granja a Nova Zelanda. L’estudiant tailandesa va entrevistar setze cases gironines que s’hi dediquen amb l’objectiu d’analitzar aquesta pràctica i descobrir quin impacte té a la demarcació. Una de les característiques de les cases que ofereixen wwoofing a les comarques gironines és la idea de viure en comunitat. El màxim nombre d’adults que accepten la vintena de cases de la xarxa Wwoof a la demarcació és quatre. Aquest fet permet una convivència més íntima, ja que s’hostatgen amb la família. A diferència de la seva experiència personal, en què va conviure a Nova Zelanda amb desenes de voluntaris de nacionalitats diferents, en el cas de les comarques gironines s’aposta per un wwoofing més personal. L’estudi calcula que més de 500 wwoofers han passat per la demarcació des del 2007.
Lluís Mundet destaca que, si bé l’organització Wwoof Espanya és recelosa de considerar-ho turisme, perquè no hi ha un benefici econòmic, sí que “ho és, ja que hi ha un intercanvi cultural”. Mundet assenyala que hi ha un “interès per tot allò que és orgànic, per com es cultiva la terra de manera diferent i per establir vincles”. També ho relaciona amb les noves maneres d’alimentar-se, més sanes, i amb noves modalitats de turisme, però diferent de l’agroturisme i del turisme de voluntariat. Mundet en diu “turisme postmodern”: “El turista d’avui dia és de tercera i quarta generació i no vol ser tractat com un ramat. Vol ser persona individual; vol estar amb altra gent, però que no li facin malbé l’experiència.”