L'Emiliona

Per aques­tes estra­nyes iro­nies de la vida la pri­mera vegada que he entrat a l'església on van casar-se els meus avis (de part de pare) ha estat per assis­tir a un enter­ra­ment. L'enter­ra­ment de l'Emília Llorca i Martín, pre­si­denta de l'asso­ci­ació de veïns l'Òstia. Les veïnes i veïns de la Bar­ce­lo­neta han aco­mi­a­dat l'Emi­li­ona a l'església de Sant Miquel del Port, plena de gom a gom, amb el sen­ti­ment d'incre­du­li­tat que ens embol­ca­lla a les per­so­nes quan la mort apa­reix de sobte, sense avi­sar. A l'església de Sant Miquel del Port, a banda d'algun vol­tor, s'hi va aple­gar molta gent sen­zi­lla i ama­ble, veïnes i veïns soli­da­ris i com­pro­me­sos, per­so­nes lliu­res que em sem­bla que no aca­bem de creure'ns que l'Emi­li­ona ja no hi sigui. Refuso d'esbor­rar els seu número de l'agenda del meu mòbil: I si, com acos­tuma, em truca a l'hora més impen­sada? Recordo la dar­rera vegada que parlàrem per telèfon: «No, Emília, la reunió era per dijous vinent... Sí, avui és el meu sant, mol­tes gràcies. I per des­comp­tat, el dia 13 la senyera al balcó». El dijous vinent jo era, amb tants veïnes i veïns, a Sant Miquel, amb el cor petit i la tris­tesa als ulls.

Recordo bé el dia que vaig conèixer l'Emília. El Casal de Bar­ce­lona Vella tot just aca­bava d'esco­llir-me con­se­ller de dis­tricte i des de l'Òstia ens havien dema­nat una tro­bada per tal de par­lar del pla dels ascen­sors. Acudírem a la cita els dos con­se­llers d'Esquerra al dis­tricte de Ciu­tat Vella. Era un ves­pre de tar­dor, feia fred i l'Anto­nio i l'Emília ens obri­ren les por­tes de casa seva. Davant d'un cafè, l'Emília va des­gra­nar tots els seus argu­ments, amb tran­quil·litat però amb exigència, aca­bant amb una reflexió que vaig sen­tir, després, mol­tes altres vega­des que puc resu­mir, més o menys, amb les següents parau­les: «-Tenim lloc els pobres a la Bar­ce­lo­neta? Quina ciu­tat estem fent? Per què hem llui­tat?»

Tot i el sen­ti­ment de bui­dor i des­em­par, cal que tin­guem clar que l'Emília és amb nosal­tres. L'Emi­li­ona sabia que la seva força venia de totes les veïnes i veïns que li feien cos­tat en les seves rei­vin­di­ca­ci­ons valen­tes i jus­tes. Sense el veïnat que tant esti­mava, ella no hau­ria pogut esde­ve­nir aque­lla referència que ha estat. Perquè la seva empenta era també la nos­tra. I totes i tots sabem que alguna cosa ens devem. Per hono­rar la seva memòria i per demos­trar-nos que som dig­nes de la seva amis­tat. Perquè conèixer l'Emília Llorca i Martín, ni que hagi estat a esto­nes i amb massa pressa, és un pri­vi­legi que ningú no ens podrà pren­dre.