Anhel de recuperar la Rambla

A José Moya la furgoneta assassina li va passar a un pam. No la va veure venir, explica, i se la va trobar ja a sobre quan s’enduia un dels expositors d’una de les tres floristeries que Moya té a la Rambla, a la zona de davant el mercat de la Boqueria. El que més el va impactar, però, diu que va ser la forma com la Rambla es va buidar en qüestió de minuts i el silenci posterior, insòlit i gairebé absolut, en què va romandre el passeig durant les hores posteriors a l’atemptat que dijous va segar la vida de tretze persones i va deixar centenars de ferits a l’artèria més emblemàtica, turística i concorreguda del centre de Barcelona.

Moya va fer marxar els seus empleats i, seguint instruccions dels Mossos d’Esquadra, es va quedar tancat en una de les parades, on també va acollir un home en cadira de rodes, explica. “El silenci era aclaparador. No l’havia sentit mai en trenta anys, perquè a la Rambla sempre hi ha activitat, i suposo i espero que no el tornaré a sentir mai més.”

El florista ha començat el divendres desmuntant i tancant les parades. La Rambla ha seguit acordonada durant la nit, però des de primera hora del matí és accessible, i no pot deixar-ho tot obert. Quan acaba i marxa a casa, a mig matí, el passeig ja és un bullidor de vianants i periodistes.

Passejar aquest divendres per la Rambla és trepitjar l’escenari del crim, i l’exercici reclama una litúrgia i un silenci, diferent, però, del descrit per Moya. Un silenci de dol. La litúrgia està més accentuada al matí, quan la ciutat tot just arrenca, i ho fa estranyament assossegada i circumspecta. A partir de les nou, les botigues han començat a obrir. A dalt de tot, un furgó dels Mossos d’Esquadra ocupa el punt pel qual la furgoneta assassina va accedir dijous a la vorera central per iniciar la seva gimcana criminal. La majoria de quioscos de premsa han reobert, amb el personal de matí, el que no hi era quan es va produir l’atemptat (a la tarda, la majoria tancaran). El primer quiosc de tots, el que hi ha a tocar del vehicle policial i de l’accés a l’estació de Plaça Catalunya, és l’únic que té tota la premsa. A la resta no hi ha a penes diaris, els diaris monopolitzats per la massacre, perquè el tall policial ha impedit l’accés de les furgonetes de repartiment. “Hi ha hagut algun repartidor que els ha apropat amb carretons, però altres, com que no podien passar, no ens han servit”, es queixa un quiosquer.

L’estació de Catalunya, on conflueixen metro, Ferrocarrils de la Generalitat i Rodalies de Renfe, com la de Liceu de la L3 de metro, roman tancada fins a migdia, quan reobre i s’eliminen les restriccions al trànsit. El dispositiu policial, però, ja no té com a finalitat la caça dels assassins, com dijous, sinó la seguretat de l’acte convocat a les dotze a la plaça Catalunya, un minut de silenci amb la presència de les autoritats i una participació massiva que l’Ajuntament xifra primer en 30.000 persones que no caben a la plaça Catalunya i després eleva a 100.000, afegint, diuen fonts municipals, la gent apilada als carrers adjacents. Tampoc no hi caben, és clar, però tant s’hi val, avui ningú discutirà la xifra, ni tampoc el lema que els ciutadans allà aplegats coregen espontàniament: “No tinc por.” Tothom en té, només faltaria. Però del que es tracta és d’escenificar el contrari. De cara als assassins i també de cara a un mateix. Barcelona, ferida i en estat de xoc, reclama litúrgies cauteritzadores. Benvingut sigui, sembla convenir tothom que és aquí convocat, tot allò que ajudi a pair tant d’horror.

Això inclou l’intent, tot i la persistència de l’estupor i el desconcert, de tornar a la normalitat. “Avui no vendrem res, però s’ha d’obrir. Com més aviat millor”, diu Fèlix Prieto, propietari de Pieles Prieto, un més dels centenars d’establiments que dijous van haver d’abaixar les portes amb un esglai. Prieto no hi era dijous a la tarda, però sí Hajar Khila i Farrukhi Javed, dos dels empleats que aquest matí de divendres tornen a estar al peu del canó a El Rey de Estambul, un restaurant del carrer Hospital en què els Mossos van fer entrar ferits per refugiar-los a l’espera de l’ambulància, explica Farrukhi. “Van portar una dona amb el cap del tot obert”, recorda Hajar. La noia elogia els policies. “Van fer molt més del que els tocava, i a la nit ens van acompanyar perquè poguéssim sortir d’aquí i tornar a casa. Tenim molta sort de viure aquí.”

El Rey de Estambul és un dels quatre locals a la Rambla o a tocar amb la ciutat turca inclosa al nom i sobre els quals dijous va córrer el rumor, viralitzat a les xarxes socials, reproduït per nombrosos mitjans i desmentit al vespre pels Mossos, que s’hi havia atrinxerat un terrorista. “Segurament algú va veure la persiana abaixant-se i els mossos recorrent el carrer i van pensar això”, aventura Hajar. Menys ganes de parlar tenen en els dos locals de la marca Aromas de Istanbul, un situat davant la Font de Canaletes i un altre a la cantonada amb el carrer Sant Pau. Però en els dos casos els empleats deixen clar que no va passar res més que no fos una fulgurant baixada de persiana. Ja al tram de la rambla de Santa Mònica, a la part baixa del passeig, hi ha encara un altre restaurant turc, La Luna de Estambul. La furgoneta no va arribar fins allà, però sí el pànic i les ordres policials de romandre tancats a dins. “Vam veure que tothom baixava corrent. Hi va haver gent que va entrar al local plorant i cridant”, explica una empleada que no vol donar el seu nom. “Vam passar molta por.”

Hi havia un altre establiment amb el mateix nom i propietari a Nou de la Rambla, a tocar de la botiga de productes de pell de Fèlix Prieto, però fa mesos que està tancat, tot i que dijous també sortia citat en algun mitjà com el local on se suposava que s’havien atrinxerat els terroristes. Trepitjar el lloc del crim és també recórrer l’escenari de relats fantasiosos colats d’estranquis en ràdios, televisions i diaris digitals com a veraços per la bretxa enorme que en els protocols de contrastació deixa l’apel·lació compulsiva a la immediatesa.

Però també hi ha qui trepitja la Rambla amb l’afany de recuperar un territori familiar que dijous va ser colonitzat per l’horror. Pels volts de les cinc de la tarda, Wafa Amrani hi passeja amb el canell dret embenat i el braç esquerre en cabestrell. Amrani, una més d’entre el centenar llarg de ferits, és marroquina de naixement, barcelonina des de fa 13 anys i veïna de les Drassanes, a tocar de la Rambla, on també ha treballat i per on dijous passejava amb el seu fill de tres anys quan es va produir la massacre. En les corredisses que va precipitar el pas de la furgoneta, algú la va empentar i va caure. “Jo només volia protegir el meu fill, i quan em vaig aixecar no el veia.” Passats uns segons d’angoixa, el va localitzar: estava amb la seva germana i un amic, que també l’acompanyaven i també van amb ella ara, i van fugir com van poder. No va anar a l’hospital fins la nit, perquè només volia allunyar-se d’allà. El nen, explica, ho va veure tot, morts i ferits. “Té molta por i no vol venir, però jo sí que volia.”

A l’hora del retorn de la Wafa a la Rambla, quan ja fa 24 hores de l’atemptat, els memorials que per mitjà d’espelmes, missatges i tota mena de petits objectes reten homenatge a les víctimes al llarg de tota la Rambla han crescut exponencialment. Els principals, els del fanal i la font de Canaletes, a dalt de tot del passeig, i el del Pla de l’Os, sobre el mosaic de Miró on el conductor assassí va donar per acabat el seu trajecte. Al mig del recorregut, una parada de venda d’entrades per a espectacles i activitats turístiques s’ha convertit en un petit mausoleu format per una gran quantitat de notes adhesives amb missatges de solidaritat i bons sentiments per exorcitzar el dolor.

Ha estat una sorpresa també cauteritzadora per a la propietària, Mònica Trias, una de les antigues ocellaires que va haver de reciclar el negoci quan la venda d’animals es va prohibir a la Rambla. Dijous, quan es va produir l’atemptat, tot just sortia de prendre alguna cosa del Viena, un frankfurt que hi ha uns metres més amunt. A la parada, situada a l’altura del Palau Moja, hi havia tres empleades, que en sentir el brogit i veure la gent córrer, van fugir a refugiar-se en establiments del carrer Portaferrissa, on després van haver de romandre hores. “Va ser una reacció intuïtiva”, explica Maria Baglietto, una de les noies. Stefanie Tavares, companya seva, va entrar en una botiga de roba. “Vaig cridar-los que abaixessin les persianes i primer em van mirar com si fos boja, fins que es van adonar del que passava.” Trias ha quedat a la tarda amb les empleades que treballaven dijous a la tarda i la resta del seu equip. En trobar-se, plorant, tots s’han fos en una abraçada. “No ens hem atrevit a baixar abans, i ara ens hem trobat això”, diu Trias. Elles també contribueixen al mausoleu. Segurament no obriran fins dilluns. “No crec que puguem”, admet entre plors. El retorn a la normalitat és necessari, però feixuc. Moya, el florista que es va salvar per un pam, espera reobrir avui. “No és que em vingui de gust, però s’ha d’obrir. Com més aviat torni la normalitat, millor per a tothom.”