Gràcies per fer-nos xalar

A Platja d’Aro, gairebé sempre és estiu. A ulls de visitant, es té la sensació de vacances permanents. Fins i tot quan el sol llueix en les fredors del febrer i els estiuejants encara no hi són. El Magic Park és un d’aquests clàssics de la Costa Brava que han contribuït a la diversió de diverses generacions i, com tants altres locals mítics –posem-hi la discoteca Maddox, per exemple–, a vincular l’espai físic amb les emocions. Avui tancarà, després de 45 anys, i el Magic Park passarà a ser un pòsit més en la memòria d’una generació en especial, la que va créixer amb gelats Colajet, entrepans de Nocilla i cursant l’EGB. Ahir, en l’últim diumenge per pujar als cotxes de xoc o saltar als llits elàstics, els qui havien estat nens acompanyaven els fills a fer l’última volta als cavallets.

Moltes famílies, un ple absolut en una jornada de portes obertes amb les atraccions gratuïtes i que ha volgut ser el comiat que es mereixia un parc que els anys havien deixat ancorat en un entreteniment predigital, –les màquines arcade eren als vuitanta el més revolucionari. I de sentiments a flor de pell entre els treballadors i els responsables del parc recreatiu. “Hem obert moltes caixes i ens hem retrobat amb molts records”, explicava, ahir, a peu de pista, Teia Xufré, una de les propietàries junt amb la seva germana Jenny, per apuntar després que a la vida tot són etapes.

Amb ulls d’emoció –“peneta de la bona”, destacava Teia Xufré–i també d’alegria en veure la resposta de la gent. Els cotxes de xoc plens, els llits elàstics i també els billars i el futbolí; els de sempre, no fallen. “És un entreteniment que perdura en el temps”, assenyalava Teia Xufré i ho comparava amb les fires dels pobles: “Quan és la fira, tothom hi va. I la idea del Magic Park era aquesta. Els meus avis van començar amb una pista de cotxes de xoc.” Els records que les germanes Xufré van treure de les caixes es podien veure a la part de dalt, on s’havia instal·lat una exposició que, en la moda de la nostàlgia actual, triomfava entre els adults, que s’emportaven, de record, des d’un pòster amb el logotip del parc, amb una tipografia i una estètica molt pròpia de mitjans dels anys vuitanta, fins a adhesius. Un dels visitants de l’exposició recordava la discoteca Màrius, que hi havia a la planta de baix, mentre el fill petit no es decidia amb el color, verd, vermell, groc... del Magic Park passaport –un carnet personal i intransferible. A les llibretes que hi havia en una taula per escriure algun pensament, s’hi llegia la mateixa idea: “Gràcies per formar part de la meva infantesa.”