el repunt
La neu propera d'ara
«El mantell blanc que cobreix la terra ens transforma els paisatges coneguts, d'una manera molt contundent, molt més que si de cop i volta passéssim del cor de l'hivern a ple estiu»
Deu ser cert que el món com a espai geogràfic ja gairebé no té secrets. No és només que no quedin espais ignots per descobrir, sinó que si volem cada dia ens entren a casa els llocs més recòndits de la terra, els més inversemblants, els que de tan inhòspits ens hauria de semblar mentida que existissin si no fos que de tant de veure'ls a través de la pantalla, d'una manera o altra ja ens són familiars. I el mateix passa amb tots els fenòmens meteorològics haguts i per haver que podem contemplar amb tota comoditat asseguts al sofà de casa, per més malvestats que ocasionin. Coses que de fet en aquesta part de món on vivim, on la natura es mostra tan equilibrada i assenyada, mai de la vida veurem. També és cert que una part de la població d'aquest nostre món té la sort o ha adquirit l'hàbit de viatjar ben lluny de casa, saltar mars i oceans per situar-se per uns dies als antípodes del nostre espai de cada dia, dels nostres paisatges, de les nostres maneres de ser i de fer. De fet ja no ens sorprèn res, ni huracans, ni inundacions, ni terratrèmols, ni deserts, ni selves tropicals, ni els sostres de la terra. De tot en retenim imatges televisades a la nostra ment.
I també resulta verídic que la distracció quotidiana, o més ben dit setmanal, pugui ser que si vivim a la ciutat o a la plana l'anem a buscar a la muntanya, o si som del cor dels Pirineus, com passa per exemple amb els andorrans, ens abelleixi baixar a la platja.
Davant de tant coneixement visual del món global i dels fenòmens meteorològics que s'hi donen no ens hauria de sorprendre pas un pam o dos de neu caiguts al nostre entorn. Però resulta que ens sobta i molt, per més que les imatges de neu ens siguin quotidianes, per més que siguem fidels practicants dels esports de neu. Quina és la raó de la sorpresa? La primera deu ser la proximitat del fenomen, poder anar a tocar neu al costat o al damunt de casa, on és infreqüent la seva presència, a llocs que habitualment no surten a la tele per aquest motiu. Sovint encara domina el fet físic de la neu, sentir la fredor de la seva textura i enjogassar-nos una estona amb una matèria tan fràgil. El primer objectiu és tocar neu, tot i que la proximitat és ja important. Però hi ha una raó més profunda, més sentida, que és el canvi que sofreix el nostre paisatge, l'espai viscut. El mantell blanc que cobreix la terra ens transforma els paisatges coneguts, d'una manera molt contundent, molt més que si de cop i volta passéssim del cor de l'hivern a ple estiu. I això ens proporciona unes ganes enormes de mirar cap a totes bandes per reconèixer els llocs i els espais que coneixem pel seu nom, que hem trepitjat, dels quals sabem alguna cosa. Forcem la vista per distingir els indrets que la capa de seda blanca uniforma i confon, com si tot fos d'un altre regne. Els pobles, els petits llocs construïts, no s'acaben de veure amb precisió com si la neu hagués emblanquinat totes les façanes, com si vergonyosos per la novetat es volguessin amagar enmig de la fredor. El plaer que pot donar un dia de neu solejat des de dalt d'una miranda és reconèixer els canvis soferts pel món conegut, el món dels nostres noms geogràfics quotidians.
Tot plegat ens serveix d'exemple per constatar que malgrat els coneixements visuals que tenim del món sencer, el fet local, l'espai conegut i viscut són fonamentals, per a la nostra intimitat, per als nostres sentiments, per a la nostra existència. En definitiva, són la base per a la comprensió de l'altra part de món o fins i tot de l'univers, si és que això és possible.