Refiar-se i malfiar-se
El tancament d’oficines i la retirada de caixers automàtics ha colpejat de forma contundent els pobles petits, especialment la gent gran de les zones rurals
Els alcaldes dels municipis afectats fan mans i mànigues per retenir o recuperar el servei, però molts veïns han de refiar-se de fills, familiars i altres veïns per proveir-se de diners
A la botiga de queviures de Sant Jaume de Llierca (la Garrotxa), han fet de banc durant l’etapa més dura de la pandèmia, és a dir, han hagut de fiar. Com que no hi ha caixer al poble i la gent gran sense fills ni familiars o amb fills que viuen fora del poble no han pogut tenir el seu suport, qui la regenta ha accedit a recular a temps pretèrits, quan l’expressió “apunta-m’ho que passarem comptes a final de setmana o de mes” era habitual en les transaccions als comerços locals. En altres botiguetes dels pobles veïns coincideixen que a la gent gran se li fa un món usar la targeta de dèbit o de crèdit. Estan acostumats de tota la vida a tocar moneda i bitllet i no és només que els costi utilitzar els diners de plàstic, sinó, sobretot, que se’n malfien.
I és que la gent gran dels pobles petits són qui més pateix l’èxode de les entitats bancàries. Una realitat que és especialment dura als territoris rurals i de muntanya perquè han patit un procés de pèrdua continu. És un grup de població que estava acostumada de tota la vida al tracte directe amb el personal que atenia l’oficina, és a dir, estaven fets a tractar amb persones que els eren conegudes, que resolien qualsevol incidència als seus comptes, que els donaven el calendari cada any i amb qui, fins i tot, la feien petar una estona. L’última dècada, han vist com es tancaven aquestes oficines –en alguns casos, eren corresponsalies de banca– i, més recentment, com es retiraven els caixers.
La majoria tenen els fills vivint fora i, per tenir diners, els seus diners, han d’esperar que tornin el cap de setmana perquè els portin els que necessiten, o bé han de demanar als veïns que es desplacin uns quants quilòmetres fins als caixers més propers, o perdre molt de temps agafant el transport públic, si és que estan en condicions de moure’s amb autonomia. Per posar només un parell d’exemples, els veïns de la vall del Llierca tenen els caixers més propers a Sant Joan les Fonts, Besalú i Olot i els de la capçalera del Ter –Setcases, Vilallonga de Ter i Llanars–, a Camprodon, en un espai del centre on és difícil trobar aparcament.
Els alcaldes consultats per aquest diari coincideixen a queixar-se també per la manera com s’ha produït el tancament d’oficines i de caixers, majoritàriament, sense comunicació prèvia.
Gratar-se la butxaca
Atesa aquesta inèrcia de tancament d’oficines bancàries i de retirada de caixers, que s’ha accelerat durant els últims tres anys, molts ajuntaments s’han fet seves les queixes dels veïns i han treballat per trobar-hi solucions. I les més efectives passen per assumir amb diners públics el cost del manteniment dels caixers. Molts dels alcaldes afectats remarquen la paradoxa d’haver de pagar a unes entitats que anuncien, any rere any, uns comptes d’explotació multimilionaris.
La fórmula que han trobat a Llanars i Sant Jaume de Llierca, dos ajuntaments significatius en aquest àmbit, ja que van ser dels primers a patir les conseqüències de la retirada de caixers, és cedir un local i pagar el manteniment de l’aparell, un total de 1.100 euros mensuals. En el primer cas, està duent a terme gestions per aconseguir ajuts que alleugereixin aquesta càrrega i, en el segon, ho han fet gràcies a la Diputació de Girona, que assumirà la meitat del cost. Aquest dos ajuntaments, a més, han hagut de fer un concurs públic per a la licitació del servei, en què han pogut lligar aspectes importants, com, per exemple, que els caixers permetin als usuaris fer tràmits i no només retirar o ingressar diners. Per contra, no han aconseguit una igualtat de tracte per a tots els usuaris, sigui de l’entitat que siguin.
Hi altres ajuntaments que estan estudiant altres fórmules com ara negociar la taxa d’ocupació de via pública que han de pagar les entitats bancàries que tenen caixers. I, en alguns casos, han aconseguit evitar el tancament, com a Sant Joan de les Abadesses, gràcies a la recollida de signatures de la Unió de Botiguers i les gestions de l’Ajuntament.