Acte de fe per l’aigua
Amb gestió municipal des del 2017 per ordre d’un jutge, els ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter embasten la recta final de la municipalització del servei
Els regidors implicats confien que el canvi de model serà un fet a l’octubre
La municipalització del servei d’aigua potable a Girona, Salt i Sarrià de Ter camina a poc a poc, però amb pas ferm, consideren els ajuntaments dels tres municipis. “Els ho intento explicar i costa de creure. Gairebé és un acte de fe, però s’hi està treballant i avançant,”
El regidor de Territori de Girona, Martí Terés (Junts), plenament immers en un procés molt complex, intenta rebatre les demandes que el canvi cap a una gestió pública s’acceleri. Li fan, entre altres entitats, la plataforma Aigua és Vida, que ja s’impacienta.
Des del setembre del 2017 l’Ajuntament de Girona i els consistoris veïns gestionen la societat mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià SA (Agissa). Així ho va decidir un jutge després que es destapessin irregularitats del soci privat, Girona SA, arran d’una denúncia de la CUP –ara dins de Guanyem– a la fiscalia. En la comissió administradora judicial d’Agissa, hi són el regidor Terés; l’alcalde de Sarrià, Narcís Fajula (ERC), i el regidor de Territori de Salt, Àlex Barceló (ERC). Tots tres acompanyen la directora tècnica gerent d’Agissa, Laura Mascort, i el director financer, Àlex Aguilar.
Barceló reconeix que el ritme “és més lent del que voldríem. Ara hem d’acabar de tancar la forma”. Un dels obstacles –encara no superat– és si es crearà una nova empresa o bé si la gestió de l’aigua s’integrarà a Tractaments de Residus i d’Aigües Residuals de Girona SA (Trargisa), l’empresa municipal que gestiona la planta incineradora de Campdorà –ara en obres– i la depuradora. La voluntat és que “el sanejament i l’abastament de l’aigua estigui en una sola empresa”, diu Barceló. Però cal assegurar-se que això no afectarà el límit d’endeutament dels ajuntaments, amplia Terés.
“Nerviosisme”
Dimecres passat hi va haver una altra reunió de la Taula de l’Aigua, en què ajuntaments i entitats debaten el nou model. La plataforma Aigua és Vida, contrària a l’excessiu transvasament d’aigua del Ter cap a l’àrea metropolitana de Barcelona, forma part de la taula. Veu “amb un cert nerviosisme” el procés. El seu president, Pau Masramon, explica: “Ens han dit moltes dates i fa anys que estem així.” A Aigua és Vida els inquieta no saber les futures tarifes de la gestió pública.
A això també hi fa esment Guanyem, a l’oposició. La regidora Laia Pèlach no entén com el procés no inclou un estudi socioeconòmic que serveixi de base per definir les tarifes. Pèlach recorda que una auditoria va revelar anys enrere que l’aigua que sortia de la potabilitzadora de Montfullà (Bescanó) era venuda a un preu diferent a pobles del Gironès Sud i al Consorci Costa Brava respecte dels preus en altres municipis.
Sense voler precisar del tot com seran les tarifes, el regidor de Sostenibilitat recorda que s’hi incorporaran “criteris socials i ambientals” per facilitar que les persones amb dificultats accedeixin al servei i “fer-lo més assequible en els primers trams”. Per Terés, “es veuran les diferències respecte de l’estructura actual, amb progressivitat de preus i nous tipus d’usuaris”.
La gestió pública inclourà un nou ens, l’Observatori de l’Aigua, que podria estar vinculat als ajuntaments i que contribuiria a un altre tipus de governança. Masramon destaca que en altres ciutats les entitats tenen veu en aquest òrgan i és partidari que la plataforma hi sigui. El president ha recordat que la denúncia d’anys enrere de la CUP va contribuir en el procés cap a la municipalització.
El suport de l’AMAP
Girona forma part de la comissió executiva de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP), que assessora la municipalització gironina. L’entitat, amb seu a Barcelona, va néixer el 2018 i dona suport “polític, tècnic i comunicatiu” als municipis que trien la gestió pública. L’enginyer de camins Lluís Basteiro és el coordinador de l’AMAP, amb 60 membres, i que representa un 46% de la població catalana.
A Girona –explica Basteiro– es troben amb el que ja s’han trobat altres municipis, com ara Terrassa (Vallès Occidental). “El marc normatiu i legal és molt hostil amb la municipalització. Acordar, en un ple, que l’aigua serà de gestió pública és difícil i, si no hi ha al·legacions, es triga vuit mesos en el tràmit administratiu. A l’Estat espanyol la gestió pública dels serveis públics, ja sigui amb ajuntaments, consorcis o mancomunitats, és molt difícil, i més amb la LRSAL [la llei del ministre Montoro del 2013]”.
Basteiro reconeix que a Girona tenen coneixement de la situació perquè els ajuntaments ja fa anys que gestionen el servei (per decisió judicial) i la subrogació de la plantilla és un element a favor. De fet, l’Ajuntament va resoldre la concessió a Agissa l’octubre del 2020 per irregularitats. No hi haurà “un salt al buit” –diu Basteiro–, però hi ha altres fronts, com ara el de la gestió administrativa o judicial, que podria allargar el procés. Pèlach (Guanyem) recorda que el canvi de model ha hagut de suportar embats als jutjats d’empreses que no volen perdre la gestió del servei. Girona, Salt i Sarrià confien que l’empresa pública sigui una realitat el mes d’octubre, quan caduquen els estatuts d’Agissa.
L’AMAP recorda que els operadors privats del servei de l’aigua ofereixen un preu “entre un 22% i un 23% més cars” que els operadors públics. Són dades de l’Observatori de Preus de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) del 2020. Basteiro, però, admet que hi ha “dèficit d’inversions” quan les administracions prenen la gestió. En el cas d’Agissa, Girona SA hauria incomplert els compromisos assumits per renovar la xarxa entre el 1992 i el 2012 –unes inversions per 4,6 milions i reposicions per valor de 5,4.