LA CRÒNICA
Trens i salut mental
No és casualitat que la plataforma Trens Dignes i la més recent Dignitat a les Vies tinguin els peus posats a les Terres de l’Ebre i al Priorat. En aquesta part de Catalunya, una Catalunya que encara no ha sabut corregir els desequilibris territorials en cap o en gaires àmbits, el pèssim servei ferroviari és estructural, històric. L’R15 (Barcelona-Reus-Móra-Riba-roja-Pobla de Massaluca) i l’R16 (Barcelona-Tarragona-Tortosa-Ulldecona), les línies que haurien de portar la gent de les comarques del sud cap al nord –perquè al nord hi tenim més universitats, més feines i més opcions de gaudi de la cultura–, són “les dues línies més impuntuals de l’Estat”. I les més nefastes en el servei. És tan bèstia l’acumulació de retards, incidències, cancel·lacions, falta d’informació i incertesa a l’hora de fer els desplaçaments en tren al corredor mediterrani sud que fins i tot ara serà motiu d’un estudi pioner i insòlit: determinar si tot el desgavell ferroviari pot tenir un impacte psicològic en els soferts passatgers. Un equip investigador del Departament de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV), engrescats per la plataforma Dignitat a les Vies, ha decidit anar més enllà “del malestar, la desconfiança i la frustració de les persones afectades” i estudiar per primera vegada, des del punt de vista científic, les conseqüències psicològiques del caos ferroviari, a l’Ebre i a Catalunya.
Són bèsties i fa massa temps que duren el “tracte denigrant” i “la deixadesa per part de les administracions” –segons la plataforma d’usuaris–, al marge dels problemes puntuals que hi ha hagut ara amb les obres del túnel de Roda de Berà. A les Terres de l’Ebre, que és on la ferida és més profunda, alguns dels problemes es van agreujar, paradoxalment, amb l’entrada en funcionament del corredor ferroviari del Mediterrani, l’any 1996, quan es va inaugurar la nova estació de l’Aldea, que havia de ser la gran estació de les Terres de l’Ebre, amb nombroses aturades de trens de mitjana i sobretot de llarga distància, un rol que fins aleshores havia tingut la de Tortosa. Els auguris que tot aniria millor per aquell petit tram del corredor amb els nous temps de l’alta velocitat no es van acabar de complir, i ni l’increment de la freqüència de trens, ni l’augment de la velocitat, ni la puntualitat ni l’ampliació en la dotació de combois en moments de més afluència d’usuaris no s’han acabat de normalitzar mai.
El tren, que hauria d’unir pobles i ciutadans, els trenca i els separa. Anar en tren de l’Aldea-Tortosa a Barcelona era, i és, una odissea. No sabem ni a quina hora podrem pujar al tren ni a quina hora aconseguirem arribar. Ni si a mig viatge haurem de baixar per les vies i enfilar-nos en algun autocar que ens haurà de portar per carretera perquè les vies, la majoria de dies, han acabat sent vies mortes, inútils, incapaces d’arrossegar tanta mala gestió de la infraestructura i el servei ferroviari. La plataforma Trens Dignes reclamava fa uns dies, “senzillament, una cosa tan simple –però pel que sembla tan utòpica– com una bona gestió”. “Els usuaris de les línies del corredor sud ja no podem més, se’ns ha acabat la paciència.”
Si són dels que pateixen el viacrucis del tren, no dubtin a participar en l’estudi que duu a terme la URV. Una recerca, diuen, que es farà a partir d’un qüestionari en línia que determinarà “si entre les persones que pateixen les afectacions ferroviàries s’observen símptomes d’ansietat, depressió, somatitzacions –manifestacions físiques de l’ansietat o l’estrès– o hostilitat”, entre d’altres. I els preguntaran si, a causa del problema dels trens, han hagut de fer canvis de feina o trasllats de domicilis. Arribats a aquest punt, no tenim gaires dubtes del resultat de l’estudi.
