“Als anys cinquanta, les motos encara eren cosa d’homes”

El 1953, quan tenia 19 anys, el meu germà es va voler comprar la primera moto. Era una Lube, una marca fabricada al País Basc. Ell no s’atrevia a dir-ho a la mare i, com tantes altres vegades, em va demanar que intercedís jo. “Demanes més que en Franco!”, em deia la mare. Ho vaig fer, però amb la condició que m’ensenyés a anar-hi.

Jo ja sabia anar en bici, i en Josep em va ensenyar quatre coses: el canvi de marxes, l’embragatge, el punt mort. El punyeter es va oblidar d’explicar-me un detall important: que abans d’engegar-la havia de posar l’estàrter. En aquella època si no es feia així, la moto no s’engegava.

El meu germà treballava a la Molina, i els mesos que era fora jo aprofitava per agafar la moto.

No hi havia dones que anessin en moto i molt poques que conduïssin cotxe. Al Ripollès, quan jo tenia la Lube, només hi havia una dona que circulava amb un cotxe tipus americà, una ranxera de fusta que cridava molt l’atenció, i jo que anava amb moto. Les motos eren una cosa d’homes i, a més, eren caríssimes. Jo hi pujava, però, de fet, mai en vaig comprar cap. Ho feia el meu germà, que era molt bo per als negocis, guanyava diners i es podia permetre el luxe.

Quedaven bocabadats. Al principi ningú volia venir amb mi, però després les amigues ja em van començar a demanar que les portés a fer una volta. Era una novetat, i encara més en un poble de muntanya com Ribes. Però a mi no em preocupava el que poguessin pensar. No en feia gens de cas.

Com que hi havia poques dones que hi anaven, era un repte. Les dones depenien del marit per poder traslladar-se d’un costat a l’altre en vehicle privat. Hi havia poca gent que tingués moto i els homes pràcticament mai la deixaven a les dones de la família. Era un vehicle només per a ells. A mi la moto m’aportava llibertat per moure’m. Jo sempre m’he sentit lliure.

A la meva mare no la preocupava gens ni mica el que podia pensar la gent. L’únic que em deia és que anés amb compte per la carretera i que no em trenqués la crisma.

El 1955, el meu germà es va comprar una màquina alemanya, una NCU. Aquesta ja tenia el canvi al peu en lloc de la palanca, i m’agradava molt per la seva estabilitat, el poc soroll i perquè asseguda podies tocar amb els peus plans a terra. Era fabulosa.

Sí, el 1956 hi vaig anar per aprendre l’anglès i per treballar d’auxiliar d’infermera. Allà vaig conèixer el meu futur marit, en Lluís. Ell va comprar una Lambretta, però la feia servir sempre jo per anar i venir de l’hospital. També vam tenir una mena de Mobylette de fabricació alemanya, però jo l’odiava. L’agafava i s’aturava, i hi pujava en Lluís i li funcionava.

Vam tornar el 1963 i vam viure 25 anys a la Molina. En Lluís era el director de l’hotel La Solana i jo, la governanta. Allà, la primera moto que vàrem tenir va ser una Derbi i en Lluís li va canviar el motor per un de més potent. Aquesta jo la feia servir per anar per la muntanya. Quan acabava la temporada d’esquí pujava per la pista llarga de la Molina i baixava pel turó de la Perdiu. L’únic accident el vaig tenir als 45 anys pujant des de la parada del teleesquí fins a dalt de tot, i va ser per haver acceptat un repte que m’havien fet els cambrers. Tenia 45 anys i poc desprès vaig deixar d’anar en moto. Abans, però, vaig anar amb dues Derbi Coyote, una Ducati, una Yamaha...

El 1967, el de cotxe i el de moto. Fins aquell moment havia anat sense carnet i els policies em saludaven. Eren altres temps...