El concert de Sant Esteve

Hi ha dues dites populars, “Per Nadal, cada ovella al seu corral” i “Per Sant Esteve, cada ovella a casa seva”, que es perden en la nit dels temps, però que tenen una base històrica. Les festes saturnals romanes, que coincidien amb l’entrada del signe capricorn i el solstici d’hivern, celebraven l’arribada del sol invictus. Van ser cristianitzades per l’Església i, així, no tan sols es van mantenir com una de les principals fites de l’any, sinó que el costum de reunir les famílies a la casa pairal, l’allargament de les vetllades i les complicacions derivades de fer el camí de tornada de nit, van provocar que, normalment, els convidats ajornessin el viatge de tornada fins l’endemà. Un ús que va esdevenir costum, fins que, amb l’imperi Carolingi, es va establir que els dies posteriors a les tres grans celebracions lligades als cicles de l’any (Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada) fossin festius, i així s’ha mantingut en molts països europeus que van estar sotmesos a aquell domini, entre els quals hi ha Catalunya, que ha transformat Sant Esteve en una continuació del cicle festiu i en un dia propici per gaudir del lleure.

En un context de Revolució Industrial, el 15 de desembre del 1913, la junta directiva de l’Orfeó Català va decidir que la tarda del dia de Sant Esteve la coral faria un concert extraordinari que se centraria en les nadales, d’autors catalans com ara Pujol, Millet i Nicolau, i temes clàssics de Bach, Brahms i Händel. Una aposta guanyadora i popular que va superar l’inicial caire familiar i reivindicatiu de l’esperit català i va esdevenir una cita singular, imprescindible, que s’ha estès per molts pobles i ciutats del Principat.

A les nostres comarques, hi ha autèntics clàssics com ara la cantada del Cor Maragall a la capital, el concert de la coral El Progrés a Palamós i el de la cobla Principal d’Olot al Casal Marià, però el nostre relat se centra en la preparació de la diada per part de la coral Cantaires de Caldes de Malavella –una de les associacions més actives de la Selva–, que el 2016 va complir vint anys i que està dirigida per una força de l’esperit, Assumpta Fontanals, filla de Sabadell i antiga directora i professora de l’Escola Municipal de Cerdanyola del Vallès. En el llibre de celebració de l’efemèride, Fontanals escrivia: “Per motius de salut vaig haver d’abandonar la feina i per amor vaig canviar de poble. El 1995 vaig arribar a Caldes de Malavella sense conèixer res ni ningú, llevat del meu marit. Va ser com començar de zero. Sabia que era un inici amb molts reptes i que el camí seria difícil i desconegut.”

Tot i que arribava a un poble amb una llarga tradició en aquest àmbit, amb músics de renom i orquestres com la Maravella, i tot i estar afectada per una complicada malaltia ocular, Fontanals va continuar treballant per la música, i no li va costar afegir-se al grup de caldencs que aquell any havien decidit recuperar les cantades de goigs pel diumenge de Rams i per Pasqua. “La noia de Sabadell, a poc a poc –es pot llegir en el llibre–, sense fer fressa i amb l’assentiment general, es va anar fent amb el grup; al principi queda esverada de veure que cantàvem sense solfa, començant les cançons amb el to del més atrevit, i amb problemes de gargamella per acabar-les; després, de mica en mica, ella ens dona el to adequat, ens ensenya a modular la veu, a respirar i a no cridar innecessàriament.”

Membres de l’antic grup dels goigs reconeixen que hi havia voluntat d’avançar, però que faltava direcció, i que amb Fontanals van trobar la mà de ferro i la dona sàvia que els va permetre pujar un escaló i transformar el que era un grup d’aficionats al cant en els Cantaires de Caldes. L’agrupació, que entén la música com un element de dinamització i trobada, va debutar per la festa major del 1996 a la plaça de Sant Grau. Pilar Quer ho explica: “Aquell diumenge de festa major no l’oblidarem mai. Tots catorze –en aquells primers temps n’érem catorze– vam anar a fer veu i, sobretot, a prendre una mena d’infusió a casa de la Sumpta per poder cantar millor. Això és el que ens va dir... Sort de la til·la que crec que ens va posar! Enfilàvem el carrer Pla i Daniel, rumb cap a Sant Grau, i a tots ens bategava fort el cor; semblàvem nens petits. «Sort que no hi haurà gaire gent», va dir algú tot caminant. Arribem allà i no hi cabia ningú més. Llavors sí que les cames ens feien figa, però, malgrat tot, va ser el nostre petit gran concert. Així va començar la nostra trajectòria com a Cantaires de Caldes.”

Va ser un baptisme de foc que encara avui és recordat pels membres d’una agrupació que s’ha disciplinat, s’ha enfortit i, en el seu procés de creixement, ha tingut el suport de personalitats com ara Jordi Colomer, antic director de Camerart-Orquestra del Maresme, i el compositor Antoni Mas Bou, un dels músics més rellevants del Principat, que no s’ha estat de declarar: “A Caldes, un servidor hi ha trobat dos valuosos aliats: la coral com a conjunt i la seva directora com a solista. Tant és així, que puc assegurar que la sardana Doll de Catalunya sense ells no existiria... La meva relació amb l’Assumpta i els seus Cantaires de Caldes afegeix a l’amistat personal la complicitat entre l’autor i els seus intèrprets i en resulta un sentiment difícil d’explicar, però, en qualsevol cas, cordial, sincer i intens.”

Els tres adjectius utilitzats per Antoni Mas es podrien aplicar als assajos que aquests dies han fet els cantaires per preparar el concert de Sant Esteve. El primer concert de la sèrie es va fer a l’església parroquial el 29 de desembre de l’any de la fundació de la coral. Així es va iniciar una llarga travessa que el 1997 ja va situar la celebració l’endemà de Nadal, una data que ha esdevingut definitiva i que per als caldencs s’ha convertit en una de les cites familiars i musicals més remarcables de l’any.

Assumpta Fontanals i Miquel Riera (directora i president de l’associació) expliquen que a Caldes hi ha dos concerts a l’any, el de Nadal i el de la festa major, en els quals participen conjuntament tres corals (infantil, juvenil i sènior), la qual cosa vol dir que s’ha de fer un tipus d’assaig diferent per a cada edat. “La coral infantil –diu Miquel Vinyes– és molt agraïda. Normalment els nens s’hi apunten pel boca-orella, i perquè posem cartells a les escoles i a les botigues per informar-los que, quan han complert cinc anys, ja poden venir a cantar. Els pares hi responen i no tenim tantes complicacions com amb la coral juvenil, formada per antics cantaires que han arribat a l’adolescència i que, malgrat les obligacions escolars i familiars, han decidit continuar cantant.” “Tenen voluntat i ànims –explica Fontanals–; el que passa és que no troben prou hores per fer totes les activitats i, quan volem assajar, ens hem de posar d’acord en el dia i l’hora. Normalment ho fem a casa meva i ens estalviem demanar les sales amb antelació.”

La coral dels mes grans, integrada per persones de Caldes, però també de Llagostera, Cassà i altres pobles dels voltants, ha viscut una metamorfosi: de ser un grup d’aficionats amb aspiracions –tot i no dedicar-se professionalment a aquesta activitat– han passat a ser un conjunt compacte i han sabut deixar al marge les ideologies, les maneres d’actuar i les preferències personals. “També és un equip, en què cadascú té una tasca: totes diferents, totes iguals d’importants. La meva és dirigir, però sense la seva tenacitat i el seu entusiasme no hauríem aconseguit res”, assegura Fontanals. Aquestes dues virtuts porten la directora i Robert Gázquez, “gran pianista i millor amic”, a cremar hores i hores per “fer adaptacions intentant trobar el to, buscant veus i ritmes diferents i ajustant els instruments”. “Quan hem trobat les solucions –assegura Fontanals–, hi comencem a treballar amb les corals infantil i juvenil. La gent es pensa que la feina que es fa amb les corals és retallar i enganxar, però no saben que, darrere de cada representació, hi ha moltes hores i molta dedicació. Jo –continua la directora– faig la feina per amor a l’art, però puc dir que aquesta és una de les tasques més gratificants de la meva vida. Quan veig que a la gent li agrada, que disfruta, em sento reconfortada i agraeixo als Cantaires de Caldes aquest món que han sabut crear, aquesta família i aquest equip que tant m’ha ajudat.”

Com cada any –i ja en fa més de vint–, l’església de Sant Esteve es va omplir per escoltar els seus cantaires. Entre altres peces, la coral infantil va cantar El ninot de neu i El trineu. La juvenil, acompanyada pel piano de Robert Gázquez, la trompeta de Pere Infante, la bateria de Cesc Canet, el clarinet d’Oriol Picó i el violoncel d’Adrià Picó, va interpretar Aquest Nadal, de Manu Guix, i White Christmas. La coral sènior, per la seva banda, amb l’acompanyament de Montse Casas al piano, es va enfrontar a l’Al·leluia d’El messies de Händel. I tots plegats, petits i grans, van interpretar Somiem tots junts. Com diu la lletra, busquen “un nou demà, un nou món, fet d’amor, sense por, sense dolor”.