Te

He mirat què en diu Coro­mi­nes al Dic­ci­o­nari eti­mològic: «Déu ens guardi el cafè i ens salvi de snobs i d'aigue­ro­les ener­vants o exci­tants.» Cosa que em recorda una advertència de Con­nolly als escrip­tors: «No escri­viu mai sobre la vos­tra pipa.»

En diuen apren­dre, però la paraula és exces­siva. En el millor dels casos mar­xem havent après molt poc. Jo més aviat en diria expe­ri­men­tar. D'això sí que ens en fem un tip. Hem vin­gut aquí a ser els nos­tres pro­pis coni­llets d'índies.

Per exem­ple, en el meu cas, en el ter­reny de l'expe­ri­men­tació química, els últims sis anys m'he dedi­cat a la pipa. En anys alter­na­tius, fumant un any sí i l'altre no per cons­ta­tar la meva resistència a l'addicció i també per no aga­far un càncer que mal­ba­ratés recur­sos públics. Pri­mer resul­tat de l'estudi: el tabac és dis­tret, rela­xant, mati­sat i agra­da­ble. Segon resul­tat de l'estudi: tot acaba avor­rint. L'octu­bre pas­sat ja tenia molt clar que el 2009 seria el meu últim any de pipa. El 2011 no fumaré.

Em pre­gunto si em pas­sarà igual amb l'expe­ri­ment químic emprès aquest any i basat en el te. Havia vis­cut qua­ranta anys sense saber res del te. Cap dels meus amics en pren, cap fami­liar. Beguda ori­en­tal, pen­sava, coses de l'imperi britànic, i arru­fava el nas igual que Coro­mi­nes. Hi sen­tia l'amar­gor i la repugnància que hi tro­ben els nens. Aigue­ro­les ener­vants. Però he per­sis­tit corat­jo­sa­ment en la inves­ti­gació. He tas­tat totes les mar­ques de la ruta del te en super­mer­cats. Això m'ha donat un al·lici­ent quan faig la tedi­osa com­pra set­ma­nal. Cada super­mer­cat té la seva secció de te i les seves mar­ques. Te blanc, verd, ver­mell, negre. En sobres indi­vi­du­als d'una como­di­tat insu­pe­ra­ble... La casa Lip­ton te'ls pre­senta en for­mat pira­mi­dal, però ni així arriba a la sofis­ti­cació fona­men­tada de la casa Twi­nings, amb tes tan ben tro­bats com ara l'English Bre­ak­fast, seriós i impertèrrit, o a l'altre extrem la fan­ta­sia amb pinya tro­pi­cal del Voyage Afri­can Tunda, o els esplèndids i cítrics Pu-Erh i Earl Grey.

Enfront del cafè té dues grans vir­tuts. La pri­mera, que no demana sucre –l'afa­la­ga­dor carac­terístic dels nos­tres dies d'infant, que ja tro­bem a tot el men­jar indus­trial, a les sal­sit­xes, la salsa de tomàquet o el pa: tot se'ns edul­cora sense pie­tat. La segona vir­tut és que té menys cafeïna. Pots pren­dre'n més tas­ses sense haver-te d'enfi­lar a la taula con­ver­tit en una cabra histèrica.

En temps de fred i de crisi, és un plaer barat. Al cor de l'hivern hi fume­gen plats de caldo, bols de llet i ren­gle­res de tas­ses de te. Poses un sobre d'Earl Grey –que era el nom d'un pri­mer minis­tre anglès del XIX– a l'aigua que havia començat a bullir al micro­o­nes. El sobre bor­bo­lleja un moment, com un refresc. T'espe­res uns minuts. Fas les teves coses. L'aigua es va tenyint d'aranja. L'olor de ber­ga­mota impregna l'aire. La saliva puja. Final­ment t'escal­fes els dits, et cre­mes llen­gua, pala­dar i esòfag. Els pen­sa­ments cor­ren per la boca diluïts a l'aigua, cre­mant-te la llen­gua de dalt a baix. L'aigua baixa per les cano­na­des i omple els radi­a­dors i ja pots tre­ba­llar una mica més. Et dóna la benau­rada alerta per no ador­mir-te en aquesta rea­li­tat pesada i lenta i amb cel de plom, i tor­nes a tenir l'experiència pro­fun­da­ment didàctica de totes les dro­gues, de no saber si te les prens perquè t'agra­den o si t'agra­den perquè te les prens.