la contra
Te
Déu ens guardi el cafè
He mirat què en diu Coromines al Diccionari etimològic: «Déu ens guardi el cafè i ens salvi de snobs i d'aigueroles enervants o excitants.» Cosa que em recorda una advertència de Connolly als escriptors: «No escriviu mai sobre la vostra pipa.»
En diuen aprendre, però la paraula és excessiva. En el millor dels casos marxem havent après molt poc. Jo més aviat en diria experimentar. D'això sí que ens en fem un tip. Hem vingut aquí a ser els nostres propis conillets d'índies.
Per exemple, en el meu cas, en el terreny de l'experimentació química, els últims sis anys m'he dedicat a la pipa. En anys alternatius, fumant un any sí i l'altre no per constatar la meva resistència a l'addicció i també per no agafar un càncer que malbaratés recursos públics. Primer resultat de l'estudi: el tabac és distret, relaxant, matisat i agradable. Segon resultat de l'estudi: tot acaba avorrint. L'octubre passat ja tenia molt clar que el 2009 seria el meu últim any de pipa. El 2011 no fumaré.
Em pregunto si em passarà igual amb l'experiment químic emprès aquest any i basat en el te. Havia viscut quaranta anys sense saber res del te. Cap dels meus amics en pren, cap familiar. Beguda oriental, pensava, coses de l'imperi britànic, i arrufava el nas igual que Coromines. Hi sentia l'amargor i la repugnància que hi troben els nens. Aigueroles enervants. Però he persistit coratjosament en la investigació. He tastat totes les marques de la ruta del te en supermercats. Això m'ha donat un al·licient quan faig la tediosa compra setmanal. Cada supermercat té la seva secció de te i les seves marques. Te blanc, verd, vermell, negre. En sobres individuals d'una comoditat insuperable... La casa Lipton te'ls presenta en format piramidal, però ni així arriba a la sofisticació fonamentada de la casa Twinings, amb tes tan ben trobats com ara l'English Breakfast, seriós i impertèrrit, o a l'altre extrem la fantasia amb pinya tropical del Voyage African Tunda, o els esplèndids i cítrics Pu-Erh i Earl Grey.
Enfront del cafè té dues grans virtuts. La primera, que no demana sucre –l'afalagador característic dels nostres dies d'infant, que ja trobem a tot el menjar industrial, a les salsitxes, la salsa de tomàquet o el pa: tot se'ns edulcora sense pietat. La segona virtut és que té menys cafeïna. Pots prendre'n més tasses sense haver-te d'enfilar a la taula convertit en una cabra histèrica.
En temps de fred i de crisi, és un plaer barat. Al cor de l'hivern hi fumegen plats de caldo, bols de llet i rengleres de tasses de te. Poses un sobre d'Earl Grey –que era el nom d'un primer ministre anglès del XIX– a l'aigua que havia començat a bullir al microones. El sobre borbolleja un moment, com un refresc. T'esperes uns minuts. Fas les teves coses. L'aigua es va tenyint d'aranja. L'olor de bergamota impregna l'aire. La saliva puja. Finalment t'escalfes els dits, et cremes llengua, paladar i esòfag. Els pensaments corren per la boca diluïts a l'aigua, cremant-te la llengua de dalt a baix. L'aigua baixa per les canonades i omple els radiadors i ja pots treballar una mica més. Et dóna la benaurada alerta per no adormir-te en aquesta realitat pesada i lenta i amb cel de plom, i tornes a tenir l'experiència profundament didàctica de totes les drogues, de no saber si te les prens perquè t'agraden o si t'agraden perquè te les prens.