Societat

ZLATKO DŽINOVIC

ARTISTA. VOLUNTARI A IDOMENI, EXPLICA LA SEVA EXPERIÈNCIA DE NEN REFUGIAT DE BÒSNIA

“Entenc el que està passant aquí sobretot venint d’on vinc”

Diu que no té problemes per explicar el que li va passar però tampoc vol que sigui una etiqueta, la de ‘refugiat bosnià’: “Forma part de mi però no m’agrada reiterar-m’hi sempre”

A Zlatko Džino­vic (Sara­jevo, 1986) la guerra és un tema que el toca en pri­mera per­sona. És mem­bre de l’asso­ci­ació Refu­gis.

Quina és la seva història?
No és una història hiper­dramàtica. Tinc els pares i la branca fami­liar està intacta i sana i suposo que puc estar més obert a par­lar-ne perquè no tinc una ferida molt directa oberta. Sí que hi ha la ferida gene­ral, de viat­ger sense pàtria. Quan vaig arri­bar a Banyo­les tenia set anys. La pri­mera sor­tida des de Sara­jevo, de l’epi­cen­tre del setge, va ser en uns com­bois cap a Croàcia. Amb la mare i el germà vam anar a Split perquè la mare, que és peri­o­dista, hi tenia un amic de la facul­tat. Ens va aco­llir una set­mana. Paral·lela­ment tenia un oncle matern, que és pin­tor que havia fugit abans de la guerra, al nord d’Itàlia. Vam anar-hi i vam estar nou mesos en una antiga caserna mili­tar on tots érem refu­gi­ats de la guerra.
Amb sis anys què recorda?
Real­ment no tinc cap record ofus­cat, traumàtic. Sí que ets cons­ci­ent quan veus la mare trista, plo­rar. Jo tenia por de que­dar-me sol dor­mint a les fos­ques. Podria reme­mo­rar records, sem­pre són feliços quan pas­sen, però no són nega­tius. N’hi havia un que arre­glava bici­cle­tes i fèiem com­pe­ti­ci­ons. Les meves refle­xi­ons nihi­lis­tes van arri­bar a la puber­tat; de cop vaig ado­nar-me que era un refu­giat i el que sig­ni­fi­cava.
Quina relació té amb Bòsnia?
M’he que­dat bas­tant bosnià. Quan estic allà penso amb tot el d’aquí i m’ima­gino que aquí és millor i quan estic aquí noto la part melancòlica, nostàlgica bos­ni­ana. Em sento entre dos aigües. El meu germà, que va mar­xar amb un any i mig, se sent català.
I en el con­flicte polític català, actual, quin és el seu sen­ti­ment?
M’agra­da­ria viure en pau, no només Cata­lu­nya-Espa­nya, sinó en gene­ral amb har­mo­nia. Però quan real­ment veus qui mana i qui és, dona­ria suport a la causa inde­pen­den­tista. Però no soc llui­ta­dor per la inde­pendència en el sen­tit que ho mani­festo. Però entenc el que està pas­sant i més venint d’on vinc.
Hi veu simi­li­tuds?
Quan a l’octu­bre van decla­rar la inde­pendència, els dies abans tenia una mica d’angoixa, por emma­gat­ze­mada dels fets que van pas­sar allà. Que hi hagués armes, que entres­sin els tancs i blo­que­ges­sin el mar...
Aquí s’ha optat per la resistència pacífica.
Ho admiro molt. Als Bal­cans, la paciència no hi és. És un poble eslau bas­tant guer­rer. Li pre­gunto al meu pare què hau­ria pas­sat a Bòsnia? I em diu que ja hi hau­ria hagut cin­quanta morts. Hi ha un altre tem­pe­ra­ment. Em fas­cina molt el tarannà de la gent cata­lana, la per­se­ve­rança per acon­se­guir les coses; m’agrada molt.
Diu que va anar al camp d’Ido­meni per un deute moral?
És així. Quan veia el que els estava pas­sant, neces­si­tava moure’m, fer alguna cosa. Com pot ser que hi hagi aquesta injustícia? En haver-ne patit i veient que es rei­tera, con­si­dero que és el mínim dels mínims que podia fer per molt dolorós que fos. Sé que és molt utòpic, però vaig inten­tar apor­tar un gran de sorra. Allà vaig fer el que vaig poder i és clar que podria haver fet molt més, i vol­dria, però en el fons no tens tant de valor. Sí que et sents una mica rea­lit­zat, has donat amor, t’has ofert. Però en tor­nar t’ado­nes que ets banal, que és una mica excu­sar-te.
De tor­nar el que va rebre en un moment deter­mi­nat?
He inten­tant fer el mateix però en un deu per cent. Em sen­tia endeu­tat. Perquè hi ha gent que s’hi ha impli­cat molt més i a dia d’avui fa molt més. No m’agra­da­ria ser un exem­ple altru­ista.
Pot ser un exem­ple per als nens refu­gi­ats que hi ha futur.
Sí, se’n poden sor­tir. És difícil i depèn de mol­tes coses, del destí... La soli­da­ri­tat cata­lana és fas­ci­nant. Per Bòsnia, van aixe­car bar­ris i com van aco­llir-me! Mai m’he sen­tit exclòs. Hi ha gent que no té la meva història i ho ha pas­sat deu cops pit­jor. No soc víctima de res. Soc un bon exem­ple. Perquè del país d’aco­llida n’aprens l’idi­oma, cos­tums. Perquè això és res­pecte i edu­cació i diu molt de tu.
Aquesta ànima sen­si­ble el porta a pin­tar?
Té a veure amb el meu jo de nen. La hiper­sen­si­bi­li­tat que tinc i que amb els anys he anat superant, sem­pre l’he fil­trat d’aquesta manera. Quan tinc dolor, quan més pateixo més ganes de pin­tar tinc. És una cura espi­ri­tual. Soc molt obser­va­dor i també dono molta rellevància al meu sub­cons­ci­ent.
Fa retrats. Per què?
És una cap­tura per­so­nal de l’ànima de les per­so­nes; per això són gent molt pròxima.​Un refe­rent impor­tant per mi és el meu oncle avi. Em trans­met aquest fee­ling de les per­so­nes, té aquesta con­nexió d’empa­tit­zar. Ara estic en una fase en què la natura m’apas­si­ona molt. Abans bus­cava més les per­so­nes i el con­tacte social i ara busco més el con­tacte amb els arbres. El que em passa és que intento pin­tar la copa d’un arbre i trobo que em costa molt. Com jo vull que quedi repre­sen­tada, que trans­meti, plas­mar-ho, és un procés que és molt llarg... Cap­tar una essència reque­reix mol­tes hores de pen­sa­ment, de filo­so­fia, de refle­xi­ons. I el pro­blema és sem­pre la falta de temps



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia