Societat
Presons en femení
La presència de dones en els equips professionals dels centres penitenciaris catalans passa del 18% al 42% en 30 anys
Justícia incorpora més directores als penals “pel seu bagatge professional i la seva habilitat en prevenció de conflictes”
“És una institució molt masclista, sí. Els homes, en general, es prenen les coses d’una manera molt competitiva, sempre han de guanyar. Els falta diàleg i mà esquerra. Hem de poder-nos equivocar i pensar que cedir no significa perdre autoritat. Homes i dones usem eines diferents, i ens respectem.” Gemma Torres, amb 25 anys d’experiència en el món penitenciari i directora des de l’any passat de la presó Brians 2, a Sant Esteve Sesrovires, la més gran de Catalunya, amb 1.500 reclusos, explica sense embuts que les presons catalanes reprodueixen tics masclistes, com la societat, però a poc a poc hi ha dinàmiques que canvien.
L’usuari del món penitenciari és majoritàriament masculí. Del total de 8.340 persones que integren actualment la població reclusa a Catalunya, el 93% són homes (7.767) i el 7% restant (573), dones. Per això, els professionals de presons han estat principalment homes, sobretot en l’àmbit d’interior i de seguretat. L’any 1987, només hi havia un 18% de dones treballant als penals catalans, i ara representen el 42%. Comparativament, en un sector igual de masculí com la judicatura, fa pocs anys que les jutgesses i magistrades (52%) superen en nombre els homes (48%). No obstant això, les dones són minoria als alts tribunals, com el Suprem (14%), i als tribunals superiors de justícia (35%).
La falta de directives en la majoria de professions s’està capgirant a les presons catalanes. Fins ara, hi havia dues directores en el total de quinze centres penitenciaris tancats i oberts. I actualment són cinc directores en un total de tretze centres. L’aposta la va iniciar fa dos anys el director general de Serveis Penitenciaris, Amand Calderó, amb el vistiplau del conseller de Justícia, Carles Mundó. La presó de Wad-Ras de Barcelona, com que és de dones, sempre ha tingut una directora. A ella, s’hi ha afegit Torres a Brians 2. I, més recentment, també hi ha una directora a Lledoners i una altra a Ponent, a més de la del centre obert de Barcelona. “Tenim dones amb molt bagatge a Serveis Penitenciaris i no tindríem problemes a nomenar-ne més per exercir càrrecs de comandament”, assegura Calderó, que hi afegeix que l’aposta per incorporar dones a les presons pretén “normalitzar la realitat”. A més, “elles tenen habilitats en prevenció de conflictes i milloren la convivència”, admet. “Els equips mixtos a l’àrea d’interior –diu– són els que funcionen més bé, perquè ens cal menys múscul i més habilitat.”
Un món d’homes
La Sílvia va començar a treballar a la presó de Brians 1 ara fa 25 anys, a l’àrea d’interior, és a dir, els professionals que porten uniforme blau. “«Ets dona i tu no em manes», em deien. Però quan assumeixes el càrrec de cap d’unitat, els reclusos et tenen respecte; la jerarquia els imposa”, explica la Sílvia, que recorda que, al principi, els companys de feina masculins tampoc les acceptaven gaire, perquè deien que no tenien força i que no podien fer escorcolls integrals a un home. Els equips d’interior han perfeccionat la seva formació i han adoptat habilitats més femenines com ara parlar abans de reduir un home a la paret i prevenir un conflicte.
A més d’interior, l’altre gran àmbit a les presons és el tractament, que aplega des de psicòlegs fins a treballadors socials. La Teresa, monitora d’arts plàstiques des del 1992, recorda que en els seus inicis a Quatre Camins es va “sorprendre de veure tanta dona a l’àrea de tractament”, segurament perquè són estudis que cursen més les dones. La Teresa és partidària que els equips de treball a les presons siguin mixtos, ja que així cadascú hi aporta les seves qualitats. Per la seva banda, la Núria, que és educadora i que va començar a justícia juvenil, aposta per la paritat, però recorda que, quan va començar a treballar, el seu superior l’havia de “validar només pel fet de ser dona”.
Treball en equip
Els equips de seguretat i els de tractament s’han vigilat de reüll fins fa pocs anys, i ara les direccions i els mateixos professionals intenten sentir-se un únic equip i ajudar-se. La Teresa recorda que al principi els funcionaris d’interior qüestionaven que els reclusos haguessin de fer pintura, ja que ho associaven més a l’oci que a un càstig dins del compliment d’una pena.
Prioritzar la rehabilitació dels reclusos ha estat un objectiu de les presons catalanes, que en els últims anys s’ha vist afavorit per l’alta reducció del nombre de reclusos. “La Gemma ve de l’àrea de tractament, i això es nota en la direcció de la presó, aquí a Brians 2”, assegura la Núria, que també explica que comparteixen informació amb els companys d’interior, com ara quan un reclús li va esperitat al despatx perquè està molt empipat amb un vigilant o per un incident.
La Sílvia explica que el fet que els reclusos estiguin constantment fent activitats i en tractament afavoreix que estiguin més relaxats i que se sentin més realitzats, i això treu feina als d’interior i seguretat. La directora de Brians 2 es vanta que, tot i ser la presó més gran de Catalunya, és “la que registra menys incidents i menys agressions a funcionaris”. Quin és el secret? “Hem instaurat una manera de fer interna que consisteix a aturar el conflicte, a fer una contenció verbal”, revela Torres.
Rehabilitació
“Quan entren a la presó, el que més els sorprèn és la nostra accessibilitat –els diem que poden venir a veure’ns quan vulguin i que aniran avançant en la seva classificació–, i la tasca de contacte que fem amb les famílies”, relata la Cristina, treballadora social des de fa deu anys. Confessa que el professor Toni Giménez li va despertar la curiositat pel món penitenciari, interès que manté com el primer dia.
La Núria relata que a la presó s’ha trobat algun noi de quan estava en un centre de justícia juvenil, “on la diferència és que convivíem amb ells al mòdul”. Alguns interns li diuen: “Gràcies per haver apostat per mi.” “Nosaltres només els donem eines i són ells els que les aprofiten si volen”, precisa.
Però a les presons realment es pot rehabilitar una persona? “Nosaltres creiem en la rehabilitació; hem de mostrar la nostra feina a la societat”, manifesta Torres, que hi afegeix que la majoria de reclusos són persones amb mancances, i que els homicides i els depredadors sexuals, “tot i que fan molt mal quan actuen, són una minoria”. La Cristina explica que quan veuen que una persona ha de sortir en llibertat i té moltes possibilitats de reincidir, intenten fer-li veure que no ha de fer mal a les persones.
“Nosaltres som notícia per a ells, i humanitzem, no sé si rehabilitem. Són com una bomba que es va desmantellant”, descriu la Teresa. I quan diuen que els reclusos fingeixen per obtenir permisos? “Jo penso: «Sí, sí... Ves fent teatre, que alguna cosa se’t quedarà...»”, diu rient.
Més compassió
Pel que fa a millores pendents, la Sílvia demana més reforç en els serveis d’interior. La directora de Brians 2 vol més humanitat per part de tots els treballadors. “Cal millorar els valors de servei als interns. Ara som tan tècnics que ens falta compassió. Som molt exigents”, declara Torres. La Núria comparteix que no poden “avaluar tots els intern igual ni demanar-los el mateix perquè potser no ho necessiten o no poden”.
La Cristina aposta perquè es potenciïn les activitats amb les famílies, dins i fora del penal. A Brians 2, a més de fer cames –els mòduls es reparteixen al llarg de 800 metres, tot i que tenen carrets per a emergències–, es fan projectes innovadors: per exemple, a favor del respecte a la diversitat de gènere, un mòdul que aplega parelles i persones transsexuals, amb l’assessorament d’Acathi.
I com és la feina en una presó? “És activa, intensa, d’interacció amb les persones, de comunicació humana... Enganxa”, asseguren aquests diligents professionals.