"A Collserola és més important una excavadora que una motoserra"

La primera protecció, la de l’any 1987, va ser un projecte personal de Pasqual Maragall, llavors president de la Corporació Metropolitana de Barcelona. El 1976 s’havia aprovat el pla general metropolità, que també continua vigent i que va posar ordre al caos heretat de la dictadura. Aquell pla general va ser un bàlsam i es va aprovar amb el consens de tothom. Els únics que no hi estaven d’acord eren els que havien especulat, però ells ja havien perdut el lideratge. Es preservava una zona forestal molt important i zones agrícoles a la vall del Llobregat i al delta, tota la peça que s’havia salvat de la invasió urbanística. El pla general, però, és una eina exclusivament urbanística i no era suficient per garantir una gestió adequada d’un espai que pretenia ser més que una reserva forestal, que volia preservar els ecosistemes però també oferir una oportunitat de lleure i oci, a més de preservar el patrimoni històric. Així, amb l’objectiu del pla especial, es va fer un simposi l’any 1983 sobre grans parcs en grans ciutats, per agafar idees d’aquí i d’allà.

No hi havia gaire experiència en la protecció d’espais naturals enclavats en àrees metropolitanes, allò que ara en diem “parcs periurbans”. Però, tot i això, es va tirar endavant i es va crear el Patronat Metropolità del Parc de Collserola, el primer òrgan de gestió. Depenia pressupostàriament de la corporació, però amb autonomia. Malauradament la seva creació va coincidir amb la desaparició de la corporació i jo sempre insisteixo que aquest és un problema que l’arrossegarem molt de temps. Com que hi havia la pugna entre la Generalitat i l’Àrea Metropolitana, o sigui entre Pujol i Maragall, Pujol va promoure la llei d’ordenació del territori i es va carregar la corporació, tot i que aquesta havia fet una feina boníssima per posar ordre al caos, ja que concentrava tota la disciplina urbanística metropolitana. Per exemple, s’havia començat a abordar l’enderroc d’urbanitzacions il·legals que s’havien fet aquí i allà. Ho feia expropiant, pagant i liquidant. Però, en dissoldre’s la corporació, les competències urbanístiques van passar als ajuntaments i a partir de llavors aquesta disciplina es va deixar d’aplicar. Per això els nuclis il·legals que hi havia llavors pràcticament els continuen tenint encara ara i han anat provocant molts problemes. Va ser una frivolitat menystenir el que s’estava fent. Sí que s’han pogut eliminar alguns nuclis, com ara les cases de la pedrera Samson, però el més gros encara hi és: el barri de la Font del Gos, la urbanització de Sant Medir a la reserva de la Font Groga, Mas Fortuny... Són un seguit de nuclis que són on no hi haurien de ser. En qualsevol cas, carregar-se la Corporació Metropolitana va ser una bajanada i al final s’ha hagut d’acabar creant l’Àrea Metropolitana, perquè la ciutat real és la que és i no es pot fer una gestió municipi a municipi.

En primer lloc, que la Generalitat va passar a formar part del consorci. Amb la seva entrada –era l’època del tripartit– es va adquirir el compromís que el govern català aportaria el mateix nivell de finançament que les altres dues entitats, i que en un període de tres anys s’hi igualaria. En la signatura del conveni es va decidir que la Generalitat el primer any aportaria 700.000 euros, el segon el doble i el tercer ho triplicaria fins a arribar a una mica més de dos milions. Però va passar tot el contrari: l’any següent la partida de la Generalitat es va reduir a la meitat i el tercer any a 100.000 euros. És a dir, se’ns declara parc natural, s’amplia la superfície (es van sumar 779 hectàrees a les 7.480 existents) i en canvi es redueix el finançament, entre altres coses perquè vam enganxar la crisi.

Un dels reptes és tenir un pressupost a l’altura del que necessitem. Aquest any és de 5,8 milions, però cal pensar que l’any 1994 el pressupost, en diners equivalents, era de 8,7 milions. No dic que hàgim de tornar a aquells nivells, però sí que hauríem de tenir més recursos. Bàsicament ens falten els diners que ens havia de donar la Generalitat. El panorama està estancat, però això no és una cosa nova. La Generalitat, sigui del color que sigui, sempre ha vist el tema de la natura com un tema menor, però sí que s’ha de dir que en la legislatura passada hi va haver un encert, que va ser aplegar-ho tot al Departament de Territori i Sostenibilitat. Abans també hi posava cullerada Agricultura, que té uns interessos productius, en canvi a Territori hi ha una visió més de gestió de la biodiversitat, amb unes regles del joc més clares. Però, en qualsevol cas, la gestió dels espais naturals sempre ha estat el parent pobre.

S’està redactant un nou pla especial a l’Àrea Metropolitana, ja que l’anterior ha quedat obsolet i, a més, la declaració de parc natural el 2010 obliga a redactar un nou planejament no només amb criteris urbanístics sinó també naturalístics. Però no hem d’oblidar que el pla que tenim ara ja ens dona unes eines molt bones de protecció i que si va ser possible la declaració de parc natural va ser perquè havien funcionat bé i s’havia pogut conservar l’espai. Ara bé, quan eleves la condició de Collserola a parc natural estàs elevant també la percepció social i de marca. Amb el nou pla i les seves modificacions es podran revisar qualificacions urbanístiques que no tenen sentit. Ara tot just som a la fase inicial i s’haurà de preveure, entre altres coses, un procés participatiu.

Als anys vuitanta el parc era completament desconegut, es parlava només del Tibidabo. Des de llavors les coses han canviat, i encara que s’ha fet molta divulgació, afortunadament encara és un espai força desconegut per a molta gent.

De fet som un equip de 70 persones que intentem gestionar aquests dos aspectes. En aquests anys hem vist un augment exponencial d’usuaris. Hem passat d’un ús més reduït, amb alguns pics els caps de setmana, a un ús molt intens, que ha anat paral·lel a la nova cultura de la salut i l’esport.

Fins ara sempre hem parlat d’uns tres milions de visitants anuals. Però recentment hem fet un estudi al terme municipal de Barcelona, finançat per l’Ajuntament de la ciutat, i veiem que només en aquesta zona la xifra de visites podria ser més alta. Tenim comptadors automàtics i enquestadors. I els enquestadors han pogut veure que moltes vegades quan quatre persones passen juntes davant d’un comptador, aquest les marca com si només en fossin una. També pot passar que tapin el forat de la càmera del comptador amb alguna cosa i deixi de funcionar o que s’hi faci un niu de vespes. De fet una vegada ens vam trobar que en un sol indret del parc hi havia hagut tres milions de visites, i evidentment ja vam veure que no podia ser: era per culpa de les entrades i sortides de les vespes. Però per les dades dels enquestadors i la nostra percepció, crec que la xifra de més de tres milions de visites al terme de Barcelona va ben encaminada. Ara ens quedaran els estudis de la vessant del Llobregat i del Vallès.

De fet, la massificació es produeix sobretot en determinats caps de setmana i en determinats llocs, com ara al camí de Sant Medir, a Sant Cugat, i al passeig de les Aigües. Però encara hi ha moments i llocs on és possible trobar molt poqueta gent. I, al final, els usuaris s’autoregulen, i si volen tranquil·litat ja miren de trobar-la. El problema més habitual és que les persones passen pels indrets que no toca. Si tothom complís el que nosaltres considerem adequat, hi ha prou espai per a tothom. Però si es comencen a obrir corriols i la gent s’escampa amunt i avall, si hi ha comportaments incívics –que en tenim força d’una part dels ciclistes–, llavors hi ha conflictes.

Evidentment, l’augment de visitants ens ha esclatat com un bolet. Necessitem més control sobre el territori. Ara mateix tenim quatre guardes i un sobreguarda: és a dir, només una patrulla de guarda permanent al parc per a més de 8.000 hectàrees. Són molt importants, de fet són els ulls del parc, i tota la feina que fan ens permet detectar infraccions i notificar-les als ajuntaments, als agents rurals, a l’Agència Catalana de l’Aigua, o a la Fiscalia si és el cas... Però això no és suficient: els nostres guardes fan tasques de control del territori, però ens fan falta vigilants de l’ús públic, gent que estigui informant, induint o, donat el cas, sancionant. Ara hem iniciat un període d’implicació dels municipis, perquè volem més presència dels cossos policials i de seguretat. S’ha de recordar que el parc inclou nou municipis i que cada un d’aquests municipis és una part del parc. Els ajuntaments ens argumenten que les policies locals tenen molta feina als llocs on viu la gent, però al parc també hi haurien de ser, perquè són una autoritat.

El que hauríem de tenir són unes ordenances amb un marc sancionador complet, i això s’aconseguiria amb una llei per a tots els espais naturals protegits. Nosaltres vam fer unes ordenances el 2001, d’acord amb les lleis vigents actualment i determinant com s’emparava legalment cada ordenança. Però hi ha articles que no tenen cap emparament legal. Per exemple, en el cas de les bicicletes tenim unes ordenances que diuen que no es pot circular a més de 20 km/h, que no es pot passar per corriols i que no es pot passar per rieres. Però si algú ho fa no el podem sancionar, no tenim les competències per fer-ho. Aquest problema ja fa anys que l’arrosseguem, per això voldríem un equip de vigilància i de control que fos autoritat. Ara tenim un servei de guarda, que és molt bo, però li manca ser l’equivalent de la guàrdia urbana o dels agents rurals.

Ara ja no es construeix i no s’especula, però tens ocupants que si et despistes et fan un hortet amb una barraca d’uralita. O bé tens una urbanització fora d’ordenació on, com que ningú la controla, de cop i volta algun veí hi afegeix un volum i fa la casa més gran. Tot això es detecta, s’ha d’obrir un expedient i has de forçar que s’aturin les actuacions, i al final pots acabar en un judici. Tot això s’hauria de fer, però no es fa tant com caldria. Hem de posar en qüestió quin és el model de disciplina urbanística que hem d’aplicar, hem de plantejar que una opció seria que els ajuntaments ho deleguessin tot al consorci, llavors nosaltres podríem muntar una oficina urbanística. És cert que això tindria un cost de mig milió d’euros, però està clar que el sistema actual no funciona. Nosaltres hem d’anar darrere els ajuntaments contínuament i les situacions s’acaben petrificant. Ho diem clarament: si als ajuntaments els fa mandra o no volen conflictes, que no pateixin, ja donarem nosaltres la cara. Haurien de ser capaços de delegar, i si no ho volen fer, que ho assumeixi l’Àrea Metropolitana. Necessitem una entitat que actuï com una piconadora, aplicant allò que ja està previst, tal com ja havia fet la Corporació Metropolitana. Però ara ens trobem que a vegades qui fa la infracció és algun personatge d’aquells que han estat allà tota la vida, que l’alcalde el coneix, i que fa llàstima... Però fer els ulls grossos no és la solució, s’hauria de veure el cas des d’una perspectiva tècnica. I si és una situació en què hi han d’intervenir els serveis socials, doncs se’ls avisa. Així t’assegures que no hi hagi apropiacions ni usos indeguts.

Sí, i aquest discurs no l’hauríem de comprar. Per exemple, a la zona del turó de Montcada –que segurament era la zona més degradada de Catalunya quan es va incorporar a l’espai protegit amb la declaració de parc natural el 2010– hi tenim Can Cuiàs, que era l’àrea de barraques més important, crec, de tota l’àrea metropolitana. Vam arribar a un acord amb l’Ajuntament de Montcada i Reixac i vam decidir fer-hi un parc. Però això va provocar que la gent que hi havia a la zona es desplacés cap a la vall on hi ha el cementiri, aprofitant les obres per fer el carril bus-VAO. Al final hi havia unes 300 parcel·les on tothom feia el que li donava la gana. N’hi havia de 300 metres quadrats però també de 1.000, i vam decidir posar-hi el bisturí. Es va arribar a un acord amb l’Ajuntament de Barcelona, propietari del cementiri, i amb l’Ajuntament de Montcada. Amb una inversió de 700.000 euros hem anat fent i hem tret 307 parcel·les, de les quals una vintena eren sostre, un tema social que es canalitza via serveis socials. A la resta hi havia gent que se n’havia aprofitat, que s’havia fet un ranchito, i realment hi veies cotxes importants. Aquesta és la feina que ens toca fer en aquest parc, que evidentment és diferent de la que es fa al Montseny o a la Garrotxa. Per dir-ho clar: aquí és més important una excavadora que una motoserra. Ens trobem abocaments il·legals, incendis forestals, arbres tallats. Tenim abocaments de productes químics, escombraries de tota mena...

La situació ha millorat molt els últims anys, però també és cert que amb la crisi econòmica han repuntat aquest tipus d’actuacions perquè la gent es busca la vida. I encara que hem anat tancant totes les carreteres perquè no trobin per on passar, encara et trobes gent sense ànima que fa abocaments.

Ha estat un problema important perquè s’acosten a les escombraries o la gent els dona menjar. Vam aconseguir que s’aprovés una ordenança a tots els municipis per multar qui els alimenta, però no se n’ha posat cap, de multa, perquè als ajuntaments no els agrada fer aquestes coses. De fet en tema de senglars nosaltres no hi tenim competència, és competència de la Generalitat, però com que hem tingut moltíssimes reclamacions patrimonials de gent que ha tingut accidents de cotxe, de moto o destrosses en jardins, el que vam fer va ser demanar que cada municipi ens marqués la seva zona de seguretat, és a dir el lloc més a prop de les cases on no es pot caçar, per poder fer una gestió unificada. Però és precisament aquí, en aquestes zones més properes a les cases, on hi ha els problemes amb els senglars. A més, quan demanem poder fer un aguait nocturn, entre que convencem els ajuntaments i es tramita el permís, ja han passat setmanes i els senglars ja són en algun altre lloc. Però tot i això hem aconseguit rebaixar-ne la població. Per sort!, perquè s’havien arribat a produir agressions a les persones...