“Els viatges que fem a l’Àfrica no són convencionals, són autèntics”

Avui en dia com un viatger que fa fotografies, que plasma en imatges allò que es troba en el món.

Cert, tot i que el meu primer viatge va ser a l’Índia, a la Fundació Vicente Ferrer, que va significar un canvi espectacular a la meva vida. Pocs mesos després trepitjava el Senegal i Gàmbia i me n’enamorava sense condicions.

Per tot. Per la terra, per la gent, per l’ambient, per l’energia, per la calma. En cap indret del món he trobat aquest cúmul de sensacions i avui, després de tants d’anys, continua robant-me el cor. Quan aterro a l’Àfrica és molt especial. M’ha ensenyat a viure d’una altra manera, més senzilla i em segueix emocionant, perquè estic convençut que he escollit el camí adequat.

A través de l’entitat Ètnik Solidària desenvolupem propostes de diferents àmbits com poden ser l’esportiu, l’educatiu, el cultural o l’agrícola. Hem treballat a les aldees de Caparan (Senegal) i Amdalai (Gàmbia), entre d’altres, amb molts bons resultats.

Viatges en Ruta i Etnik Solidaria funcionen plegats. Amb l’agència convidem els viatgers –no pas turistes– a descobrir un continent amb uns altres ulls, lluny de les rutes tradicionals i acostant-los a la realitat del país i de la seva gent. Anem a aprendre dels africans, amb humilitat i amb ganes d’ajudar, en cap cas d’imposar.

Crec que la filosofia és diferent, perquè els diners ens arriben dels mateixos viatgers i d’activitats que duem a terme, no pas de les grans administracions, i no tenim socis. Desenvolupem projectes del tot sostenibles, que un cop engegats puguin continuar per mitjà de la gent que els necessita. Són els mateixos beneficiaris els qui decideixen com i de quina manera s’ha de portar el projecte.

A Caparan hem engegat una escola de futbol, un projecte d’horts per a dones, s’ha reconstruït el dispensari i s’ha format el personal i darrerament hem començat l’Escola d’Arts i Oficis d’Amdalai. El 22 d’abril organitzem la segona festa a Calella per recollir fons per a aquest centre.

Amable sí, idealitzada no. No som convencionals, però som autèntics, sense artificis ni maquillatges. Convivim amb els africans, a casa seva perquè el viatger visqui aquella terra, la toqui i la senti com la toca i la sent la gent que n’és filla.

Després de deu anys ens ha acompanyat gent molt diferent i de totes les edats. És cert que els que venen, que en molts casos repeteixen i es converteixen en amics, ho fan conscienciats que es tracta d’un viatge atípic i d’esperit jove. La gent que ens acompanya, però, està molt ben informada abans de marxar de com treballem.

Que es deixin la por a casa i prenguin distància amb una imatge de l’Àfrica plena de malalties, guerres i pobresa. El continent és molt més que això, perquè t’obre la ment i et fa créixer com a persona.

Crec que és la mostra que he buscat tota la meva vida com a fotògraf. És el resultat de dos anys de feina al poble d’Amdalai i de conèixer les seves famílies perquè em deixessin entrar amb la càmera dins de casa seva i captar la seva quotidianitat. Sempre m’ha agradat captar rostres, mirades, expressions que arribin a l’ànima. Cada imatge ha significat entre 30 i 40 minuts de preparació, de contacte previ amb la persona. Volia fotografiar l’ànima, sense retocs de cap mena. Els textos de la periodista Àngela Paloma i la preparació de la Fàtima Martín han completat l’exposició.

El detall que a la majoria de cases no hi havia llit. Partint d’aquesta situació, hem aconseguit els diners i el material necessari perquè una de les primeres pràctiques que facin els alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis sigui precisament la construcció de llits.

M’acaben de confirmar que també es podrà a veure al Perú i l’Argentina al maig, i estem buscant calendari per portar-la a altres ciutats d’arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol.