“Hem de trobar nous llenguatges per parlar de Déu al ciutadà d’avui”

La resposta correcta és que són els camins de Déu [riu]. La disponibilitat que vaig donar a un projecte de fraternitat universal quan vaig acabar la universitat em va dur a aquests dos països i el mateix motiu em va retornar fa set anys a Catalunya per posar-me a disposició del bisbe d’Urgell. Un cop acabada aquesta etapa, era el moment de combinar la meva vida de comunitat amb els Focolars a Barcelona amb la feina en una parròquia i el Bisbat de Girona em va destinar a Calella aviat farà dos anys.

Els Focolars van néixer el 1943 a Itàlia i actualment es troben arreu del món. De base catòlica, amb els anys van anar agafant un tarannà clarament ecumènic i interreligiós que treballa a diversos nivells per la comunió i la fraternitat.

Vaig ser ordenat fa 17 anys, però és cert que Calella ha estat la meva primera parròquia.

Extraordinària. He trobat molta gent amb ganes, sobretot de viure una experiència. Als meus col·laboradors, els demano que facin allò que vulguin fer i aquesta crec que és la clau per teixir un seguit de complicitats cada cop més important. Hem d’obrir la parròquia a la ciutat i hem de poder fomentar l’espiritualitat. Entre tots estem fent bona feina.

L’Església té un seriós problema de màrqueting [riu]. Però hem de treballar per trobar nous llenguatges per parlar de Déu al ciutadà d’avui. El repte és crear espais tant físics com humans en els quals es pugui viure una experiència individual i comunitària de Déu.

Quan vaig escriure el meu primer llibre un amic em va dir que si l’obra no era present a internet és com si no existís. Ell mateix em va fer la pàgina web i Twitter va ser l’espai ideal per poder expressar una experiència, un sentiment o una intuïció amb caràcters limitats. Crec molt encertat que l’Església sigui present en aquest món.

No la vaig pas incentivar jo! Va sorgir com a proposta d’un grup de calellencs, la majoria homes i curiosament no de missa. Em va semblar una bona iniciativa, perquè parlem d’una processó sense túniques i cadenes i sí d’una escenificació en què el silenci i la llum ens apropen a Déu.

Les circumstàncies m’hi van portar. La meva posició com a capellà i com a cristià ha estat sempre defensar els drets fonamentals de les persones. I el dret d’un poble a decidir lliurement el seu futur ho és. Amb altres companys vam creure convenient recuperar allò que els bisbes ja havien dit implícitament en altres documents i en el passat i que potser no havia quedat prou entès per a tothom.

Hi ha hagut detractors, però també molts defensors. El Bisbat m’ha demanat només que fos prudent, però en cap cas m’ha prohibit res.

Tenir presos polítics i representants honestos del poble de Catalunya a l’exili és evident que és una injustícia i el que estem dient des d’aquí és que defensar la independència del nostre país és perfectament legítim. Igual que ho és defensar la unitat d’Espanya. El que no és legítim des del punt de vista cristià són els mètodes que està aplicant l’Estat per imposar la unitat.

No soc pas profeta, però estic convençut que arribarem a algun lloc. Tot allò que està fent l’Estat amb opressió constant i negant l’existència de l’altre evidencia que es tracta d’un gegant amb peus de fang. Són arguments febles i s’acabaran ensorrant.

D’algun eixelebrat i moltes trucades desafortunades. Quan no hi ha arguments surten les coces i els cops de puny.