Societat

Trencant silencis

Una de cada tres dones ha patit violència física o sexual en algun moment de la vida. La campanya #MeToo ha trencat silencis en un tema fins ara tabú, el de l'assetjament, que tot just comença a tenir visibilitat

Es continua pensant que allò sexual és biològic i natural, i això posiciona els homes en llocs d’impunitat
Trobem natural que les dones s’hagin de protegir per no ser víctimes, quan la responsabilitat és de qui agredeix, que és qui ha de canviar

La campanya #MeToo i la seva versió en català –#JoTambe– han donat visibilitat al fenomen de l’assetjament sexual, un tipus de violència latent que per desgràcia passa desapercebuda. Massa sovint les víctimes no el poden denunciar perquè s’hi juguen la feina si es produeix en l’àmbit laboral, o bé passen pàgina perquè saben que socialment es considera tabú. Com la resta de les violències sexuals (aquelles que utilitzen el sexe com a forma de control i dominació envers les dones) es tracta d’una xacra que quan es destapa apunta directament cap a les arrels masclistes de la societat. Per què passa, com passa i com es pot evitar són les preguntes que ens hauríem de plantejar per buscar solucions a un problema que va més enllà d’una campanya a les xarxes socials.

“La iniciativa del #MeToo és el resultat de molts anys de lluita per poder fer visible la violència contra les dones, que no és només la violència dels grans titulars, la que surt als mitjans quan hi ha feminicidis o agressions físiques. Aquesta violència se sustenta en petites actituds que validen els privilegis i el control dels homes envers les dones”, explica Lorena Garrido, que és professora i investigadora del Departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB i membre del Grup Antígona, un grup de recerca que investiga sobre els drets de les dones des d’una perspectiva de gènere.

Li pot passar a qualsevol

“Habitualment pensem que situacions d’aquest tipus passen en algun altre lloc o en algun altre àmbit, com per exemple entre les models o només si vas vestida molt provocativa. Però això és fals, li pot passar a qualsevol dona, no s’ha de caure en estereotips”, afegeix Garrido. Pel que fa a les estadístiques, les últimes dades sobre assetjament sexual són del 2014, a partir d’una enquesta feta en 28 països de la Unió Europea. Són esgarrifoses: la meitat de les dones n’ha patit en algun moment de la seva vida a partir dels 15 anys i una de cada tres ha estat víctima directa de violència física o agressions sexuals.

A Catalunya, les xifres que fan referència a assetjament sexual a la feina, tot i que són més antigues, del 2010, coincideixen plenament: la meitat de les treballadores n’han patit. “En el tema de l’assetjament els poders públics no han fet cap esforç per investigar. Les dades que hi ha són del 2006 d’àmbit estatal i del 2010 d’àmbit català. Des de llavors han passat els anys de crisi i hem vist que les dones aguanten més per por de perdre la feina”, assegura Alba García, secretària de la Dona de CCOO, mentre recorda que els casos que s’acaben coneixent són una part molt petita de la realitat i que l’assetjament no es produeix només en feines precàries. De fet, no és un tema que quedi circumscrit exclusivament al món laboral. “Normalment l’assetjament és el resultat d’una situació d’abús de poder, però a vegades els autors no són necessàriament els caps, també poden ser clients, usuaris, professors, alumnes...”, indica García.

“El que passa a les empreses també passa a la universitat, als instituts, en espais d’oci, en institucions o en l’àmbit privat. I totes les campanyes que s’estan fent estan molt bé, però crec que es queden una mica en la superfície”, assegura Montse Pineda, coordinadora de l’organització Creación Positiva, una entitat que fa anys que treballa en aquest àmbit i que recentment s’ha encarregat de la campanya de l’Institut Català de la Dona per prevenir la violència sexual.

No és natural

Segons Pineda, un element bàsic per entendre què està passant és la naturalització d’aquests comportaments. Es pot prendre el Codi Penal com a exemple: parla de les agressions “de naturalesa sexual”, una terminologia que segons Pineda “està molt incrustada en els gens patriarcals de la nostra societat”. “Encara es continua pensant que allò sexual és biològic i natural, i això posiciona els homes en llocs d’impunitat i fa que les dones hagin de fer front no només als seus agressors, sinó a tot el sistema”, afegeix.

En aquesta mateixa línia s’expressa Ana Sández, de l’àrea de formació i prevenció de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment (AADAS). Aquesta psicòloga insisteix que s’ha d’acabar la idea que l’home té un impuls sexual irrefrenable del qual no es pot alliberar i que l’obliga a actuar tant sí com no.

Culpabilitzar la víctima

“S’ha de deixar sempre molt clar –afegeix Sández– que no és responsabilitat de les dones evitar la violència sexual. Aquí entraríem en el tema dels mites: a moltes dones els va bé pensar que només agredeixen aquelles que porten faldilles curtes, perquè així, amb el simple fet de no portar una faldilla curta, ja pensen que estan salvades”. I això no és cert, no hi ha un tipus de víctima específica, i aquest discurs l’únic que fa és culpabilitzar la dona. “És un automatisme que hem de saber identificar. I també és una mostra de l’educació que estem rebent: trobem natural que les dones s’hagin de protegir per no ser víctimes, quan la responsabilitat és de qui agredeix, que és qui ha de canviar”, insisteix Sández.

Mecanismes de defensa

Per a Lorena Garrido, les dones només podran viure una vida sense violència quan no s’hagin de preocupar pel simple fet de ser dones. Com a exemple, explica que si es pregunta a les noies si tenen mecanismes de prevenció per si algú les ataca a la nit, totes diran que sí: intenten no anar soles cap a casa i si ho fan envien un whattsap quan han arribat, van sempre per llocs il·luminats, porten les claus a les mans, canvien de vorera si veuen algun home que s’apropa, fan veure que parlen amb algú per telèfon...

“Tot això ho normalitzem i no és normal. Les dones hauríem de poder anar tranquil·lament pel carrer com qualsevol home.” I no es tracta només de qüestions de seguretat. “Tampoc no s’haurien d’aguantar comentaris que es fan simplement per pertànyer a un determinat sexe i que denoten estereotips, com ara preguntar com és que portes el cabell curt o perquè no dus arracades”, afegeix.

A part de la naturalització de la violència sexual i de la impunitat que genera, un tercer factor que agreuja la situació és, tal i com explica Montse Pineda, la falta de polítiques reals de transformació. “Arran d’una major visibilitat s’han accelerat activitats de formació, però no s’estan articulant canvis més general, no sé si s’ha començat a fer la casa per la taulada”, afirma. Des de Creación Positiva i juntament amb el Grup Antígona es va fer durant el 2016 un informe sobre l’abordatge d’aquest tema a Catalunya i la conclusió és que no hi ha un model d’actuació clar i coordinat.

Fa falta més coordinació

Segons l’informe, hi ha una gran desigualtat territorial, ja que la xarxa de serveis que s’ofereixi depèn de la voluntat dels professionals –que no sempre han rebut la formació necessària– i de la implicació que mostrin organismes com ajuntaments, diputacions i consells comarcals. L’informe també posa de relleu la falta de coordinació entre els diferents departaments de la Generalitat. “Mossos tenen un discurs i una política molt potents, però només compten les agressions que es consideren delictes segons el Codi Penal, que és un codi patriarcal. I la visió dels Mossos segurament és molt diferent de la que pugui tenir Treball, Salut o Joventut. No hi ha un lideratge clar, tothom sap que hi ha un problema però no s’està posant el fil a l’agulla”, insisteix Pineda.

Per a Alba García, en el cas de l’assetjament sexual a la feina és molt important que totes les empreses –siguin grans, mitjanes o petites– preguin consciència que s’han d’aplicar els protocols que marca la llei. “Encara hi ha molt de desconeixement, per això és important que tothom sàpiga quines eines té per fer front a una situació d’aquest tipus”, assegura.

Una llei tombada pel TC

De fet, a Catalunya es va aprovar el 2015 la Llei Catalana d’Igualtat Efectiva entre Homes i Dones que estableix que les empreses, de la mateixa manera que tenen delegats per a la prevenció de riscos laborals, també n’han de tenir per a temes d’igualtat. Però precisament els articles que recullen aquesta obligació i els que fan referència als plans d’igualtat o a la lluita contra l’assetjament van ser els que el Tribunal Constitucional va tombar el 2016. “La llei catalana incorporava sancions, però aquestes també es van tombar, i això ha eliminat un bon mecanisme per lluitar contra l’assetjament”, afegeix Lorena Garrido, que recorda que aquest any l’Estat espanyol hauria de presentar un informe sobre el compliment del protocol d’Istanbul –un conveni signat pel Consell d’Europa el 2011 per lluitar contra la violència masclista– però que a la pràctica no s’ha fet cap procés legislatiu per sistematitzar i aglutinar tot allò que fa referència a aquest tipus de violència.

Sigui com sigui, la campanya #MeToo s’ha d’utilitzar com una primera empenta. “S’ha trencat el silenci i això és positiu, però és tan positiu com que des de fa uns anys les companyes llatinoamericanes que treballen a les llars estiguin posant en evidència les agressions que viuen per part dels homes”, assegura Montse Pineda, mentre insisteix que la visualització és un primer pas i que ara cal començar a actuar. “Les coses estan canviant, ja hi ha homes que reconeixen la seva por a perdre el poder i hi ha moltes dones disposades a posar cara i cos per dir que volen relacionar-se amb els companys i companyes d’una manera diferent. I ara som més conscients que no estem soles i que l’assetjament i les agressions no són problemes individuals”, conclou.

Quan les dones de Hollywood es van revoltar

Han passat gairebé 40 anys des que per primera vegada se li va posar nom a l’assetjament sexual a la feina. Va ser la feminista nord-americana Catherine MacKinnon amb la publicació, el 1979, del llibre Sexual harassment of working women, on identificava diferents conductes d’assetjament, des dels comentaris ofensius als tocaments o els xantatges sexuals. Però ha estat necessari que actrius famoses denunciessin els escàndols a Hollywood perquè dones de tot el món comencessin a visibilitzar-se com a víctimes de violència sexual a través de la campanya #MeToo i a reclamar que el conjunt de la societat prengui consciència del que està passant. Una feina ingent tenint en compte fins a quin punt està arrelada la submissió de la dona en el subconscient col·lectiu. Només un exemple: alguns comentaristes han ironitzat sobre el #MeToo dient que havia fet més feina per la igualtat de la dona Harvey Weinstein –el productor acusat per moltes actrius d’assetjament– que totes les feministes. És a dir, encara que sigui en broma, se li acaba atribuint un mèrit al suposat agressor i es minimitza la valentia de les dones que han donat la cara. Una mostra més de fins a quin punt la societat està malalta de masclisme.

Què és assetjament sexual?

L’assetjament sexual forma part de les violències sexuals, juntament amb els abusos i les agressions. Però molt sovint no se sap identificar. Els protocols per detectar-lo en l’entorn laboral inclouen aquests exemples:

Verbal

- Fer comentaris sexuals obscens.

- Fer bromes sexuals ofensives.

- Formes d’adreçar-se denigrants o obscenes.

- Difondre rumors sobre la vida sexual d’una persona.

- Preguntar o explicar fantasies, preferències sexuals.

- Fer comentaris grollers sobre el cos o l’aparença física.

- Parlar sobre les pròpies habilitats o capacitats sexuals.

- Invitacions persistents a participar en activitats socials lúdiques, tot i que la persona objecte d’aquestes invitacions hagi deixat clar que les troba indesitjades i inoportunes.

- Oferir o fer pressió per concretar cites compromeses o trobades sexuals.

- Demanar favors sexuals.

No verbal

- Mirades lascives al cos.

- Gestos obscens.

- Ús de gràfics, vinyetes, dibuixos, fotografies o imatges d’internet de contingut sexualment explícit.

- Cartes, notes o missatges de correu electrònic de contingut sexual de caràcter ofensiu.

Físic

- Apropament físic excessiu.

- Arraconar; buscar deliberadament quedar-se a soles amb la persona de forma innecessària.

- El contacte físic deliberat i no sol·licitat (pessigar, tocar...)

- Tocar intencionalment o ‘accidentalment’ les parts sexuals del cos.

La cosificació de la dona

El cas de les hostesses esbroncades quan es van voler abrigar al Trofeu Godó de Barcelona va mostrar fins a quin punt està assumit encara el rol de la dona com a element decoratiu. “La solució no va passar per un canvi de mentalitat dels organitzadors sinó per una multa. I encara estem discutint si es tracta o no de la llibertat que tothom té de guanyar-se la vida, quan hauríem d’arribar al punt que no fos necessària la presència de dones simplement per fer bonic”, explica Lorena Garrido. També insisteix que s’ha de visibilitzar més l’assetjament: “Es poden donar situacions en què una dona se sent incòmoda, però no sap posar-li nom.” Montse Pineda, per la seva part, recorda que les violències sexuals no són l’únic element que sosté el model patriarcal. “També ho fan la publicitat sexista, la cosificació, la pornografia heterocentradíssima que tracta la dona com un simple cos...”, insisteix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.