“Cosir no és antiquat i té futur laboral”

Vaig començar a cosir quan tenia 6 anys i sempre he estat relacionada amb aquesta sector... agafant patrons, retallant, creant coses; sempre he estat molt creativa. I les coses sempre m’han sorgit de manera casual. Fa onze anys tenia una botiga de vestits de núvia i de festa que feia a mida. I en aquell moment no tenia cap pla d’empresa ni res semblant. Una clienta em va dir que al centre cívic Pla de Palau necessitaven algú que fes classes de costura bàsica. Inicialment vaig dir que no perquè era molt tímida i vergonyosa i em veia incapaç de parlar en públic i explicar a algú el que jo feia amb les mans. Però ella va insistir i finalment vaig accedir de manera temporal, per un parell de mesos, fins que trobés algú altre.

Em va encantar. Vaig començar al centre cívic Pla de Palau i al cap de pocs mesos tenia grups a tot arreu, a Sant Gregori, Celrà, al centre Onyar de Font de la Pólvora. Vam organitzar conferències, sortides; la vam fer molt grossa! Anava als centres cívics amb el cotxe de la meva sogra, una màquina de cosir del Lidl, carregada amb una planxa, revistes i amb una panxa enorme perquè aleshores estava embarassada del meu segon fill. Anava amunt i avall tot el dia. Portava un ritme frenètic.

Després de tres anys de voltar pels centres cívics, vaig pensar que calia trobar un lloc on poder oferir una millor qualitat d’ensenyament i formació. I vaig decidir obrir l’Espai Qstura, a l’avinguda Lluís Pericot, un lloc que reunia totes les comoditats. Les classes que vam fer, tot a títol particular, van tenir molt bona rebuda. La gent venia per afició i també com una manera de fer teràpia.

Per a les persones que venen dues hores a la setmana és un moment de desconnexió i deixar la tensió a part. Quan fas una activitat creativa, i fas servir les mans per fer alguna cosa, com ara cosir, t’ajuda a aïllar-te completament del món i en aquest sentit és molt i molt bo.

Va començar a passar-hi molta gent i molt diversa. Van començar a venir joves que volien ser dissenyadors de moda, i que sabien dibuixar però no cosir. I els vam ensenyar a fer patronatge i confecció. És a dir, que va sorgir una demanda que ja no responia a una afició, sinó que era per dedicar-s’hi de manera professional. Però no teníem el centre preparat. I va ser aleshores quan vam anar a parlar amb la Fundació UdG per explicar-los que detectàvem aquesta necessitat en el mercat, que em trucaven moltes empreses demanant patronistes i especialistes en confecció.

Em van dir que es podia parlar de fer un centre adscrit, però que havia de començar obrint el meu centre privat en àmbit professional. Jo tenia clar que no volia barrejar el vessant de hobby amb el professional i per això vaig posar un local petit del parc científic. I fa tres anys que va sortir la primera promoció del diploma en patronatge, confecció i disseny per la UdG. Això ens ha donat molta força perquè portem els alumnes a fer pràctiques en empreses i moltes d’aquestes se’ls han quedat, i, si no, han acabat trobant feina. És una sortida laboral amb molt de creixement. No obstant això, seguíem creixent i no hi cabíem. I l’any passat vam veure que necessitàvem ampliar els espais i tenir-ho tot unificat en un mateix centre perquè al final la qualitat de l’ensenyament és el mateix per a tots, l’únic que canvia són els temaris i el material. Ens vam consolidar, doncs, com una sola empresa, Qstura. Hem tancat el centre de Pericot i hem ampliat les instal·lacions del parc científic. I, ara mateix, entre els alumnes que venen dues hores a la setmana, els dels cursos professionals i els del diploma tenim 300 alumnes.

Sí, el problema és que s’ha produït un salt generacional. Fins ara s’ensenyava de mares a filles però com que la indústria tèxtil pràcticament va desaparèixer tothom es va pensar que no calia aprendre a cosir. I la gent de la nostra època no cus perquè s’associa a una cosa quica, passada de moda. I hem lluitat molt, en aquests onze anys, per rentar aquesta cara i dir: “Cosir, a part de ser una cosa extremadament útil i creativa, pot tenir un futur laboral i no és antiquat.” Les instal·lacions que oferim són molt renovades i adaptades a l’època actual, no és el típic taller. De fet, la nostra idea de negoci és molt simple. Quan vaig a fer xerrades d’emprenedoria a empreses, universitats i instituts, sempre dic el mateix: “Es tracta de veure les oportunitats de negoci on ningú les veu.”

Per a mi no té sentit fer un dibuix i encarregar a una altra persona que faci el patró i ho cusi. I, encara que una persona vulgui només dedicar-se a dissenyar i prou, és bo tenir els coneixements suficients per saber com arribar-hi i amb quins teixits fer-ho. El patronatge i la confecció ofereixen la possibilitat de ser creatiu i de gaudir amb el procés. Quan fas alguna cosa amb les mans, és fantàstic. El dibuix sol no et porta a la creació total. Hi ha una noia de 19 anys que va fer la diplomatura amb nosaltres i que està treballant per a una empresa de vestits d’alta costura. Cus a mà tota la pedreria i està feliç de fer-ho. Aquest tipus de formació havia estat tractada de manera diferent de la resta i ara s’ha vist que es necessiten moltes persones creatives i són una gran oportunitat per a la societat de seguir creixent. Si només ens dediquem a replicar, malament. I el tema dels teixits intel·ligents, la moda sostenible... tot just ha començat!

Vam començar a treballar amb el tema del grau universitari ja fa uns anys i d’aquí a un any i mig serà una realitat. Serà un grau universitari en moda amb tots aquests components des de patronatge manual, confecció, disseny, innovació, sostenibilitat. És fantàstic perquè no hem trobat cap titulació semblant a tot l’Estat espanyol. La persona que faci aquest grau sortirà amb la capacitat de dedicar-se a qualsevol part del procés tèxtil.

En àmbit particular no venen gaires nois però en àmbit professional, sí. I els que venen són uns cracs. A més, si tenen la capacitat de passar del que digui la gent sobre que cosir és una cosa de noies, és que ho tenen molt clar i s’hi han esforçat molt. I és curiós perquè entre l’alumnat ens trobem perfils molt diferents, de diverses nacionalitats, fet que també és una obertura a altres països. El grau s’impartirà en castellà, català i anglès. I actualment ja hi ha assignatures que es fan així perquè tenim alumnes de França, Uganda, Rússia, Ucraïna, Sud-amèrica. I també tenim molta diversitat quant a l’edat: des de joves de 18 anys fins a dones de 35 o més que s’ho plantegen com una segona possibilitat a la vida. I gent procedent de sectors molts diferents, com per exemple de l’àmbit de la sanitat, que un bon dia s’adona que vol optar per això, ho deixa tot i aposta pel canvi. El menyspreu que sempre hi havia hagut cap al nostre sector està canviant.

Clarament. Quan fa onze anys vaig començar amb les classes als centres cívics, hi havia noies que els feia vergonya dir que anaven a aprendre a cosir i ho amagaven als amics i amigues de la colla. I ara és el contrari. Qualsevol cosa que fan, la fotografien i ho fan córrer per les xarxes socials. El canvi social que hi ha hagut ens ha beneficiat. És el mateix que ha passat amb el tema de l’alimentació: la tendència a comprar productes ecològics, a tenir un petit hort a casa, fer-se el pa, reciclar les peces de roba... Es valoren més les coses que es poden fer a casa. I aquest canvi social ha estat molt positiu també en àmbit professional perquè el consumidor final prefereix, en comptes de comprar-se quatre samarretes, comprar-se’n només una d’una marca catalana de qualitat. Han crescut molt les marques properes i això ha generat llocs de treball. S’ha generat una dinàmica molt maca.