“Hem d’aprendre a estimar els nostres fills siguin com siguin”

L’Ajuntament de l’Hospitalet vol ajudar a donar una mica de nord a les famílies. Quan tens un fill tens un bagatge, però pot passar que et trobis molt perdut. La intenció és acompanyar les famílies perquè en la criança positiva el més important són els nens i per tant les famílies, i hem d’ acompanyar-les perquè puguin criar el seus fills de la millor manera possible. Sí que saben coses i tenen experiències; la idea és que surtin dels tallers sentint-se més vàlides i més fortes, perquè encara que ho siguin de vegades es pensen que no ho estan fent bé.

Perquè a criar se n’aprèn, i aprens a partir de la pràctica. També estem veient que la societat canvia i cada cop tenim societats més individualistes, amb menys relació amb els veïns i el barri que implica que les persones se sentin més soles. Moltes mares es passen moltes hores soles amb els fills, i aquest tipus de tallers expliquen que el que els passa li passa a moltes mares i que hi ha maneres de mirar-ho diferents. Aprenen per exemple que és normal que una criatura als dos anys es tiri al terra i faci rebequeries i digui no contínuament.

Aquests tallers estan centrats en nens de 0 a 6 anys. Tenim famílies de diferent procedència cultural però hi ha coses en què tots coincideixen, i és com resoldre petits conflictes del dia a dia. Anar a dormir, menjar, que el nen obeeixi, posar límits, que els nens aprenguin què poden fer i què no, deixar mòbils o tauletes als infants... Això genera sovint molt sentiment de culpa als pares que treballen moltes hores i estan poca estona amb els fills. Els nens van molt perduts si un dia els dius una cosa i l’endemà, la contrària; hem de tenir unes mínimes idees clares de convivència, poques però clares i estables.

Primer és l’afecte, passi el que passi t’estimes el teu fill encara que s’hagi portat malament. Els pares són els superherois dels nens, i que algú tan important per a tu et digui que no t’estima et descol·loca moltíssim. Puc dir que no m’agrada una acció que fas, però no et deixo d’estimar. Ens importantíssim sentir l’afecte incondicional. Una altra recomanació seria el tenir l’autoritat, que no l’autoritarisme, per tenir clar quines coses es poden fer i quines no. Poques ordres però clares i coherents. Potser ens esperàvem que els nostres fills fossin diferents i hem d’aprendre a estimar-los siguin com siguin. Hem d’intentar passar temps amb ells.

Jo en això no hi estic d’acord. Jo crec que el poc temps i de qualitat ens deixa molt tranquil·les a les famílies, però si vols crear un vincle, o estàs temps amb el nen o això no passa. És complicat si treballo fins a les vuit del vespre, però no ens podem quedar tranquils. Temps de qualitat és apartar el mòbil i estar disponible per escoltar i conversar per veure què els preocupa.

Moltes vegades hem d’indagar què està passant. Nanos que s’aixequen moltes vegades a la nit pot passar que durant el dia estiguin molt poc amb la mare o amb el pare. De vegades cal veure com està la família, si està molt tensa els infants ho detecten. O necessiten que estiguis amb ell i que tinguin uns rituals per anar a dormir. Pel que fa al menjar, hem d’intentar que no sigui un moment tens. Menja amb ell, no estiguis pendent de com agafa la cullera, que hi hagi una estona per dinar, que el nen entengui les conseqüències, si no dines fins a l’hora de berenar no toca menjar. Si el pediatre veu que el nen està bé de pes, els pares s’han de posar ferms i no cuinar tres o quatre plats com si fos un restaurant.

Bastant. Els avis també s’ho passen bé, però entre fer d’avis i haver de substituir el pare o la mare perquè treballen és un mal que està afectant la criança. Hem d’entendre que fer d’avi és un rol molt diferent al de fer de mare o de pare. Però compensa més el valor d’ajuda i contacte amb les generacions que té la presència dels avis.

Poden ser una distorsió perquè aporten massa informació que s’ha de processar. Per què es fan les coses, per què estan de moda i vull estar en un corrent de famílies o per què ho defenso? De vegades l’excés d’informació genera confusió. Com a família has de decidir què et fa sentir còmode i decidir de forma coherent. Si jo estic convençuda i tranquil·la, transmeto tranquil·litat al nen, que és el que necessita.