Dilluns, 2 d’octubre, a l’institut

La justícia ha d’investigar i decidir sobre possibles delictes d’odi. Si uns professors o professores van humiliar i assenyalar alumnes, fills de policies, l’endemà del diumenge 1 d’octubre en instituts pròxims a casernes. S’especula sobre els fets i les intencions, s’apleguen declaracions i públicament es donen opinions com a acusació o defensa dels professors. Els únics testimonis presencials dels fets són el professor o professora i els alumnes que eren a l’aula el dia 2 d’octubre a aquella hora.

La justícia haurà de disposar d’un informe pericial com el de medicina legal i forense o dictàmens de pèrits experts en determinats àmbits per poder prendre una decisió ajustada a dret amb ciència i consciència. En el cas d’una situació d’ensenyament, el peritatge ha de ser pedagògic: considera la relació educativa en un context d’espai i temps i coneix el tipus d’interaccions que es creen. L’edat dels alumnes és una variable rellevant (psicopedagogia), així com l’actualitat social (sociopedagogia).

Jo no hi era, no he demanat informació directa a ningú i no puc fer un dictamen de cada cas. Però l’experiència docent i de tracte amb alumnes i la dedicació a la supervisió de centres com a inspector d’educació em permeten fer unes consideracions comunes fonamentades en coneixement pedagògic.

1. Un professor responsable no podia ignorar els fets del dia anterior en entrar a l’aula i havia d’estar disposat a fer la corresponent clàssica “lliçó ocasional”, avui, en una societat pluralista, “diàleg sobre l’actualitat”. Tots els alumnes, adolescents en aquest cas, havien vist imatges de violència no habitual contra persones i contra edificis. El professor que obre el tema o que respon a les preguntes dels alumnes ho fa analitzant la situació i no amb una posició ideològica. Avui, a totes les escoles i instituts es defensen de manera explícita els valors de respecte a la diversitat, inclusió de tothom, rebuig de la violència física (i, tant com es pugui, verbal) i promoció de la pau. Alguns professors podrien no estar-ne convençuts del tot, però no ho mostrarien, ja que serien advertits pels col·legues.

2. Tractar l’assumpte de la violència de l’1 d’octubre era necessari i alhora delicat en instituts on a prop hi ha una residència de policies amb famílies. Si algun professor va preguntar quins alumnes eren fills de policies, segur que ho va fer perquè ja era manifesta la desconfiança entre uns alumnes respecte als altres i justament volia salvar la situació. Un mestre d’educació primària que està moltes hores amb els mateixos alumnes no ho hauria preguntat, perquè ja ho sabria. En l’educació secundària intervenen vuit o onze professors i és lamentable que un professor ho preguntés, però ningú pot dir que fos per humiliar-los. D’altra banda, aquests alumnes ja havien entrat a l’institut insegurs i potser avergonyits, abans que ningú els digués res. Les imatges de violència havien estat vistes per tots. ¿O és que els companys no saben qui és fill de policia en un entorn de proximitat com el de les localitats on s’ha produït?

3. L’assumpte s’ha donat entre adolescents, edat del renaixement a la personalitat, quan es talla el cordó umbilical amb els pares, quan cadascun malda per ser ell mateix. Així, amb els pares farà servir arguments que ha sentit al professor per sortir-se amb la seva, i als professors els presentarà excuses que atribuirà als pares. El més normal del món, i ha de fer el seu curs evolutiu.

4. Els adolescents s’atreveixen quan estan en grup d’iguals i per això fan el que fa el grup; són uns anys de gregarisme. Els fets de l’1 d’octubre van crear una escissió comprensible entre alumnes que, ben conduïda pels professors, havia de ser temporal. Amb l’estigmatització pública, cada noi o noia s’identifica amb la seva família o amb el grup a què pertany, i l’escissió es fa profunda. Els professors hauran de preveure actuacions específiques com ara sociodrama, dinàmica de grups i mediació.

Tractar aquests assumptes als jutjats distancia els grups que han de conviure i podria desembocar en la necessitat d’haver de canviar d’institut alguns alumnes o professors. Des de la perspectiva educativa, cal procedir amb mediació, la mediació interna que segurament van intentar els professors que ara són objecte d’acusació. Més censurable seria que els professors s’hagessin inhibit davant de la latent confrontació entre alumnes. Però ara el que podia ser una simple inflamació s’ha contaminat i és una infecció greu que caldrà rebaixar amb mediació externa. Hauria estat ben convenient que s’hagués tractat com a informació reservada i que s’hagués evitat una confrontació pública que és política i no educativa. Els professionals de la pedagogia són necessaris per tractar els assumptes educatius que afecten tota la societat.