“Quan jo era petit la Guerra Civil era un tema tabú, ningú en parlava”

Ve del fet que Vidreres va ser una de les bases importants de l’aviació republicana. Això va quedar gravat en la memòria local del poble. Fa anys encara vaig poder parlat amb supervivents de l’època.

Es va començar a construir el 1937 i va estar operatiu durant el mes d’abril de l’any 1938, quinze dies o menys, que és quan hi va haver els bombardejos. Després els bombarders van passar a Vic i, després, a la Garriga.

El 3 era el número de la regió militar de la demarcació de Girona, i a partir d’aquí anaven donant números correlatius, Celrà era el 311 i Figueres, el 312. Els nacionals tenien un altre sistema de numeració, basat en una nomenclatura basada en el mapa Michelin.

N’hi havia 111. L’últim que es va construir va ser a Puigcerdà, que de fet no el van ni acabar ni va ser operatiu. De fet, amb això dels camps de la demarcació gironina es van anar trobant treballs i informació i, a part del de Vidreres, hi havia altres camps i autors. Vam acabar sent una colla de companys i ens vam decidir per fer un llibre.

Sí. Vaig anar trobant gent, els feia entrevistes, visitàvem el camp i els explicava el projecte. Tothom va dir que sí. Tots havien fet algun article o alguna cosa relacionada amb el tema. Per exemple, el doctor Artemi Rossell, un metge de Celrà i historiador d’afició, que va fer un llibret que per a mi va ser com la Bíblia. Amb aquest grup vam decidir fer un llibre de tota la zona de Girona.

Ho va decidir l’estat major de l’exèrcit, suposo que per fer la defensa de costes. Juntament amb els de Celrà i Figueres, formaven una mena de trio de camps que estaven principalment pensats per defensar-se dels atacs dels avions italians que venien de Mallorca. Com que Vidreres està a 15 quilòmetres de la costa, també entrava dins els objectius dels italians.

Sí, a cada camp n’hi havia un i el d’aquí era el de can Batllosera. En aquest tipus de refugis hi havien de cabre unes 120 persones i aguantar una bomba de 250 quilos, que per sort aquí no n’hi va caure cap. Aquí s’hi van refugiar un màxim de 40 persones, que eren militars. Aquest tipus s’adaptava a la topografia però quasi sempre constaven de dues boques, rampes o escales i una cuirassa protectora de formigó. La característica d’aquest és que era de formigó armat. A cada camp hi havia un refugi gros i d’altres de petits, que eren només unes rases tapades d’antimetrallament.

Quatre vegades. La primera el 3 d’abril, amb 36 bombes. El dia 13 hi van tornar, també amb 36 bombes. Llavors van tornar el dia 14 al matí molt d’hora i van deixar anar 84 bombes. Aquell dia van tenir temps de tornar a Mallorca, tornar a carregar bombes i venir un altre cop aquí. Va ser el dia de més conseqüències, coincidint amb l’aniversari de la República.

Les víctimes militars tenien la precaució de no declarar-les gaire, era bastant secret. Però en aquest atac, de les víctimes que se saben, sembla ser que hi va haver un pilot i un mecànic,

Que no es perdi la memòria, que el poc que hem recuperat quedi per escrit, que això pugui servir a qui hi estigui interessat i que la gent que va a buscar informació a museus i arxius militars pugui, potser, continuar i ampliar la informació. A l’Estat espanyol hi ha arxius militars als quals segons qui no hi té accés. Això també és perquè quan jo era petit el tema de la Guerra Civil era tabú, hi havia massa records recents, uns havien sigut d’un bàndol i uns altres, de l’altre, i hi havia molta gent represaliada. Al cap del temps la gent gran s’ha anat destapant i s’han anat sabent coses.