“Tinc pendent una novel·la negra protagonitzada per polítics”

Ha estat un projecte impulsat per Amazon en què ha col·laborat Transports Metropolitans de Barcelona. El 2016 vaig publicar Barcelona de novel·la, un recorregut per la ciutat a través de la mirada de diferents autors i part de les seves obres literàries. Amazon volia fer una proposta per Sant Jordi. Partint de la base que hi ha molta gent que llegeix en digital al metro, va voler relacionar metro, literatura i Barcelona. El projecte ha consistit en un itinerari a través d’una desena d’estacions i a partir d’aquestes visitar racons literaris, trobar-se amb obres, explicar algunes anècdotes d’autors i fer una proposta per incitar a llegir.

Sí. El títol té a veure amb el fet d’anar amb metro i d’anar més enllà de Barcelona en el sentit de l’àrea metropolitana, perquè el llibre comença a l’Hospitalet i acaba a Sant Adrià. La idea és parlar de diferents Barcelones; sempre s’ha parlat de quina és la gran novel·la que defineix Barcelona quan Barcelona té moltes grans novel·les.

Jo no em quedaria amb una de sola. Puc dir La ciudad de los prodigios però també Sin noticias de Gurb o diverses novel·les de Manuel Vázquez Montalbán o La sombra del viento, una de les que han generat més rutes turístiques. N’hi ha moltes i molt diferents, no tenen res a veure amb Un crim al Paral·lel, de Rafael Tasis, o Últimas tardes con Teresa.

El Coll i la Teixonera és una de les estacions que surten per recordar la figura del Pijoaparte de Marsé. El barri de Bellvitge de l’Hospitalet és el San Magín imaginari i proletari de Los mares del Sur, de Vázquez Montalbán. Kiko Amat també té una novel·la que passa a Bellvitge. A la Diagonal entrem en l’univers Rodoreda, tot i que Rodoreda té el seu propi capítol per la importància de Fontana. No gaire lluny de l’estació de Diagonal hi havia el bar La Punyalada, que era un lloc on anaven a esmorzar Vázquez Montalbán, Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez i era un punt de trobada dels autors llatinoamericans que estaven a Barcelona i d’autors d’aquí. Un bar on curiosament Montserrat Roig, la gran cronista de l’Eixample, va entrevistar Mercè Rodoreda.

Sempre descobreixes coses i sempre hi ha anècdotes. Una de les coses que més em van cridar l’atenció va ser un personatge medieval de Barcelona que era Bernat Marcús, un dels grans banquers de la ciutat de Barcelona i el primer que va establir, al segle XI, un servei de correus a Europa. Potser el que més m’ha sorprès és que és una ciutat que no s’acaba, com més grates més coses van sorgint.

M’agrada escriure i provar. Vaig començar el 2006 amb una novel·la curta i durant un temps vaig deixar d’escriure, tenia altres coses i em va decebre una mica el món editorial. Això no vol dir que no continués escrivint. El 2011 vaig decidir intentar-ho de nou i vaig enviar una novel·la que tenia escrita, El último invierno, al premi internacional de novel·la històrica Ciudad de Úbeda i el vaig guanyar. El llibre va anar bé i em va animar a seguir. I van anar sortint altres llibres, com una novel·la juvenil, Vallarana, o Iceta, que va coincidir amb el meu pas per la secció de política de La Vanguardia entre el 2015 i el 2018. Iceta em va semblar un personatge interessant per fer un llibre partint de la base que no és un llibre que tracta de com és de bo el seu pensament polític, sinó que parla d’un home que ha estat a primera línia de la política, tot i que entre bastidors, durant 40 anys. El que és bo del periodisme és que et permet viure moltes situacions i conèixer gent que si no t’hi dediquessis no podries viure o no podries conèixer. En el cas d’Iceta és evident, però també passa quan tractes amb personatges que existeixen realment però que sembla que són de novel·la. Jo tinc dues novel·les pendents. Una és una novel·la metropolitana en què recolliré l’experiència de quan jo era nen, als anys vuitanta, i una altra és una novel·la negra protagonitzada per polítics.

En tots. A tots ens agrada que ens expliquin històries. El que té de bo escriure és que tu pots dir com expliques les històries. La novel·la permet molta més llibertat que un llibre com Barcelona de novel·la, que té una dosi de realitat a la qual t’has de cenyir. Pots escriure que hi ha elefants roses que volen, i el que és magnífic és donar capacitat perquè això sigui creïble.