“La visió general que es té de la sardana és que és de gent gran”

Quan jo tenia vuit o nou anys, el meu germà va començar amb un curset de sardanes i després m’hi vaig apuntar jo. Més endavant, l’any 1986, es van crear les colles de competició d’aquí a Cassà, ens hi vam apuntar i jo hi vaig ballar sardanes de competició fins al 1999, que vaig plegar. Al cap d’uns anys alguns exballadors vam començar a fer d’entrenadors i finalment vaig acabar entrant a la junta.

Hi ha una sèrie de colles que ballen la mateixa sardana al mateix moment, amb uns jurats al centre que poden anar voltant per totes les rotllanes buscant “la perfecció”, a veure quina colla balla més bé i més ben conjuntada al ritme que marca la sardana. Hi ha nivells altíssims, sobretot en colles de Barcelona. El jurat mira que les dotze persones de la colla ballin exactament al mateix moment, que ningú vagi abans o després. La colla gran de Cassà, amb gent d’entre els 25 i els 35 anys, és la tercera de Catalunya.

A vegades es mira per mil·lèsimes de segon, cosa que pot fer que guanyis o no. De fet, amb la meva experiència en sardanes, he arribat a veure concursos, donar la meva opinió sobre el lloc en què crec que quedarà cada colla, i no encertar-ne ni una. El jurat moltes vegades tampoc es posa d’acord. És molt difícil i un criteri molt subjectiu.

Els estatuts diuen que és promoure la sardana arreu dels Països Catalans. Organitzem ballades amb valor afegit. Per exemple, durant l’any en fem una que és una arrossada, una altra que és una botifarrada o la nit del cremar. També fem dues diades dels socis. La més important és la que fem a la Nit dels Músics, durant la festa major de Cassà. Hi ha al voltant de 500 socis.

Des de l’any 1985, ja són 33 anys. L’associació es va fundar el 1973 i la primera Nit dels Músics es va fer l’any 1976.

Més responsabilitat, però bàsicament faig la mateixa feina que abans. Tinc la sort que som una junta en què hi ha força gent que treballa molt i hi posa molta voluntat, amb moltes ganes de treballar. Quan en Quim Massa (president anterior) em va proposar de ser president, li vaig dir que sí, sempre que això no em comportés més feina, ja que soc arquitecte i en tinc molta. Per a mi comporta sobretot firmar més papers, que el meu nom surti al davant i, a vegades, saludar autoritats.

Perquè en Quim ja feia 38 anys que ho era. Ell ja hauria pogut plegar l’any 2000, però la junta que hi havia llavors era molt gran i no hi havia renovació. L’entitat tenia dues vessants: la que organitzava activitats i la de sardana esportiva, eren dues juntes diferents. Es van acabar fusionant i ara tenim una junta molt més jove. Crec que soc el tercer o quart president de l’entitat al llarg de tants anys i això no pot passar, hi ha d’haver molta més renovació. Quan dura tant una presidència és molt difícil trobar una renovació perquè tot s’estanca. Jo fa un any i mig que en soc el president.

Va ser una idea que va sorgir entre uns quants de la junta d’aquella època per fer una mena d’homenatge als músics de Cassà, que sempre ha sigut un poble de músics. L’escola de música d’abans sempre donava moltíssims músics de cobla. L’acte es va anar ampliant a altres músics i altres cobles. Aquest any n’hi haurà al voltant de vuitanta, de cobles diferents. És un dels actes més importants de la festa major. És molt difícil coordinar-los a tots a la vegada. Nosaltres organitzem aquest acte i la gent balla les sardanes. En aquest cas la gent no va a escoltar sardanes ben tocades, sinó a una festa.

Molt difícil, perquè sempre es necessita renovació. Més de la meitat dels nostres socis tenen més de 50 anys i és molt difícil enganxar els nens i nenes. És una mostra cultural que, si no s’hi fa alguna cosa, anirà de caiguda. Nosaltres treballem molt per fer-la visible. És molt difícil lluitar contra la visió general que es té de la sardana, que és de gent gran. Si la gent veiés un vídeo d’una competició oficial de sardanes veuria que és gent jove, ja que s’ha de ser potent físicament. Jo sempre he esperat que els mitjans de comunicació ens ajudin perquè no existeixes fins que no surts a la tele. El fet de sortir a la tele fa que la gent vegi el que estàs fent. És molt difícil lluitar contra les grans inèrcies de la societat.