Tarragona és la demarcació amb més mortalitat per malalties cardiovasculars
El 10% dels ingressos hospitalaris són causats per aquestes malalties, que provoquen la mort en 233 de cada 100.000 habitants
Del nombre total de defuncions que es produeixen a la demarcació de Tarragona, el 31% són per malalties del cor. Aquestes engloben, per ordre d'incidència, les malalties cerebrovasculars (28% del total de malalties del cor), que afecten més les dones, i la cardiopatia isquèmica (27%), que afecta més els homes, en una proporció semblant, seguides de les arítmies (21%), la insuficiència cardíaca (16%) i, en menor mesura, les malalties que tenen l'origen en la hipertensió (7%) i les reumàtiques (1%). No només a Tarragona, sinó arreu del món, aquestes malalties constitueixen la primera causa de mort, però no només per això se situen en una posició ben amunt del rànquing de malalties importants a la societat. La seva afectació també es pot comptabilitzar per l'impacte econòmic que produeixen. Dades de l'European Cardiovascular Disease Statistics 2008 detallaven que el cost sanitari per càpita d'aquestes malalties ascendia a 130 euros. I del total de la despesa derivada de les malalties del cor a la Unió Europea prop del 57% són costos directes, el 21% els causa la pèrdua de la productivitat i el 22% les cures informals de les persones que tenen aquestes malalties.
Actuar abans que l'ambulància afavoreix la supervivència
La gran majoria d'aturades cardiorespiratòries, el 80%, es produeixen fora dels hospitals i les persones que les pateixen tenen en aquests casos entre el 2 i el 3% de possibilitats de sobreviure. És determinant el temps que es triga a trucar al 061, el telèfon d'emergències mèdiques, i que arribi l'ambulància perquè el pacient visqui, ja que és necessària una maniobra de reanimació en menys de cinc minuts. Així, el massatge cardíac en els casos indicats fa augmentar les expectatives fins al 8%, però l'ús d'un desfibril·lador, l'aparell que permet fer descàrregues elèctriques al pit de l'afectat, situa les possibilitats de supervivència entre el 60 i el 70%. Per tant, cal actuar abans, si es tenen els coneixements i utilitzar l'aparell, si cal.
Tenir un d'aquests aparells, però, no és obligat als llocs més concorreguts, però sí recomanable, segons indica la llei. I el fet que «no sigui una obligació» fa que empreses i institucions siguin reticents a la seva incorporació perquè, a més, cal que hi hagi treballadors formats per utilitzar-lo. No obstant això, el responsable de coneixement i desenvolupament professional de l'empresa sanitària GiPSS, David Macià, assegura que el temps que guanyes fent les maniobres de reanimació i l'oxigenació dels teixits «és fonamental» per a la supervivència de l'afectat o bé perquè es redueixi el nombre de probabilitats que tingui seqüeles.
Quan es produeix una aturada cardiorespiratòria, cal seguir quatre passos que Macià ensenya en els cursos que imparteix. En primer lloc, cal «valorar el nivell de consciència de la persona» fent-li una pregunta senzilla, fort, a cau d'orella, així com també cal comprovar «si respira o no». Si està inconscient o bé no respira, cal trucar al 061 i començar les maniobres de reanimació cardiopulmonar.
Però si el que passa és que la persona que s'ha desplomat té una arítmia, que impedeix que el cor bombegi la sang, és necessària la utilització d'un desfibril·lador abans de cinc minuts de l'esdeveniment. Ara ja existeixen aparells automàtics que, un cop connectats a la persona afectada, donen les indicacions dels passos que cal seguir a través d'un altaveu. Aquest indica quan cal fer el massatge cardíac i quan cal aplicar ventilació; cada dos minuts analitza el ritme i valora i decideix si cal fer una descàrrega o no en funció de si el cor encara no bombeja. Els primers minuts són, doncs, vitals.
David Macià, que fa cursos a les institucions i empreses que ho sol·liciten, assegura que en altres països la tinença d'un desfibril·lador extern automàtic en llocs públics o de força afluència de gent «ja està instaurat», però a l'Estat encara no. Els últims esdeveniments de mort sobtada que han transcendit públicament, però, com ara la mort del jugador sevillista Antonio Puerta o el del RCD Espanyol Dani Jarque, han tornat a posar sobre la taula algunes mesures com aquesta.
