“Estic bé, però m’oblido de coses”

La Maria té 105 anys i amb dos companys més, en Josep, de 84, i la Lucía, que aviat en farà 99, ens reben a la sala de visites de la residència Jubany, a Barcelona, on conviuen. De complexió petita, aquesta àvia centenària d’aparença fràgil es mou amb tota seguretat i fermesa fent avançar el caminador. La seva neta, que ha passat a saludar-la, m’avisa que hauré de parlar-li ben a prop perquè em senti bé. No tenim cap problema quan li pregunto com es troba als seus 105 anys: “Estic bé, però m’oblido de coses”, es lamenta amoïnada perquè no recorda un dels personatges de la lectura conjunta que han fet al matí. “Ens passa a tots en un moment o altre”, li deixa anar la Lucía, que dels tres és la que fa més temps que viu a la residència. “Jo soc del barri i aquí vaig néixer i aquí em moriré”, diu, agraïda per la feina i sobretot la “paciència” que tenen les cuidadores i els professionals que els atenen cada dia. “Les coses que no m’agraden jo els les dic, no em callo res”, diu mirant-se de reüll i mig somrient la Cèlia, que és la directora del centre. “El dia ens passa volant amb les activitats que tenim als matins i la tarda”, explica en Josep, que mira d’anar-se adaptant als hàbits d’una nova llar i als companys que s’hi ha trobat. “Nosaltres tenim l’exemple i el referent de la Maria”, diu admirant la seva vitalitat, quan ell per problemes de salut ha anat reduint la mobilitat. Ara mira d’agafar el ritme per estar “ocupat i distret” amb els tallers de lectura i memòria i les sessions que fan amb els fisioterapeutes per activar el cos. Per a la Maria la preocupació és una altra: “Tot i els audiòfons, l’orella no té solució”, diu amb un fil de veu, i explica que va arribar ja de gran a Catalunya, amb el seu marit i els fills, fa cinquanta anys, quan va deixar el seu poble estimat d’Aroche, a Huelva. El seu germà també va superar els cent anys de vida, però no en tan bon estat de salut. La Maria té l’honor de ser una de les 2.855 persones centenàries que vivien a Catalunya l’any passat. Una xifra que ens confirma com una de les societats més longeves del món, amb una esperança de vida en néixer de 83 anys. Els experts indiquen que fugir de la solitud i relacionar-se és un dels secrets per a un bon envelliment i gaudir al màxim d’una vellesa autònoma. A les residències també han notat que el temps d’estada s’escurça. Tot i que els motius per anar-hi a viure són diversos, cada cop són més els que hi ingressen amb molta més fragilitat, amb malalties cròniques complexes o en el seu final de vida. És la seva nova i darrera casa.