Aprendrem la lliçó de la covid-19?

Han pas­sat cinc anys des que va irrom­pre en les nos­tres vides la pandèmia de covid-19. De forma abrupta, la nos­tra existència, apa­rent­ment cal­mada, es va tòrcer. Com la resta d’euro­peus, for­mem part de les gene­ra­ci­ons que han vis­cut més i millor de la història. No hi estàvem pre­pa­rats. La infor­mació –sovint dis­tor­si­o­nada– que arri­bava de la Xina ens va aga­far a con­tra­peu. Ens enfrontàvem a una infecció nova, amb recur­sos de pro­tecció insu­fi­ci­ents i un sis­tema sani­tari emma­grit, encara recu­pe­rant-se de les reta­lla­des ante­ri­ors i que es va haver de rein­ven­tar amb el lide­ratge dels pro­fes­si­o­nals, que van patir, van plo­rar i van tenir por, com la resta de con­ciu­ta­dans. Però també es van come­tre errors i va haver-hi grups de població que no van ser sufi­ci­ent­ment pro­te­gits davant d’una infecció greu i des­pi­e­tada. Vam veure el mal abso­lut, la cru­el­tat que oca­si­o­nava el SARS-CoV-2. però també vam veure el bé abso­lut en la soli­da­ri­tat anònima de moltíssi­mes per­so­nes i en la capa­ci­tat dels pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris, lide­rant la res­posta i coo­pe­rant com mai des de tots els àmbits assis­ten­ci­als, inclo­ent-hi el sec­tor pri­vat amb el públic.

I vam com­pro­var que, quan la recerca fun­ci­ona col·labo­ra­ti­va­ment i amb un propòsit clar, és capaç d’acon­se­guir, en un temps rècord, el fruit d’una vacuna eficaç i de fer pos­si­ble l’acte més democràtic (i just) que mai hàgim vist al nos­tre país: el procés de la seva dis­tri­bució basant-se en cri­te­ris de pri­o­ri­tat de pro­tecció dels més vul­ne­ra­bles. No vull dei­xar, però, de recor­dar la inca­pa­ci­tat de les auto­ri­tats sanitàries dels països rics per tenir una visió més gene­rosa i pla­netària en l’apli­cació de totes aques­tes vacu­nes.

Però l’estat d’alarma va finir i el sis­tema va retor­nar al tedi i al tena­lla­ment burocràtic de les orga­nit­za­ci­ons rígides. Els pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris, científics i de gestió vam evi­den­ciar les lliçons apre­ses: els països que resis­tien millor eren aquells que comp­ta­ven amb sis­te­mes sani­ta­ris i ins­tru­ments de salut pública sòlids. I el nos­tre el teníem afe­blit. Amb tot, va resis­tir pel com­promís dels seus pro­fes­si­o­nals. Es va fer evi­dent que calia empren­dre can­vis, tal com va expres­sar l’informe de les 30 mesu­res per a la trans­for­mació del sis­tema sani­tari, que el govern del pre­si­dent Quim Torra va encar­re­gar i que ara, amb el govern del pre­si­dent Sal­va­dor Illa, es volen posar en pràctica a través de la comissió Cai­ros. Ben­vin­gut sigui el con­sens polític pel qual tant hem mal­dat des de la pro­fessió mèdica. El nos­tre sis­tema sani­tari neces­sita trans­for­mar-se per enfor­tir-se, per con­ti­nuar sent d’excel·lència i el ser­vei públic que més cohe­si­ona la nos­tra soci­e­tat: pro­tec­tor dels més des­fa­vo­rits; gene­ra­dor de benes­tar, riquesa i llocs de tre­ball; pun­ter en docència i recerca. I, sem­pre, situ­ant les per­so­nes en el cen­tre de l’acció.

Per tots aquests motius, si Cata­lu­nya vol mirar al futur amb opti­misme, ha d’apren­dre la lliçó prin­ci­pal de la covid-19: la seva sani­tat s’ha d’enfor­tir. Cal asse­gu­rar-ne una millora del finançament i ser valents en la intro­ducció de noves fórmu­les i models orga­nit­za­tius, lide­rats pels pro­fes­si­o­nals per tal d’esde­ve­nir de nou un refe­rent mun­dial, però, sobre­tot, un refe­rent per als ciu­ta­dans.

Encara una lliçó més, i no menys impor­tant. La defi­nició de salut que l’OMS va adop­tar fa dècades i que, al nos­tre país, el nos­tre gran Jordi Gol va encu­nyar l’any 1976 al X Congrés de Met­ges i Biòlegs de Llen­gua Cata­lana, ens ha que­dat curta: “[La salut] no és només l’absència de la malal­tia, la salut és aque­lla manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa.” La salut pla­netària esdevé ja un afer col·lec­tiu i indi­vi­dual. El Codi de Deon­to­lo­gia dels met­ges cata­lans va reco­llir, per pri­mer cop al món, aquest con­cepte com a cap­te­ni­ment de la pro­fessió. Però no n’hi ha prou. També cal reforçar a escala mun­dial els ens de vigilància epi­de­miològica i els ins­tru­ments pre­ven­tius de salut pública, des del rigor i la trans­parència. La dar­rera, i no menys impor­tant lliçó: tenim un sol món i una sola salut.

Rep­tes apas­si­o­nants per a un futur millor.