Curar a peu de carrer
El Sistema d'Emergències Mèdiques de l'Alt Maresme, amb base a l'Hospital de Calella, va ser el primer, juntament amb el de Bellvitge, que es va posar en marxa a Catalunya, ara fa vint anys
-
Els caps del servei d'urgències i alguns dels membres del SEM QUIM PUIG. -
Una infermera del SEM controla els medicaments que hi ha a la base de l'Hospital de Calella QUIM PUIG. -
El vehicle està condicionat perquè hi puguin viatjar dues persones més al costat del conductor QUIM PUIG. -
La metgessa, la infermera i el tècnic de transport sanitari a l'interior de l'ambulància medicalitzada QUIM PUIG. -
Primeres ambulàncies del SEM SEM.
Un metge, una infermera i un tècnic de transport sanitari preparats per salvar vides a peu de carrer. Ràpids i eficaços per resoldre situacions d'emergència i urgència extrema. L'objectiu amb què va ser creat aquest equip no ha variat, però afortunadament sí que ho han fet les condicions amb què desenvolupen la feina. El Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) de l'Alt Maresme, amb base a l'Hospital de Calella va ser el primer a implantar-se a Catalunya, juntament amb el de Bellvitge. Els inicis cal buscar-los l'any 1989 com a servei puntual durant els mesos d'estiu –des de la revetlla de Sant Joan fins a finals de setembre– i com a transport de malalts crítics. «Es va triar Calella perquè cobria una zona amb una gran afluència de gent i perquè els accidents a la carretera N-II eren tràgicament habituals», explica la doctora Marina Saavedra. L'any 1992 es consolida la base, que assumirà fins al 2000 tot el territori de la Selva i el Maresme. Primer va arribar el vehicle d'assistència medicalitzada (VAM), equipat com si fos una UCI amb rodes, tenia també el material de rescat redistribuït en calaixos. «Arribàvem, estabilitzàvem el malalt i en cas que necessités ser traslladat es feia amb una altra ambulància, perquè a la nostra no dúiem ni lliteres», comenta Imma Oroz, una de les infermeres veteranes del servei, que recorda que en els primers vehicles només hi havia dos seients al davant. «Hi havíem d'anar tots tres i vam acabar encaixant una cadira de platja entre els dos seients per resoldre el problema. Érem una mena de MacGyvers!»
El personal sanitari del SEM ha estat format en el servei d'urgència i hi continua estretament vinculat. El carrer és el seu escenari habitual, però també passen moltes hores a la base pendents del telèfon. Ells diuen que no, però estan fets d'una pasta diferent. «Som com el braç d'urgències a l'exterior i la gratificació que ens arriba dels pacients és tan immediata que supera qualsevol entrebanc que pugui tenir aquesta feina», assegura la doctora Saavedra. Herois o grans professionals, o les dues coses alhora, l'equip del SEM ha hagut d'afrontar en aquests vint anys un llarg historial d'actuacions en accidents de tot tipus. I alguns encara marquen aquells que els van haver de viure. «Els accidents múltiples són els pitjors, perquè t'exigeixen una freda capacitat d'organització i una decisió ràpida per decidir com i de quina manera s'ha de començar a atendre els ferits», diu Imma Oroz, que destaca la importància de tenir clares les prioritats. «Per molt que et sàpiga greu, saps que la teva obligació és atendre els vius. Les persones mortes o agonitzants no poden ser prioritàries. És una lliçó dura, molt dura, però que l'has de tenir present cada dia», precisa. Tot i això, més enllà de l'uniforme, reconeixen que «en algunes ocasions quedes molt tocat, però aquesta feina és addictiva». El cap del servei d'urgències i emergències de l'Hospital de Calella, Manel Berrocal, assegura: «No tothom està fet per treballar sota una pressió com la nostra, però la superes amb escreix quan aconsegueixes tirar endavant amb el malalt.» I quan no és així? «La mort forma part del nostre dia a dia i ajudar a morir algú, acompanyar-lo en els seus últims moments també reconforta», considera Saavedra.
Actuació en equip
El SEM no seria el mateix sense la xarxa de complicitats que teixeix amb la resta de cossos d'emergències com la policia i els bombers. «Passem mols anys junts els Nadals i això t'uneix», recorden i consideren que una bona col·laboració entre tots és fonamental. «La coordinació ha permès que si l'avís arriba a una base d'ambulància convencional, que n'hi ha gairebé una en cada municipi, ubicada més a prop de l'accident pugui obrir-nos camí abans no aconseguim arribar nosaltres», diuen.
Complir vint anys permet, amb un pèl de nostàlgia, mirar cap enrere i fer balanç de la feina. Tots els professionals del SEM coincideixen a dir que tant la construcció de l'autopista C-32 entre Mataró i Palafolls l'any 1994 com la millora en la seguretat dels vehicles ha reduït considerablement el nombre de morts a les carreteres. «A principis dels noranta en cada accident a l'N-II hi havia morts. Era esfereïdor. Ara et trobes molts cops el cotxe destrossat i quan rescates el conductor veus que gairebé no li ha passat res», rememora la cap d'àrea d'urgències i emergències, Montse Magallón. Però a banda de les actuacions a la carretera, els professionals del SEM han de resoldre tot tipus de situacions al carrer. «En condicions climàtiques extremes moltes vegades i, en algunes ocasions, amb atacs a la nostra seguretat», mantenen.
Gairebé des dels inicis del SEM des de diversos sectors sanitaris s'ha qüestionat la seva rendibilitat. «Em sembla que som la base que més vegades s'ha amenaçat de tancar amb criteris merament econòmics, sobretot en èpoques de vaques flaques», explica la metgessa Marina Saavedra. El doctor Berrocal surt en defensa del servei. «Ni en aquest cas ni en el de la sanitat pública en general es poden aplicar només criteris merament econòmics», constata. El cap d'urgències de l'Hospital de Calella, però, va més enllà i fa memòria d'algunes de les actuacions fetes pel SEM que han salvat de la cadira de rodes o d'un tractament mèdic per a tota la vida centenars de persones «que hauria suposat un cost molt elevat per a la sanitat pública». «Van ser aquests professionals els que van fer bé la seva feina i, seguint els mateixos criteris econòmics, van estalviar diners» i afegeix «sense oblidar que també van salvar vides. Quin preu té això?». Bona pregunta.
Actuar en deu minuts
El Sistema d'Emergències Mèdiques de l'Alt Maresme té actualment una àrea d'actuació de Canet a Tordera. L'equip humà l'integren vint professionals (vuit metges i vuit infermeres amb una àmplia experiència en cures intensives, anestesia i reanimació i quatre tècnics de transport sanitari d'emergències). Realitzen torns de vint-i-quatre hores i el seu temps màxim per arribar al lloc de l'accident no supera els 10 minuts. Les ambulàncies medicalitzades de llampants colors groc i taronja són ja un element conegut i reconegut per tots els ciutadans del territori.