Societat

CAN SIBARITA

NÚRIA PRESAS I VALENTÍ SENDRA SÓN ELS PROPIETARIS DE LA MILLOR ‘FOOD TRUCK’ DE L’ESTAT

“S’ha de canviar el xip del que és menjar ràpid; pot ser un bon plat”

Són els guanyadors del Campionat d’Espanya de Food Trucks i aposten per un estil de cuina tradicional però amb tècniques innovadores i oferir menjar de carrer de qualitat

Núria Presas ha estat vinculada de sempre al món de la restauració –la seva família tenia Plat a Plat, menjars per emportar– i Valentí Sendra, de Barcelona, havia treballat en l’hostaleria durant 18 anys. En fa quatre que van muntar Can Sibarita . L’entrevista és amb Núria Presas.

Com comença Can Sibarita?
Des de petita he mamat tot aquest món. Estava a la botiga de menjar per emportar dels meus pares i no veia que fos el meu futur. Vaig conèixer en Valentí i tots dos estàvem en un moment de canvi, cansats de l’hostaleria convencional, volíem fer un replantejament, fer quelcom innovador i diferent.
Hi ha un boom dels food trucks. Penseu que serà una moda com fa uns anys la rebosteria de cupcakes?
Ha de prevaldre la qualitat. No tot s’hi val en el menjar al carrer, hi ha d’haver professionals.
El nom Can Sibarita, ja és una declaració d’intencions.
És el que intentem. Sí que fem street food però hem donat una volta al producte que tothom coneix. No fem simplement entrepans, hamburgueses i frankfurts, sinó també aperitius i plats més elaborats. Apliquem la cuina tradicional, modernitzada amb les tècniques innovadores, al denominat street food (menjar de carrer) perquè tothom pugui menjar bé.
Melós de vedella cuit a baixa temperatura amb rostit de verdures, micuit de foie, poma caramel·litzada i salsa Strogonoff dins d’un pa d’espelta. Un nom de plat d’alta cuina i que els ha fet guanyar el Campionat d’Espanya de Food Trucks.
El vam estrenar i ha funcionat molt bé. En tenim d’altres, com el Ropavieja o un porc rostit amb salsa Cafè París, però des que el vam presentar al campionat, per la força que ha tingut, s’ha convertit en el nostre plat estrella. I és boníssim.
Primera vegada al campionat i guanyen. S’ho pensaven?
En el gremi, tenim una associació de food trucks, se’n parlava molt, del campionat, i ens aconsellaven que hi anéssim. Ens costava fer el pas, perquè anar a Espanya –el concurs es realitzava a Avilés, a Astúries–, amb la furgoneta són molts quilòmetres, però al final ens vam animar. Vam presentar-nos amb la intenció de promocionar el nostre producte, a vendre, i si ens emportàvem el premi, doncs millor. Érem gairebé quaranta furgonetes i el penúltim dia venia molta gent a tastar els nostres plats i els comentaris que ens arribaven eren molt positius. Va ser molt emocionant i estem molt contents també del suport que hem rebut des d’aquí.
Com es fa per aplicar l’alta cuina a la cuina de carrer?
El melós que va guanyar és una galta de vedella, que ha estat en cocció al buit durant quinze hores. És el que es fa en les cuines grans però ho apliquem al menjar de furgoneta. I també ho traslladem quan fem els càterings, casaments, que és l’altra vessant de Can Sibarita. Tot el producte el fem nosaltres en un obrador preparat per cuinar a Sant Jordi Desvalls, des del micuit, la salsa Strogonoff, la salsa Cafè París; l’únic que comprem a fora és el pa.
El producte és de proximitat?
Sí, la vedella, de Girona, i per les fruites i verdures tractem amb les botigues del poble. I tenim un petit hort que no ens ho pot subministrar tot però sí que en fem melmelada de tomata, la confitura, o ara que hi ha molta fava.
Ara comença la temporada alta. Feu renovació de carta en funció de les estacions?
Quan experimentem a la cuina és a l’hivern, perquè és una feina molt temporal i forta des del març fins al novembre. Després tenim tres mesos per provar noves tècniques i nous plats. A l’estiu sí que treballem més plats freds, com pot ser el tataki de tonyina, el tàrtar de salmó, bombó de foie i poma, però ja ho hem estudiat tot a l’hivern. Ara ens ve molta feina, és l’època de casaments i a l’agost som al White Summer a Pals.
Quantes food trucks formen l’associació a les comarques gironines?
N’hi ha unes trenta però a tota la demarcació n’hi ha d’haver més, ben bones cinquanta. A Catalunya és on n’hi ha més gruix de tot l’Estat; calculem que unes 200.
El premi és un impuls per mirar més enllà?
El premi ha significat un reconeixement a tota la feina i l’esforç. I ho rebem amb molta il·lusió perquè no sabíem que tenia tanta repercussió. I si es tradueix en feina i continuar com estem, perfecte!
També és una manera de prestigiar el menjar de carrer.
S’ha de canviar el xip del menjar ràpid que es té en ment; no ha de ser ni oliós ni coses marranes, també pot ser un bon plat. A Europa estan més acostumats a fer un mos entre hores i menjar drets al carrer. És complicat, a veure com es desenvolupa en el futur.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.