“Buscant material bèl·lic, he trobat molts soldats enterrats”

Jo tenia menys de deu anys i ja arreplegava objectes de la guerra, i ara en tinc 76... De gran, agafava el cotxe i anava a tombar a l’Aragó, l’Ebre i per les comarques on hi havia hagut els combats més cruents. Me n’assabentava per la gent d’on hi podia haver coses. Treballava de mecànic, i a les nits llegia per documentar-me. El meu pare havia estat tinent metge de l’exèrcit republicà i va ser al front de l’Ebre. Per tant, sé molta cosa per boca d’ell. Assegut a la seva falda me n’explicava, coses de la guerra. Em va agafar la dèria: tenia uns cinc anys quan vivíem a Bovera (les Garrigues) i, amb un amic, sortia als afores on hi havia munteres de baines de bales de metralladora. Les agafàvem per tirar-les de dalt a baix d’un mur... Clinc, clanc! Va ser el meu primer contacte amb la guerra. El pare m’advertia que no toqués res: durant la postguerra, les bombes van matar i mutilar molta gent, canalla també. A tots els pobles. Durant la retirada de l’exèrcit, s’abandonava tot. Les bombes de llauna eren com pots de colorets, i la canalla que no tenia joguines, les tocava...

Jo estava terroritzat pel meu pare i hi passava a dos metres lluny. De gran vaig aprendre a desmuntar-les, amb experts que les desfeien per a la ferralla i mitjançant llibres. Durant anys, n’he estat desmuntant: d’aviació, de mà, projectils d’artilleria... Ja és ben curiós, però el mig dit que em falta, el vaig perdre amb un petard de Sant Joan. Ara he decidit que no en desmunto més. Estic satisfet amb les que tinc i la bomba que mata sempre és l’última!

Alguna vegada, sí que m’ho han demanat els artificiers de la Guàrdia Civil. Les que tinc al museu estan buides, són carcasses d’obús, bombes d’aviació - com una de 250 quilos, trobada intacta quan s’aplanava l’aparcament de l’estació de busos de Tàrrega -, restes dels polvorins de Lleida i Tàrrega, bombardejats pels franquistes. N’he trobat moltes i també n’he canviat amb altres col·leccionistes. A Catalunya, hi ha moltíssim material i afeccionats. També es fan mercats especialitzats en material bèl·lic, com el de Faió, a la ribera de l’Ebre.

No els he comptats mai, però tinc moltíssims objectes. Entre altres, una cantimplora militar, que qui la portés va començar a gravar els noms dels pobles per on passava. Comença a Cervera i va cap al Pirineu: ja cap al final, hi ha gravat el nom d’Alins (Pallars Sobirà). El darrer és Sant Cebrià de Rosselló (Catalunya Nord), on hi va haver un gran camp de refugiats exiliats. Jo la vaig trobar abandonada a Vilanova de Meià (Noguera). És a dir, que havia retornat aquí amb el maquis... O un fusell japonès Arisaka. En aquella època, també hi havia traficants d’armes, i a la Guerra Civil van arribar armes de mig món. A la secció d’armes curtes hi ha la pistola Isard, que va fabricar la Generalitat el 1938 i té les inscripcions en català. Sols se’n van fer 80 unitats. Al cantó republicà hi havia bombes russes de la Primera Guerra Mundial. Tenen data del 1915! Endossaven material vell i caducat, mentre que les franquistes, enviades pels alemanys, eren projectils nous -fabricats el 1937–, que assolien els 22 quilòmetres.

El meu pare em deia que abans de la guerra hi havia partits de dretes i d’esquerres, i que ara teníem una dictadura que duraria molts anys... I també: “Tu de quin partit has de ser? Del de casa teua!” Al museu no hi ha bàndols, hi ha la Guerra Civil.

Fa uns tres anys que tinc l’exposició a casa meva muntada per visitar-la; i fins i tot una sala on projecto documentals. A última hora, no ho sé... m’haurien de fer una proposta. Per què ho hauria de donar? M’ha costat tota una vida reunir-ho.

Va ser una desgràcia. Com els pobres dos brigadistes enterrats a Tàrrega o la lleva del biberó, on va combatre el sogre. Buscant material, he trobat molts soldats enterrats. Ara obren les fosses i està bé, però ho haurien d’haver fet fa 50 anys, perquè molts familiars ja són morts. És tràgic.