la crònica
A la salut de tots
«Qualsevol temps passat va ser millor, gemegaven i gemeguen amb veu de flauta amarga. Quin temps passat, senyor meu, senyora meva?»
Així com la majoria de polítics, dels governants del món, conductors de ramats cívics, no sembla que tinguin gaire interès ni traça a conduir la gent cap al progrés i el benestar, cada dia es fa més evident que els homes i dones dedicats a la medicina exerceixen la seva feina amb més vocació i, fins i tot, amb devoció. Veus als metges, especialment els de capçalera, a favor dels pacients, del tot en contra de la defunció, de la mort. Decidits i abnegats, situats als antípodes dels polítics aprofitats i cínics. Ja no fan la carrera de metge. Ara estudien medicina. Els que fan carrera, o volen fer-la, perquè hi ha persones que no la claven ni en la pitjor partida, són els que es decideixen per la carrera política. Ara vénen eleccions. La paraula llista serà una paraula que estarà de moda durant força mesos, tot i la seva condició anguilejant, justament en un període en què la gent dels partits hauria de demostrar la seva higiene moral. Si en el seu pròxim reglament electoral els polítics nostres no acorden per aclamació globalitzada que les pròximes llistes de candidats seran obertes, ja podem arrancar el plor definitiu.
De totes maneres, ja que parlem de medicina, i malgrat que coneixem els horrors que reporten les altres llistes, les terrorífiques llistes d'espera, contemplem una mica el passat i comparem-lo amb l'avui, de moment, al país nostre. Ja sé que hi ha moltes dificultats, molts patiments, de vegades: molts nervis. Però abans, què hi havia? Podia anar tothom al metge? Quan una minoria d'escolars fèiem –a Reus– el segon ensenyament, quan el cursaven els de la meva remesa –per tantejar una data– quanta gent anava al metge? Tots els obrers podien anar al metge? Els obrers amb fills podien anar al metge i pagar metge i medicaments? Podien anar a l'especialista? Hi havia una casa de socors? Sí que hi era. Hi havia un servei de beneficència? També hi era. I quina capacitat tenien? Quantes operacions quirúrgiques feien? Quantes urgències resolien? Els consultoris utilitzables i a l'abast de les famílies mínimament retribuïdes per la seva feina, on eren? Si les coses anaven malament, molta part del personal feia cap al curandero, per dir-ho amb la paraula més utilitzada, i els una mica menys desafortunats s'acollien exclusivament al recurs de les farmàcies. Jo vivia al centre del poble: un rovell rovellat, com el seu nom indica. Quan anava cap a l'institut m'agradava contemplar la gent dels carrers i de les botigues; passava per davant de tres o quatre farmàcies sempre plenes. La farmàcia que estava més plena era la de l'apotecari del Castell. Allí jo coneixia un ajudant, el senyor Llurba, molt trempat. Quan el veia pel carrer li deia: «Senyor Llurba: com és que el van a veure tanta gent allà a la farmàcia? Vénen a preguntar quina malaltia tenen i quin remei els convé, em contestava. I vostè, com ho sap? Perquè ells mateixos m'ho expliquen, em replicava. Entren un rere l'altre. Mira: aquest matí ha fet cap una dona que m'ha dit: senyor apotecari; el meu home té una llosa al pit. Esbufega molt... Jo li he venut unes pastilles baratetes i un xarop de garrafa, i segur que a la tarda ja estava millor.» Alerta. Pensem-hi, en tot això... Potser va durar anys i anys aquesta situació que mig descrivia el senyor Llurba. A Reus –i arreu– hi havia també alguns metges preclars que posaven el crit al cel: el doctor Frías, davant les xifres de la mortalitat infantil, i el doctor Sabater, davant les baixes que produïa la tuberculosi agreujada per la gran quantitat d'obreres i obrers que treballaven al tèxtil respirant humitat i pols filosa. El doctor Domènech Mas i l'advocat Ricard Ferraté reclamaven escoles d'aire i sol perquè nens i nenes s'oxigenessin tal com Déu mana. Però els postromàntics, els conservadors, els retrògrads volien i voldrien tornar sempre a les èpoques caducades. «Qualsevol temps passat va ser millor», gemegaven i gemeguen amb veu de flauta amarga. Quin temps passat, senyor meu, senyora meva? No és que el temps d'ara sigui una meravella. De cap manera. Ho hem dit en començar, queixant-nos que homes i dones es vulguin dedicar a fer carrera política. Però tinguem-ho ben present: val més mig demà que tots els ahirs haguts i per haver.
