“Cal centrar-se en els prejudicis que fonamenten el gihadisme”

Perquè no es va voler afrontar la realitat fins que hi va haver l’atemptat de Barcelona i Cambrils. Hi ha màsters sobre terrorisme, sobre l’última fase del problema. Però no n’hi havia cap que treballés les fases de prevenció. Tot el que s’ha de fer abans. No has d’anar en plena sequera, a l’estiu, a apagar l’incendi. El que has de fer és netejar el bosc abans. O a l’hivern, no has d’anar a curar la grip, has de prevenir-la amb la vacuna. Aquest màster busca vacunar en radicalismes.

Al Canadà, Alemanya, Suècia, els Estats Units, Gran Bretanya i Austràlia fa anys que tenen aquesta formació. Anem amb una dècada d’endarreriment. La part bona és que ho endeguem per primer cop a la Universitat de Barcelona. Hem agafat els 18 millors experts en diversos àmbits per fer aquesta prevenció de la radicalització.

A l’estudiant, que surt ara del grau, per exemple de psicologia, ciència política, seguretat, dret, sociologia, treball social, educació social i periodisme. També professionals, per exemple caps i tècnics municipals, agents antirumors, gestors culturals o mestres i professors. En el màster, hi ha una especialitat més adreçada a la prevenció des de l’àmbit socioeducatiu. També hi ha l’especialitat enfocada a la seguretat, criminologia, els serveis d’intel·ligència o la gestió pública. Una tercera especialitat, més interdisciplinària, combina les dues anteriors. I hi ha encara una quarta especialitat sobre el gihadisme i com es pot treballar per prevenir-lo

En matèria de seguretat s’han fet més coses. Com va quedar demostrat el 17 d’agost, els Mossos d’Esquadra són una policia al mateix nivell que qualsevol policia d’arreu del món. Però cal tenir present que el risc zero no existeix. On sí que arribem molt tard, perquè no hi ha prou formació, és en polítiques públiques de prevenció. A França, després dels atemptats a la sala Bataclan de París, immediatament es va treballar la situació a les aules de primària i als instituts de secundària. Aquí encara fa certa recança encarar aquestes qüestions.

S’erra el tret quan es busquen causes equivocades dels extremismes. Per entendre-ho bé, jo comparo els radicalismes amb la violència de gènere. La violència masclista prové d’homes amb estudis universitaris, secundaris, primaris o sense estudis. Homes rics, de classe mitjana o treballadora. Persones nascudes aquí o d’origen estranger. En el tema de la radicalització passa exactament el mateix. El perfil és divers. L’educadora social de Ripoll partia d’una confusió de base. Creia erròniament que uns bons nois integrats no podien fer-ho. La clau és saber que la radicalització es fa a través de la ideologia i els prejudicis. Els ajuntaments i els centres d’ensenyament cal que treballin els prejudicis de la societat majoritària: l’antigitanisme, la islamofòbia i l’antisemitisme. Però també cal treballar els prejudicis de l’islamisme radical: la judeofòbia, l’antioccidentalisme i l’antiamericanisme. Sobre aquests prejudicis, no s’hi treballa gens ni mica. I mentre no ho fem serà inviable frenar aquesta radicalització

Jo poso sempre l’exemple de Hitler. El personatge més conegut de l’extrema dreta de la història. Hitler no va néixer radicalitzat. No va néixer sent d’extrema dreta. Ell va viure un procés de radicalització. Aquests processos sempre segueixen el mateix patró. El nucli dur de les ideologies extremistes són prejudicis, però les persones que els tenen no ho veuen així. A l’època nazi la societat alemanya va viure un procés de radicalització de sis anys! Des de 1933 fins a 1939. No es va fer d’un dia per l’altre.

No només hi ha marge. Hi ha estudis empírics que demostren que amb determinades polítiques públiques que tenen impacte social la radicalització pot baixar. La nota d’esperança és que les polítiques públiques, com ara l’educativa, la cultural i la de comunicació, són molt útils quan se saben fer bé. Poden ser determinants. El problema a casa nostra és que no s’ha format formadors que puguin desenvolupar-ho i estendre-ho com una taca d’oli.