“Al mas, la feina de les dones sols s’aturava a l’hora de dormir”

La Catalunya Vella sempre ha estat la dels masos, perquè es va repoblar a partir d’aquestes unitats de producció i de petits nuclis. Aquí la població es va agrupar en pobles. A l’inici de la meva recerca, ara fa vuit anys, partia de la idea preestablerta que a la Catalunya Nova trobaria pocs masos, però no ha estat així. N’hi he documentat més d’un centenar, i això tenint en compte que he deixat la Baixa Segarra fora de la recerca. Fins i tot n’hi ha alguns d’anteriors a la reconquesta, com ara les granges que va aprofitar el monestir de Poblet –fundat al segle XII– de Milmanda i Riudabella, que ja tenen vestigis romans.

Té relació amb la distribució de la terra. El mas és una estructura territorial i, per tant, no és sols l’edifici, sinó totes les terres de pastura, camps i bosc del voltant. A la Conca es diferencien els de la plana i els de les muntanyes de Prades, on n’hi ha molts: són més petits i exploten el bosc, la llenya i el carboneig.

No hi havia les comoditats dels pobles i això n’esperonava l’abandonament progressiu. A la Conca, va ser entre el 1950 i el 1960 quan es van abandonar definitivament. La pagesia va entrar a les primeres fàbriques, on tenien jornal segur, i portaven les terres els caps de setmana. També pesava la vida aïllada i les dificultats d’anar a l’escola, entre altres factors.

A la comarca, fins als anys seixanta, l’agricultura i la ramaderia eren l’única sortida laboral. L’auge de població escampada es dona a finals del segle XIX. La fil·loxera en marca un primer abandonament. També les guerres carlines i la civil: els homes morien al front i els masos, que requerien molta mà d’obra, quedaven orfes. I en el cas dels molins, els aiguats els malmetien, sobretot el famós de Santa Tecla, el 1874. Ara, les terres no s’abandonaven, però l’edifici passava a ser un habitatge temporal, usat sobretot durant les collites. Hi influeix també la millora dels mitjans de transport, primer a peu, després en carro i finalment en cotxe. Arriba un moment que ja no calia viure allà i les terres es podien portar des del poble.

Tots coincideixen que era maca, però per a la majoria coincideix amb la seva infància i joventut. Era molt dura: treballaven de la sortida fins a la posta del sol al camp, i al vespre continuaven la feina, pràcticament fins que anaven a dormir. Cal reivindicar la feina femenina, que era el pilar dels masos. La dona treballava quasi 24 hores: s’aixecava la primera per preparar l’esmorzar als homes, i quan ells marxaven al camp treballava amb els animals de corral, fent la bugada, cosint, cuinant, i si tenia canalla sovint ni quasi dormia. I durant les collites també anava al camp. En un mas treballaven des de l’àvia fins als infants d’un mínim de 7 anys. Tothom tenia una feina preestablerta.

Malgrat tenir ramats, a la Conca no elaboraven formatge per falta de tradició. Era un aliment molt rar. També que maduraven els melons cobrint-los amb gra i en menjaven fins Nadal.

Ara sols protegeix el que és molt excepcional i n’hi ha alguns a la Catalunya Vella, però a la Nova no n’hi ha, de catalogats. El deteriorament és progressiu. Tenim un patrimoni rural escampat, com les construccions de pedra seca, al qual no se li dona el valor que caldria i l’anem perdent a marxes forçades.

El valor inclou les terres, però a la Catalunya Nova no trobem nissagues llargues de propietaris. La titularitat va canviant amb les desamortitzacions. Després de la Guerra Civil, les terres van ser comprades per burgesos que volien garantir-se producció agrícola si anaven mal dades. Com els Godó. A partir dels anys setanta, les terres de la comarca amb els masos es van vendre a bocins.