“La necessitat no és només menjar, és també anar al cine”

Per a mi ha estat una sorpresa, perquè treballo amb el cor i amb les ganes que la meva ciutat evolucioni en molts sentits, i ho faig perquè estic convençuda que la ciutadania ha de ser qui ha d’anar canviant les coses. El meu compromís amb la ciutat també ha estat polític, però més que res ha estat ciutadà.

Que llavors es deia escola Onésimo Redondo. Estant nosaltres a l’AMPA van canviar el nom de l’escola. Jo vivia a prop dels Blocs Florida i era una lluita contínua que encara avui dura en aquest barri. Les escoles tenien a finals dels setanta moltes deficiències, es començava amb l’ensenyament del català, de l’anglès, de l’educació física. També estava al moviment sindical. La meva ha estat una lluita diària i contínua. Considero que el ciutadà ha d’estar compromès amb la ciutat on viu i amb la que no, perquè cal lluitar pel que és global. La distinció ciutadana és un reconeixement molt bonic a una trajectòria, perquè he estat 22 anys acollint nens sahrauís, compaginant-ho amb la Creu Roja. La cooperació internacional i l’àmbit social han estat molt importants en la meva vida.

Vaig estar un mandat de regidora i un altre d’assessora. Al cantó polític s’aprèn moltíssim, es treballa moltíssim, però es fa més cooperació des de les organitzacions, coneixes més el que és la cooperació sobre el terreny. S’aprèn molt perquè vam muntar moltes regidories de Cooperació en molts ajuntaments, era l’època del 0,7%, la Generalitat muntava el Fons Català de Cooperació... Va ser un aprenentatge conjunt i molt enriquidor.

Hi ha una figura als comitès de direcció de Creu Roja que és nomenada per l’Ajuntament, que pot ser un ciutadà o un regidor o un tècnic. L’alcalde Pujana em va proposar representar l’Ajuntament dins de la Creu Roja perquè jo ja treballava en aquest ambient. Era el 1987. Vaig estar-hi fins al 1991, després hi vaig estar de secretària, de vicepresidenta i de presidenta des del 1993.

Creu Roja hauria d’existir per a a altres coses, no per al que ens dediquem. Fem preventius en esdeveniments però també treballem en inserció en ocupació i com a banc d’aliments. El fons de la Unió Europea es reparteix al 50% entre Creu Roja i el Banc dels Aliments. Dilluns, dimecres i divendres venen 60 o 70 famílies i nosaltres els donem la pasta i els llegums que venen de la Unió Europea i la proteïna que aportem nosaltres. Ens movem molt per recollir el que ens ofereix Mercabarna o qualsevol que ens truqui. Ajudem també les persones que no poden pagar els medicaments, també podem ajudar els grans amb audiòfons, ulleres... Tot això repercuteix en la qualitat de vida. Intentem ser el més transversals possible.

Sí. Treballem amb tot tipus d’entitats del Consell de Ciutat, que afavoreix que les associacions es potenciïn entre elles. Fa tres anys es va aturar l’arribada d’aliments de la Unió Europea i gràcies a aquest treball en xarxa vam recollir 40.000 quilos d’aliments en una setmana i 20.000 euros. La gent s’hi va bolcar. Ara estem coberts gràcies als gairebé 5.000 socis. Ha augmentat en els últims temps perquè veuen la vulnerabilitat que hi ha a la ciutat. Amb els treballs tan precaris és impossible que una persona que guanya 600 euros pugui menjar, vestir-se, comprar els llibres dels fills i pagar 700 euros de pis.

Les persones que ja hi estaven continuen, les que van caure per la crisi s’han cronificat, per tant en tenim més. La nostra preocupació és si arribarem a tots.

Cobrim una petita part de les necessitats, perquè la necessitat no és només menjar i vestir-se. Una persona és íntegra en totes les seves activitats, necessita anar al cinema, al teatre, a llocs on les persones han deixat d’anar. Els nens han de poder explicar que el cap de setmana han anat a la piscina o al chiquipark amb les seves famílies. Ens preocupa la normalització de les famílies i no arrenquem.

Tot el que ens demani l’administració ho farem, i sabem que ho fem bé. L’administració té recursos perquè ens passa els recursos, també té moltíssima feina; jo crec que també estan desbordats. No ens podem quedar en l’ajuda momentània, en la urgència, hem de lluitar per un treball ben pagat.