El misteri de les veus

Ahir a quarts de deu el tren en direcció a Bar­ce­lona es va atu­rar a l'estació de Mont­gat durant mitja hora. Cap avís, cap expli­cació, silenci. Elevo una pro­testa i puja tan amunt que arriba a les ore­lles del con­se­ller Nadal. El con­se­ller em fa tru­car per Miguel Ángel Remacha, direc­tor de Roda­lies. M'explica que ell anava en el mateix tren –viu a Vilas­sar– i que ha pogut escol­tar com en l'atu­rada a Mont­gat el maqui­nista ha repe­tit tres vega­des, en català i cas­tellà, el motiu de la para­lit­zació. Em diu que en aquell moment estava a punt de feli­ci­tar el maqui­nista per escrit. Remacha i jo com­pro­vem hora­ris per si no par­lem del mateix tren. Par­lem del mateix tren. Pot­ser al meu vagó no anava la mega­fo­nia. Podria ser, em diu el direc­tor de Renfe. Hi ha un mis­teri, però: quan a l'estació del Clot el maqui­nista ha dit per l'alta­veu (només en cas­tellà) que el tren es des­vi­a­ria cap a l'estació de França sense pas­sar per Sants, jo ho he escol­tat per­fec­ta­ment. Em diu que esbri­narà què ha pas­sat i que ja me'n donarà notícies.

A Remacha ahir li vaig cau­sar un dis­gust. Tan con­tent com estava del ser­vei d'avi­sos. Em va dir que fins i tot un pas­sat­ger, sense saber amb qui par­lava, havia excla­mat: «Com es nota que el ser­vei és de la Gene­ra­li­tat.» Jo també ho dic: abans no em tele­fo­nava ningú.