La Mercè trenca fronteres

Bar­ce­lona té riu, encara que la ciu­tat no ho sap. I és un riu d’aigua cris­tal·lina i pei­xos que hi neden ale­gre­ment. Aque­lla cla­ve­guera a cel obert que havia estat el Besòs ja va pas­sar a la història i, en aquest tram baix del riu que passa a tocar de la ciu­tat, s’hi ha detec­tat inclús la presència de la llúdriga, indi­ca­dor de l’alta qua­li­tat de les seves aigües.

Una capi­tal cos­mo­po­lita amb quilòmetres de platja no s’ha pre­o­cu­pat, en cap moment, de llançar-se a la des­co­berta d’aquest sin­gu­lar espai flu­vial, tran­quil com pocs, que des de ja fa un quants anys és un parc feno­me­nal que al terme de Bar­ce­lona dis­corre en forma de cinta verda arran de l’aigua, des del barri del Bon Pas­tor fins al de Vall­bona, més amunt del nus de la Tri­ni­tat. Els orga­nit­za­dors de la festa de la Mercè, amb l’afany de des­cen­tra­lit­zar les cele­bra­ci­ons i apro­par-les als bar­ris, han apos­tat aquest any per con­que­rir la gespa ina­ca­ba­ble del parc del Besòs, una ope­ració que ha supo­sat envair el terme muni­ci­pal de la veïna Santa Coloma, ja que algu­nes de les acti­vi­tats lúdiques s’han fet dins del terme muni­ci­pal veí.

Un gran rètol damunt d’una carpa apro­fi­tant l’espai d’ombra que gene­rava el pont del Moli­net defi­nia per­fec­ta­ment els límits de l’expansió de la festa bar­ce­lo­nina: “La Mercè a Santa Coloma”, s’hi podia lle­gir, i en lle­tres més peti­tes una altra evidència: “El riu ens uneix.” Del cos­tat de Santa Coloma, una petita orques­tra cri­dava l’atenció dels colo­mencs que havien bai­xat al parc per esbar­gir-se que el d’ahir no era un matí de diu­menge nor­mal. Al cos­tat dels músics, un parell de modes­tes acti­vi­tats per a infants i tres remolcs de cuina de car­rer cri­da­ven l’atenció, com a carta de pre­sen­tació o ape­ri­tiu de la festa amb majúscu­les que es feia a l’altre cos­tat del riu i a la qual es podia acce­dir fàcil­ment tra­ves­sant la pas­sera.

Ja al cos­tat bar­ce­loní, sota una gran pèrgola, les atrac­ci­ons de l’Antin­gua i Bar­buda feien les delícies de la con­currència. Són cava­llets, para­des de tir, rodes i altres ginys clàssics de fira sor­gits de la ment del seu cre­a­dor –Jordà Ferré– que es com­por­ten com escul­tu­res en movi­ment. Pura poe­sia que emo­ci­ona grans i petits, com una sor­pre­nent cursa de bici­cle­tes en mini­a­tura, com un Sca­lex­tric, on els ciclis­tes es mouen per l’ener­gia que genera peda­lar en una bici­cleta de dimen­si­ons reals dels par­ti­ci­pants. Qui més pedala gua­nya, tot i que en el món màgic de l’Anti­gua i Bar­buda es pre­mia qui queda segon.

A mig­dia d’ahir el nou espai de la Mercè estava molt con­cor­re­gut i havia atret famílies de l’Eixam­ple que reco­nei­xen que era el pri­mer cop que es dei­xa­ven caure en aquest racó de la ciu­tat. Sens dubte l’elecció de l’espai va resul­tar un èxit, per la com­bi­nació de música, espec­ta­cle, gespa, l’airet repa­ra­dor que pujava riu amunt i l’aigua fresca, on alguns van gosar remu­lla-se. Sí, Bar­ce­lona té riu i des d’ahir alguns bar­ce­lo­nins ja ho saben.