Societat

Els amics d’en Jaume

Els amics de l’activista cristià Jaume Botey es reuneixen al Casinet d’Hostafrancs per recordar qui va treballar, des de baix sempre, a favor dels més desvalguts i necessitats, el medi ambient i la igualtat

La seva militància amb les esquerres i el seu compromís amb els pobles oprimits van marcar la seva vida i la seva pedagogia

19/10
Es va celebrar
al Casinet d’Hostafrancs un homenatge a l’activista pacifista i cristià Jaume Botey, que va morir el 16 de febrer als 78 anys.
“L’angoixa pels presos polítics va accelerar la seva mort”, assegura el seu amic Enric Canet

Jaume Botey era una de les persones que tenien més amics. En tenia perquè era un home bo (i un bon home) i en tenia perquè estava a tot arreu i participava com a activista social en un munt d’entitats, des de Cristians pel Socialisme, en què als setanta va coincidir amb Alfonso Comín, fins a Cristianisme i Justícia (CJ) i Cristianisme s. XXI, passant per la Casa de la Solidaritat, la Casa de Nicaragua –de la qual va ser president– i la cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges. Fundador del Fòrum Social Mundial, l’anti-Davos, era una de les ànimes del Fòrum Català de Teologia i Alliberament, que defensa l’alteritat, els drets de la dona, dels immigrants i dels més febles, de la terra i el medi ambient. Professor d’història de la cultura i de moviments socials a la UAB, ja jubilat, era doctor en filosofia i teòleg.

Va morir el 16 de febrer als 78 anys, després de dos mesos de malaltia, i va deixar un gran buit. Per això, el dia 19 d’octubre els seus amics es van reunir al Casinet d’Hostafrancs per recordar-lo i retre-li un sentit homenatge. El seu amic Enric Canet, escolapi que el va conèixer l’any 1970 a Can Serra de l’Hospitalet, diu que Botey ha estat un dels seus “referents espirituals”. Ell és qui explica que, segons l’esposa de Botey, Maria Pilar Massana, la situació que viu el país i, sobretot la gran injustícia dels presos polítics, “van accelerar la seva mort”. Diu Canet: “M’explica la Maria Pilar que en Jaume va patir molt, amb molta tensió i angoixa, la situació dels presos, que anava per tot Espanya explicant el país i denunciant aquesta injustícia i que aquest dolor que sentia el va acabar duent a la mort. Que sí, que va tenir un virus al fetge, però que va ser l’angoixa el que va empitjorar la seva situació.” Jaume Botey, explica el seu amic Canet, “des de la seva condició integradora d’estar al costat dels pobres, de la lluita per la classe obrera, pels nouvinguts, amb la seva idea d’eliminar fronteres... havia arribat a la conclusió que l’única solució per a Catalunya era la independència”.

Jaume Botey va ser el primer regidor d’Educació de l’Hospitalet de la democràcia, elegit en les llistes del PSUC, promotor del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (el 1999 va rebre el premi d’honor d’aquesta ciutat) i un dels fundadors d’ICV i EUiA, formació que va presidir dos anys, i en els darrers anys l’havia seduït el projecte de Procés Constituent del seu amic Arcadi Oliveres.

Havia escrit molts llibres i quaderns per a CJ, Capellans obrers, per exemple, i El Déu de Bush, en què deia: “El Déu de Bush és l’antidéu amb el qual jo em sento identificat. El Déu de Bush (i de Donald Trump) és el Déu del poder i la violència, del càstig, el Déu amb el qual Bush va justificar la seva intervenció a l’Iraq. No és el Déu cristià.” També havia escrit a la revista alternativa El Viejo Topo.

Des de ben jove, amb el seu germà Francesc, que era escolapi, van començar a anar a treballar al costat dels més desvalguts del Camp de la Bota, on arribaven riuades d’immigrants sense res. En aquest assentament de barraques del litoral de la gran Barcelona, va impulsar la creació d’un nou model d’escoles inspirat en Paulo Freire, que proposava la pedagogia dels oprimits, una pedagogia que venia d’Amèrica, on també es gestava la teologia de l’alliberament. Els dos Botey van ajudar a organitzar les primeres associacions: de dones, de gitanos... i es van posar clarament al costat dels més oprimits. Francesc Botey va acabar a la presó de Zamora per, precisament, haver defensat els gitanos el 1969.

En l’homenatge que li van fer al Casinet d’Hostafrancs, desenes dels seus amics van recordar-lo (alguns vinguts expressament des de Nicaragua, d’altres enviant els seus missatges des de l’altra punta del món). Una pantalla gegant va anar projectant fotos d’en Jaume en diferents moments de la seva vida, es van recordar les seves paraules, i els seus amics –activistes com ell, exalumnes, companys de partit, etc.– van recitar poesies, van cantar i, sobretot, el van recordar amb alegria. Van acabar fent un pica-pica amb coses que li agradaven, tot salat: cacauets, olives i patates fregides. Ah, i cava i vins de L’Olivera.

RELIGIONS



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.