Cardenal de Catalunya
La vila natal del cardenal catalanista, que es va haver d’exiliar durant la dictadura de Franco, ha donat el tret de sortida a l’any en què es recordarà la seva figura
Va defensar els drets del poble davant la dictadura de Primo de Rivera, i durant el franquisme va haver de marxar perquè no va voler firmar una carta dels bisbes que legitimava l’aixecament militar
Amb un concert de l’Escolania de Montserrat al santuari de la Mare de Déu del Camí de Cambrils el dia 3 d’octubre, coincidint amb el dia exacte del seu naixement, es va celebrar un dels actes més importants de l’Any Vidal i Barraquer, organitzat per l’Ajuntament de Cambrils, vila on va néixer, i la comissió de l’Any Cardenal Vidal i Barraquer, amb el suport de la Diputació de Tarragona. Es commemoren els 150 anys del naixement d’aquest cardenal, que es va haver d’exiliar per ordre de Franco perquè, entre altres coses, no va voler signar la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol, en què es beneïa la “croada” nacionalista del dictador (una carta impulsada per un compatriota seu, el també tarragoní Isidre Gomà, legitimador del règim).
En el mateix acte, el monjo de Montserrat, filòleg, historiador, assagista i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Josep Massot i Muntaner va pronunciar la conferència Francesc Vidal i Barraquer, cardenal de Catalunya, sobre aquest cardenal defensor de la llengua catalana, fidel al mestratge del bisbe Josep Torras i Bages, que va estar sempre en el punt de mira de les autoritats des del primer moment perquè era “massa catalanista”.
Massot va parlar de Vidal i Barraquer com un “personatge insigne de l’Església catalana, que va ser durant molts anys primer administrador apostòlic de Solsona i, després, arquebisbe de Tarragona, on aviat es va convertir en un «senyor cardenal», respectat per amics i per enemics, activíssim en l’exercici de les seves funcions de metropolità de Catalunya i insubornable defensor civitatis, defensor dels drets del seu poble davant les atzagaiades de la dictadura de Primo de Rivera, esforçat paladí de la convivència i de l’entesa mútua durant els anys difícils de la Segona República i home de pau i de reconciliació durant la guerra civil i la primera postguerra; tot plegat, fruit d’un esperit evangèlic que li va costar disgustos i calúmnies que encara avui cuegen”.
El director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat és un dels grans experts en la figura del cardenal cambrilenc. S’entén, doncs, que aquest any l’editorial montserratina hagi reeditat els dos volums de Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, de mossèn Ramon Muntanyola, un estudi que, després de superar moltes dificultats i esquivar la censura, va poder ser publicat per primera vegada el 1970.
No és l’únic estudi que ha sortit aquest any 2018 sobre la figura de Vidal. Un altre volum (el primer d’uns quants que el seguiran), La qüestió catalana en l’arxiu secret del Vaticà. De la Restauració a Primo de Rivera (1875-1923), de mossèn Ramon Corts i editat per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, recull centenars de missives entre els nuncis del Vaticà a l’Estat espanyol i els bisbes espanyols i catalans i altres autoritats sobre les “particularitats catalanes” que tant preocupaven Espanya i Roma. Entre els personatges que més amoïnaven (segons els documents que hi ha als arxius del Vaticà que Corts ha investigat durant 30 anys), hi havia Vidal i Barraquer, que va arribar a queixar-se a Roma per la política de l’Església de l’Estat. Així ho va escriure al cardenal Gasparri: “Avui se sap i diuen els governants que no volen ni un sol bisbe català a Catalunya, perquè, d’aquesta manera, es prestin més fàcilment a la predicació i a l’ensenyament de la doctrina cristiana en llengua castellana; això és una cosa política i contrària als interessos de les ànimes.”
‘Versus’ Gomà
Fora Vidal i Barraquer, els bisbes espanyols (a excepció dels de Barcelona i Lleida, que havien estat assassinats, i el de Vitòria, exiliat) van signar la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol (1 de juliol del 1937), promoguda pel cardenal arquebisbe de Toledo, Isidre Gomà (de l’Alt Camp i contemporani de Vidal i Barraquer), que dirigia l’Església espanyola des del 1933. El document legitimava l’aixecament militar com a remei únic en vista de la imminent revolució marxista, que posava en perill la continuïtat de la fe cristiana i la pràctica de la religió catòlica, i enaltia el Movimiento Nacional com l’única solució per garantir la justícia i la pau.
Exiliat per ordre de Franco, el cardenal de Tarragona va morir el 13 de setembre del 1943 a Friburg (Suïssa), allunyat del seu país, però, com recorda el pare Massot, “amb l’escalf d’algunes persones que li van ser fidels fins al final: el seu secretari Joan Viladrich, que no el va abandonar mai; el doctor Carles Cardó, que en va defensar la memòria en el seu famós llibre Histoire spirituelle des Espagnes; les monges del Foyer Ste. Elizabeth, de Friburg, que el van acollir durant el darrer temps i que el consideraven un sant; els monjos benedictins d’Engelberg, i els cartoixans de La Valsainte, que el van rebre sempre amb afecte fraternal, li van fer un sobri funeral i en van conservar les restes amb amor fins que va ser possible traslladar-les a Tarragona, el 1978”.
RELIGIONS