“Sense química el món no té salvació”

Aquesta és una pregunta molt difícil de respondre, però sí que podem assegurar que sense química el món no té salvació. La química jugarà un paper fonamental en la salvació de la Terra i, de fet, ja està tenint una importància clau en aspectes com atenuar l’impacte del canvi climàtic. L’única solució possible per frenar l’escalfament global és aprofitar el diòxid de carboni que hi ha a l’atmosfera i usar-lo com a font per fer productes químics. Hem de segrestar el CO2 i fer molècules que tinguin diferents aplicacions i que, per a la societat, ens siguin molt útils.

Cal fer-ho. Es pot apostar només per les energies renovables i produir electricitat a partir del sol o el vent, és una opció. Però fer-ho tindrà un impacte menor en reduir la presència de CO2. En canvi, si el segrestem i som capaços de transformar-lo en metà o etanol, resoldríem molts problemes que tenim per generar combustibles i medicines.

El CO2 ha de ser una molècula mare i la química va en aquesta direcció. És el que es coneix com economia circular. Ara, del petroli en surt tot el que té a veure amb el carboni, des d’asfalts fins a medicaments, com per exemple el benzè o el naftalè per desenvolupar antibiòtics. El repte és que siguem capaços d’usar el CO2 per tenir les molècules que ara obtenim del petroli. Potser no és cosa de cinc anys ni de deu, però segur que a cinquanta anys vista, sí que serà una realitat. N’estic convençut.

És evident que tota la recerca necessita temps, però Europa hi creu. S’ha de tenir una visió a llarg termini. Moltes aplicacions estan en fase de laboratori, i del que es tracta és d’accelerar-les perquè facin el pas a nivell industrial. A l’ICIQ, com a institut que es dedica a la química, hem de jugar un paper important per donar eines a la indústria. Fixem-nos, per exemple, en què ha passat amb la vacuna de la Covid-19. Quan s’ha vist com una necessitat, que ràpid s’hi ha posat tothom, tots els països, a investigar i a trobar inversió. Amb el tema del canvi climàtic passarà el mateix, arribarà un moment en què els països veuran que han estat perdent el temps i voldran accelerar per trobar solucions. I, quan passi, a l’ICIQ, com a líders que som en química, haurem de tenir protagonisme.

El que passa amb la química ho comparo amb el ciclisme, que sempre se sol associar amb el tema del dopatge. És igual que un ciclista hagi fet una gran etapa, s’acabarà destacant algun aspecte negatiu. Ningú recorda qui va guanyar el Tour de França fa dos anys però tothom sap que Lance Armstrong es va dopar. Amb la química passa el mateix, perquè és igual que hi hagi milers d’exemples útils, no sortim mai a les notícies quan ho fem bé. En canvi, n’hi ha prou que algú del sector ho faci regular perquè se li doni la màxima notorietat. La química és dolenta? Doncs prova que et treguin un queixal sense anestèsia, i després vens i m’ho dius. Sense investigadors que descobrissin el cloroform i derivats per fer anestèsia, es continuaria operant de viu en viu. La química ha millorat la qualitat de vida de les persones. Pensem en la reacció Haber-Bosch, per la qual es va aconseguir crear els fertilitzants que han desenvolupat l’agricultura per poder sostenir un gran nombre de població i evitar que milions de persones morin de fam.

Un altre exemple? Els sabons estan salvant vides ara, perquè ens adonem com d’important és rentar-se les mans. Doncs el sabó és una reacció química, hi ha sis gasos. I és una reacció tan bàsica que s’explica en el primer curs de química. Però, en canvi, a escala general això no se sap, no s’explica. Ara bé, si hi ha una fuita en una fàbrica de sabó, surt a tot arreu. És paradigmàtic, i no dic que sigui culpa dels periodistes; en part també és culpa dels científics perquè no sabem transmetre el que fem. En aquest terreny els polítics són molt bons, fan poc i transmeten molt bé. Nosaltres fem molt i no ho sabem explicar. Els departaments de comunicació estan guanyant pes perquè la comunicació i les xarxes socials són fonamentals. Una part important de la nostra feina és explicar a la gent del carrer per què és important pressionar els polítics per fer que destinin inversió a la ciència i a la recerca.

La societat no té la mateixa percepció quan algun avenç afecta la salut de les persones o si recau en una vessant purament de recerca. Per exemple, si es tingués un catalitzador que partís aigua en hidrogen i oxigen a partir de la llum solar, com fan les plantes, i si aquesta reacció la poguéssim fer de manera eficient, se solucionaria el problema energètic de cop. Els científics fa centenars d’anys que ho intenten, i aconseguir-ho seria revolucionari, però segurament té més impacte en la gent quan un avenç està vinculat a la salut. Malgrat tot, crec que la valoració de la ciència i dels professionals que ens hi dediquem és alta, però aquest és un país on sistemàticament la ciència s’ha relegat a un segon o tercer lloc. Mai s’ha desenvolupat una política de suport a la ciència enfocada en el llarg termini. Ningú s’ha aturat a pensar que, més que tapar forats, val la pena invertir en recerca i innovació.

Estem millor que abans. Jo no soc un pessimista ni vull ser el típic que s’està tot el dia queixant. A Catalunya tenim el sistema Icrea, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, que funciona bé. I es defensa governi qui governi perquè ha quedat demostrat que atreu talent i genera recursos i riquesa per al país.

El fet és rellevant, però hem de ser capaços d’entendre que el problema no és la química, és la mala praxi de la persona responsable de l’empresa. La química, per exemple, també són els avenços en quimioteràpia que milloren la qualitat de vida dels pacients amb càncer. I això és important explicar-ho, almenys tan important com explicar que un error en una fàbrica química provoca una explosió que causa la mort a diverses persones. A Tarragona la química és part de la ciutat, del territori, de la Universitat i del dia a dia de la gent que hi viu. I hi tindrà un paper fonamental en el futur.

Genera preocupació, i ho entenc. Però ara el que hem de fer és aprofitar el marc europeu per transformar les plantes, fer-les evolucionar cap a a una química més sostenible, la química verda. Tot Tarragona, i el conjunt de Catalunya segur que també, estaria d’acord a evolucionar tota la infraestructura química de Tarragona. Perquè arribarà un dia, no gaire llunyà, en què ens haurem de plantejar tancar les nuclears i, llavors, qui produirà l’energia?

Sí, és clar. Però implicant-hi la química. Una alternativa podria ser un parc solar, que aprofités per produir electricitat i, si s’ha avançat prou tecnològicament, que també produís hidrogen. La capacitat que tenen les persones per concretar projectes que es consideren visionaris, és extraordinària. Tenim el talent suficient i la disposició necessària per fer que això passi, però ens cal suport polític i que ens deixin als investigadors les eines per dur-ho a terme.

Finançament, menys burocràcia i poder fer projectes a llarg termini. Nosaltres no demanem augments de sou com els futbolistes, ni menys hores de laboratori. Sempre demanem més feina, però que vingui acompanyada de recursos per poder-la fer.

Això depèn molt de cada territori. Si ho mires a Tarragona, segur que hi ha molta més gent matriculada perquè, després, resulta més fàcil trobar feina en el món de la química. És molt difícil encertar amb un dictamen sobre les vocacions. Hi ha anys que estan de moda uns estudis determinats i augmenten molt les matriculacions. A l’ICIQ sempre hem intentat treballar-ho des de la base, tenim un programa molt interessant que està adreçat a les escoles. Als alumnes de primària se’ls ensenya a fer experiments i se’ls mostra com treballa un científic. Es tracta que entenguin la química com una manera de divertir-se, fugint de la idea que la química és avorrida o perillosa. Són conceptes que s’han de treballar des de la base perquè a una persona que ja té 18 anys no la convenceràs que estudiï química, si no hi té un interès previ. M’agrada posar l’exemple de l’antiga Iugoslàvia, que eren bons en tots els esports. Bàsquet, futbol, waterpolo, el que fos. I per què? Doncs perquè des de l’escola l’esport anava molt lligat a l’educació. Aquí hem de fer el mateix, no hem de separar educació i recerca, mai. Cal fomentar el pensament crític, un país sense cultura està abocat a encomanar-se al sector serveis. A més, tenir ciutadans amb pensament crític també serveix per detectar quan surt un bocamoll a la televisió, una capacitat que esdevé necessària en l’actualitat.

Per a mi és molt fàcil, perquè jo tinc els millors investigadors que hi ha en el sistema espanyol. Al cap i a la fi, jo recullo la feina que ha fet el Miquel Pericàs, que s’ha preocupat de portar els millors a l’ICIQ. Ell sí que ho va tenir difícil perquè va fer arrencar el projecte des de zero. La situació actual és diferent. Si a tu et posen d’entrenador de la selecció del Brasil on hi ha Ronaldo, Rivaldo i Romário, molt malament han d’anar les coses perquè no acabis guanyant el mundial. Doncs a l’ICIQ passa el mateix. Jo m’haig de preocupar de buscar les eines perquè els investigadors puguin seguir fent la recerca que han fet fins ara. El talent ja hi és. Si a la gent bona li dones recursos i deixes que cadascú desenvolupi el seu programa, ha d’anar bé.