El treball va ser una combinació de diverses qüestions. Al terrat de la facultat tenim un ceilòmetre que dona informació bastant acurada del límit de la capa fronterera, bàsicament la zona de l’atmosfera on es produeix la barreja de contaminants, que podem veure si és alta o baixa –això canvia segons el dia, el vent, és molt variable–. Els confinaments van marcar una aturada total de l’activitat socioeconòmica, una aturada que va impactar en els nivells de contaminació. Molts dels nivells van baixar de forma inaudita, allò que abans ningú s’havia plantejat que poguéssim tenir en una zona amb nivells de contaminació moderats. Nosaltres vam voler agafar els primers mesos de confinament i comparar-los amb anys anteriors però tenint en compte si les condicions meteorològiques eren comparables. Altres treballs el que van fer ràpidament va ser agafar el març del 2020 i el març del 2019 i concloure que hi ha una caiguda de contaminants. D’acord, està bé i és lògic que es faci aquest treball, però calia aprofundir més i mirar si les condicions de dispersió meteorològica eren comparables. És a dir, si es podia atribuir a les condicions meteorològiques part de la baixada. El que vam trobar és que, tot i que a l’abril es va batre el rècord mensual de pluja de l’Observatori Fabra, les condicions meteorològiques no eren les responsables de la baixada dels contaminants.

Efectivament. El més evident són els nivells de NO2 i NOx lligats directament al trànsit. A prop d’autopistes i zones urbanes podem estudiar-ne el cicle diari amb mesures horàries o deuminutals, i es veu com hi ha una punta quan la gent va a l’escola o al treball, després disminueix i torna a augmentar a la tarda quan la gent surt de la feina. Aquests cicles quedaven totalment esmorteïts durant la covid-19. No hi havia diferència entre dies entre setmana i caps de setmana. Un altre tipus de contaminant, l’ozó, del qual aquells diòxids i òxids de nitrogen són precursors, va augmentar sense arribar a nivells molt preocupants. Hi ha una relació entre ells, que no és simple perquè depèn de la temperatura, circulació dels vents, la barreja, etc. L’NO2 és un indicador del trànsit: el trànsit s’atura i, al cap d’unes hores, l’NO2 descendeix. Les partícules PM10 hi estan relacionades, però avui els vehicles són molt més nets pel que fa a micropartícules. I, en canvi, l’ozó va disminuir a la plana de Vic perquè hi arribava menys NO2, un dels precursors de l’ozó. En llocs on no era habitual teníem ozó, i en llocs on n’hi havia habitualment, ara no hi era perquè l’NO2 del trànsit també es trobava en proporcions diferents en aquests llocs. Va ser com un experiment.

Totalment. I no només a Barcelona. Hi va haver articles a escala global. Nosaltres tenim els problemes que tenim a Europa però hi ha altres llocs del món en què és molt pitjor.

La qüestió és amb què ho comparem. Amb la normativa actual vigent, els nivells han anat millorant però és cert que aquesta normativa es va adaptant a recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i aquestes cada cop són més exigents. Els nivells que avui són bons passaran a no ser tan bons en el futur. Tindrem nivells més exigents i caldrà millorar respecte d’on estem ara.

Les eines cada vegada són més bones. Afinem més tant en la distància, en l’horitzó del pronòstic, com en la localització dels fenòmens. Tot i així, alguns sempre seran molt difícils de predir. Si tenim una nevada com la del 2010 també serà molt difícil de dir que cauran 50 centímetres prop de la línia de costa perquè això és un fenomen molt poc habitual aquí.

Tot i que ha anat millorant l’horitzó de fiabilitat segueix tenint molta incertesa sobretot en les èpoques típiques de precipitació com ara la primavera o la tardor. Per als dies vista l’eina habitual són els models numèrics com l’europeu. Si parlem de minuts vista l’eina habitual són els radars. Per fer una predicció a molt curt termini, els models numèrics no són l’eina millor. Per exemple, amb el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) vam desenvolupar un sistema per predir el tipus de precipitació: neu, aiguaneu o pluja. Això ha millorat molt i a la web de l’SMC ja ho pots observar.

Als Estats Units, amb una xarxa de radars àmplia, la predicció tindrà una fiabilitat més gran a llarg termini. Però això depèn, més que de la zona, del nombre de radars. Amb un únic radar difícilment pots fer una predicció de més enllà d’una hora, sobretot si la situació implica canvis que no són només desplaçament de la precipitació. El que el radar fa molt bé –no hi ha altres eines que ho facin– és veure el camp de precipitació. Avui hi ha moltes aplicacions que combinen estadística clàssica amb tècniques d’intel·ligència artificial per tal de millorar aquesta predicció a molt curt termini.

És un projecte internacional que es va dur a terme fa relativament poc a la plana de Lleida amb les universitats de Barcelona i de les Illes Balears, i Météo-France i Met Office per estudiar com el regadiu afecta les condicions meteorològiques. La zona d’estudi que es va seleccionar, a prop del canal d’Urgell, es va considerar molt interessant perquè era relativament homogènia i plana, i a l’estiu s’hi produeix un contrast molt gran de condicions meteorològiques entre la zona irrigada i la de secà. A la zona irrigada hi ha molta més humitat i les temperatures baixen perquè l’aigua s’evapora. Això els models numèrics i les projeccions climàtiques no ho representen bé. Es va fer una campanya d’observació per millorar la nostra comprensió i detallar-los més en els models. No vam poder establir cap relació clara o estadística sobre si plovia més a la zona regada, però sí que vam poder veure que en dies serens d’estiu les temperatures eren molt diferents en zona irrigada o de secà. I vam poder trobar la relació entre la precipitació convectiva i la humitat en superfície. Això ens pot ajudar a entendre millor aquests processos i, en un futur, a millorar l’estimació de precipitació amb el radar.

La situació està millorant. A Europa hi ha molts estats i cadascú ha anat a la seva. Però els darrers anys hi ha hagut un intent de coordinar-se amb els radars, que són, diguem, l’instrument d’observació més car d’un servei meteorològic. Implica una inversió i un manteniment molt grans. Ara s’estan actualitzant les xarxes de radars de l’SMC i de l’Aemet –aquesta ha generat el contracte més gran que ha tingut mai l’empresa que els subministra–. Coordinar això és costós. S’està fent un producte conjunt combinant les xarxes diferents dels serveis estatals europeus però no és el mateix perquè els equips americans són iguals. La xarxa dels EUA és la referència mundial.

Estan actualitzant la xarxa de radars i, efectivament, posaran un sistema actual, competitiu i comparable als més moderns que hi ha.

Quan parlem de predicció en general estem parlant de moltes coses diferents. La xarxa de radars permet estimar la precipitació a molt curt termini. L’SMC fa molts anys que ha apostat per això, i ho ha complementat amb una xarxa de detecció de descàrregues elèctriques que és molt potent i que els propers anys donarà resultats molt interessants. És una referència. Pel que fa a la predicció numèrica a mitjà termini, el centre europeu és la referència. El que passa és que és una predicció a mitjà termini amb una resolució menys detallada que la que generen els estats membres. El centre europeu no és més que un consorci on participen els serveis estatals, però el model europeu és molt bo. A més a més, ara hi ha la IA. Els grans centres estan corrent i provant en paral·lel sistemes alternatius als clàssics de predicció utilitzant IA. Sistemes que han estat entrenats amb el seu sistema original, amb la qual cosa no és que diguem que no serveix per a res el que sabem fins ara. S’ha de seguir mantenint el coneixement que ens ha permès construir tot això, però la IA obre la possibilitat de tenir un mètode complementari que, amb una possibilitat de càlcul molt més baixa, ens doni resultats comparables. Estem en un moment de canvi fascinant. Tinc col·legues professors que han estat explicant durant molts anys una sèrie de coses i que diuen: “Ostres, hem de canviar el paradigma.”

Està liderat per l’SMC, especialista en aquest àmbit, i nosaltres vam analitzar com les observacions del radar ens podien ajudar a entendre la probabilitat que la tempesta fos seca. Moltes vegades els llamps que causen l’incendi són apagats per l’aigua de la mateixa tempesta, però d’altres no hi ha pràcticament precipitació o no arriba al terra. O llamps adormits, que produeixen una combustió en unes arrels i fins al cap d’hores o dies no s’acaba produint l’incendi. Amb la xarxa de detecció de descàrregues elèctriques es pot saber amb molta precisió on han caigut els llamps.

Hi ha canvis grans. El que passa aquí és que es barreja una gran variabilitat típica del clima mediterrani amb aquesta tendència al canvi d’algunes variables: temperatures més altes, mínimes més altes, mínimes més altes a l’hivern. Aquestes responen al patró d’escalfament global però altres es barregen amb la variabilitat mediterrània, que en altres zones no és acusada. Nosaltres ens centrem en les eines per poder observar fenòmens concrets. Però és clar que algunes coses estan canviant. Amb l’escalfament, la pluja sobre neu que passava a la primavera ara ens està passant al pic de l’hivern, amb el risc d’inundacions. Als Alps estan molt atents a aquesta situació però al Pirineu també ens està passant.