És el tema del nostre temps. Ha esdevingut en els últims cinc anys un concepte bàsic per entendre el món contemporani tal com està configurat.

Hi reflexiono, hi penso i n’escric des del 2017, que vaig publicar l’assaig Contra el populismo, en què abordava una reflexió sobre les claus tecnològiques que operaven en la configuració del que començava a definir com una rebel·lió de masses digitals per parlar del populisme. La tecnologia, i particularment la IA, exercia una pressió sobre les estructures intel·lectuals, cognitives, polítiques i socials. Essent secretari d’estat, un dels projectes que vaig posar en marxa va ser convertir Barcelona en un Davos digital que reflexionés sobre l’impacte social que tenien les tecnologies disruptives, entre les quals, evidentment, ja hi era la IA.

Va ser l’embrió del que després va ser la Carta de Drets Digitals. I dins de Catalunya, la creació de la Digital Forum Society, que és un dels eixos de la Fundació Mobile World Congress.

Comprendre que la mirada tecnooptimista, i fins a cert punt ingènua sobre la neutralitat de la tècnica, s’ha anat col·locant en els angles correctes de reflexió. És veritat que hi ha un excessiu tecnopessimisme en moltes reflexions, inclús cert catastrofisme. Cal trobar el punt d’equilibri que ens permeti responsabilitzar-nos col·lectivament del que representa una extraordinària oportunitat per a l’ésser humà com és la IA, però si no és objecte de regulació o d’identificar els seus propòsits pot convertir-se en una eina molt perillosa.

En un assaig de l’any passat que vaig titular Civilización artificial dedicava un dels capítols a la geopolítica de les màquines per reflexionar sobre com un dels factors que acceleren les capacitats de la IA és la competència sistèmica entre Estats Units i Xina per aconseguir abans el que probablement sigui una IA forta, l’avantsala d’una IA General [AGI]. No sé quan pot produir-se, però ambdues superpotències que pugnen per liderar la IA i ho han fet sobre una idea molt utilitària. Ho fan sense cap més propòsit que les capacitats de poder de la IA. Crec que pot ser una oportunitat per a Europa, que pot jugar un paper important si el desenvolupament de la IA per al conjunt de la humanitat s’ha de fer amb paràmetres que no siguin els que els xinesos i nord-americans volen imposar-nos.

Crec que la reacció era inevitable. Úrsula von der Leyen, quan anuncia a París fa uns mesos la mobilització de 200.000 milions d’euros per posar en marxa una IA europea en un projecte el més semblant al que ha estat, per a la indústria aeronàutica, l’Airbus, significa que no improvisa d’un dia per l’altre. Mistral és un disseny francès que gairebé podria ser un spin off que impulsa determinats vectors que ara cal anar ajustant i integrant en un sistema més complex en què cada país ha d’aportar el seu valor al conjunt. Crec que és possible i s’ha afrontar. De totes maneres, Trump és el desenllaç del que ja estava passant amb l’administració Biden. Cal no oblidar que l’octubre del 2023 es va aprovar l’ordre executiva sobre IA, que pràcticament estableix que el president dels Estats Units és un commander in chief en matèria d’IA i que, associat al biaix sistèmic de la seguretat nacional, tota la investigació privada per part de corporacions i acadèmia hi està subordinada. I molt alineat amb un complex tecnològic de les grans corporacions, que estan pugnant perquè una d’elles al final s’endugui el monopoli de la IA com ha passat amb tot el disseny monopolístic que ha marcat tot el desenvolupament tecnològic nord-americà des dels vuitanta. Europa havia de fer front a un disseny d’IA. El que no sé és si el nostre model ha de ser competitivament emulador del que els nord-americans i xinesos pretenen. Europa ha de fer la seva IA, i si la IA significa tractar de replicar el cervell humà i com pensa, seria bo que intentéssim replicar el cervell o com treballa més eficientment el cervell europeu.

Home, amb el projecte d’Ursula von der Leyen ens hem definit a nosaltres mateixos com “el continent IA”. Per tant, estem fent que la IA passi a ser un dels factors diferencials d’Europa. Això significarà que Europa primer haurà de definir quin propòsit dona a la IA. Per a què la volem? Perquè contribueixi a la millora del benestar tal com els europeus entenem el benestar, que no és com l’entenen els xinesos i els nord-americans. Per a nosaltres, la cultura, la tolerància, l’alteritat, el valor, el respecte a la persona, etc., són fets fonamentals. Tenim una mirada humanocèntrica sobre tot el que fem. Aquesta mirada ha d’estar, no només a evitar riscos que danyen la persona, sinó que fa falta que pensem la IA fonamentalment com un assistent que millori el benestar de l’ésser humà.

OpenAI va al davant tot i que no sabem quines són realment les magnituds dels indicadors més foscos de la seva caixa negra en el disseny algorítmic respecte a les altres intel·ligències artificials amb què pugnen les altres grans corporacions. No seria descartable, com ha passat altres cops en la història del capitalisme i va succeir al capitalisme industrial nord-americà a finals del segle XIX i pot passar en el capitalisme cognitiu plataformitzat del segle XXI, una pràctica col·lusòria d’investigació [il·legal] en què hi hagi un repartiment de papers. No ho sé. El que és evident és que la IA farà possible que les empreses siguin més competitives que les del teu adversari, que tinguis eines per controlar millor la societat i tindràs armes amb una major capacitat letal. Per tant, de bromes, les justes, amb això. Sabem que els Estats Units, i Trump al capdavant, el que han posat sobre la taula és el que sempre hem sabut que eren els Estats Units: una república imperial.

Em sembla un moment disruptiu. Ha estat el reconeixement que el model nord-americà no ha de ser necessàriament el nostre model. No hem de fer entrenament massiu de dades. És possible un entrenament selectiu sobre la base de dades que nosaltres especifiquem. D’altra banda, inclús amb els xips hi ha la possibilitat de la reutilització. Hi ha moltes variables que estan en joc en el disseny d’una IA. Fins i tot el codi obert. El disseny pensat per les grans corporacions nord-americanes no té per què ser el que faci avançar més la IA. Quan parlem de la IA generativa estem parlant d’un intent d’imitar l’ésser humà quan crea productes intel·lectuals. I d’això els europeus en sabem un munt perquè ens hi estem dedicant des de fa 2.500 anys. I ens han anat prou bé les coses, almenys a l’hora de dissenyar una cultura que és suficientment atractiva per ser estimada per la immensa majoria dels humans, que en un determinat moment quan s’exilien o busquen començar una vida nova ja no van a Estats Units, que també, sinó que molts d’ells venen a Europa. Per alguna raó seu ser. DeepSeek ha estat realment un fenomen disruptiu que parla sobre el model de desenvolupament de la IA, però cal tenir en compte que Europa té una sèrie d’indicadors que l’habiliten perquè pugui desenvolupar capacitats encara impensables. Tenim les millors dades, la millor infraestructura tecnològica, centres tecnològics de primera categoria, investigadors i talent que són premis Nobel en àmbits que tenen a veure amb la IA, centres acadèmics de primer nivell. Un dels millors centres del planeta és el Barcelona Supercomputing o el Max Planck. Tot això ho hem de posar sobre la taula per tenir confiança que Europa pot desenvolupar una IA competitiva.

Espanya pot tenir un paper rellevant perquè hem apostat per una cosa, ara que s’ha produït el black out la setmana passada, que és interessant, i són els algoritmes verds. El desenvolupament d’una IA que contribueixi encara més a reduir la petjada de CO2 i que faci que la investigació en IA sigui més verda. Hi hem posat inversió i, a més, tenim un desenvolupament de centres de dades neutres molt important. Tenim unes infraestructures tecnològiques de primer nivell. Després de Finlàndia, som el país amb major nivell de penetració tecnològica. El 99% del nostre territori té cobertura tecnològica de primer nivell. Hi ha talent. Potser no tenim els diners d’altres països europeus, però del que es tracta precisament no és que un país concret hi posi diners, sinó que n’hi posem tots plegats. Aquí caldria saber escollir el rol que Espanya vol jugar. De la mateixa manera que vam escollir el rol que vam jugar amb l’Airbus.

No, i això és el que hauríem de treballar. És un dels plantejaments estratègics de país que hauríem de fer. Sí que tenim, i no ho valorem prou, camps semàntics en el terreny de la IA generativa. Els camps semàntics vinculats a la intel·ligència simbòlica. L’espanyol, associat amb el català i les altres llengües romàniques, té unes capacitats conceptuals més interessants que l’anglès. Per exemple, com seria d’important per a una IA distingir entre ser i estar. En anglès no podria abordar-se. No oblidem que les dades les fan les llengües. La suma de llengües d’origen llatí té un pes geopolític.

Però seria absurd que Espanya pretengués tenir una IA pròpia.

És clar. Però jo és que això ja ho donava... Si parlem d’IA i d’una lluita geopolítica hem de pensar des d’altres categories. No serveixen els conceptes de nació de la Revolució Francesa.

No ho sé, perquè això demanaria una expertesa que jo no tinc. Si projecto la reflexió macro més filosòfica i sociopolítica que sí que tinc, et diria que el català, com l’occità o l’italià i com totes les llengües romàniques, té enormes similituds conceptuals que formen part de la mateixa família idiomàtica. La complementarietat lingüística en la complexitat és molt més positiva que l’aïllament identitari en l’aproximació als conceptes que un està manejant. És a dir, en la mesura que siguem capaços de pensar més complexament dins d’un univers semàntic compartit, l’ambigüitat és una manera d’entendre millor com pensa l’ésser humà quan crea o imagina. Necessita conceptes que l’ajudin a projectar les seves capacitats creatives. Per entendre estats d’ànim, no hi ha res millor que “el seny i la rauxa”. És com molt difícil d’entendre, però que algú amb una mirada mediterrània o llatina comprèn perfectament. En castellà no hi ha paraules equivalents al que “el seny” conté. Moderació, racionalitat equilibrada però al mateix temps harmoniosa. Aquesta complexitat és extraordinàriament positiva.

Si us plau, per descomptat. I també et diria que tampoc dels polítics, però bé... [Riu]

Per això, per això.

Crec que és possible aconseguir una IA que pràcticament reprodueixi com pensa l’ésser humà, multifactorial i multitasca quan desenvolupa la seva intel·ligència. Perquè això generi dins de l’autonomia cognitiva una autèntica alteritat, hauríem de passar al següent estadi. Per a això passaran molts més anys.

Raona sobre la base d’una part del raonament humà. Un raonament lògic que treballa sobre la memòria i l’arxiu d’informació que l’ésser humà és capaç de desenvolupar. De fet, les IAs generatives estan en això. Per tant, d’aquí a aconseguir un clic qualitatiu que superi el simple ús hipereficient de l’arxiu o del registre d’informació que un utilitza quan pensa... Sobretot perquè hi ha una frontera que, inclús si es donés l’escenari d’una IA forta, que permetés situar-nos davant d’una alteritat pròpiament dita i radical respecte l’ésser humà, hi ha alguna cosa que és absolutament impossible de replicar. I és que l’ésser humà crea per imaginar. Imagina sobre la base d’intuïcions, que desenvolupa per un sistema d’alertes molt relacionat amb la condició humana. Una condició humana fràgil, fal·lible, i plena de límits. Els dissenys d’IA no es pensen per al límit. De fet, estem buscant sempre trencar els límits per seguir creixent. L’ésser humà no pensa com saltar els límits si no és a través de la imaginació, entre d’altres el de la transcendència, que és un límit radical. Tot això és, des d’un punt de vista antropològic, difícilment replicable. Probablement és la finestra d’oportunitat que té l’ésser humà per relacionar-se positivament amb la IA i convertir-la, encara que en el seu dia sigui una IA forta o general, en una cosa subordinada a la capacitat humana. Estan [les IA] gestionant millor la informació. Potser arriben a conèixer millor. No sé si arribaran a ser més sàvies que nosaltres.

Sí, però, hi insisteixo, ho fa sobre la base del que ha deixat l’ésser humà. I això significa moure’ns en un estàndard que supera allò “mediocre” però que no deixa de ser normalitzat al voltant del que és “mediocre”.

I sobretot quan s’arriba a l’abisme dels límits més profunds que acompanyen la condició humana i que estan associats a la culpa, el perdó, la reconciliació, l’amor, la mort, la malaltia, la pèrdua d’un ésser estimat... Aspectes que estan registrats a la literatura i que [la IA] pot arribar a entendre, perquè estan en les nostres creacions, però l’experiència radical que neix de la condició humana que ha nodrit això és estrictament nostra. Crec que serà difícil disputar-nos-la. No sé si hi haurà una condició artificial com hi ha la condició humana. I que aquesta condicionalitat i aquests límits intrínsecs al que és sintètic en la IA puguin generar en el futur una alteritat més profunda i que la seva consciència pugui disputar a l’ésser humà una manera de pensar diferent.

Està agafant el pitjor. De fet, pren el pitjor perquè ho necessita. Les dades més valuoses a les xarxes socials són les que estan contribuint a la polarització. La part de l’inconscient humà més reptiliana i que té a veure amb la violència i allò que també forma part de la condició humana.

Afrontem una transició crítica molt complexa cap a una forma de col·laboració permanent de l’ésser humà amb la IA. No li podem treure, a l’ésser humà, la possibilitat de col·laborar-hi. L’impacte que la IA pot tenir sobre la psique humana és enorme. Pot contribuir a assecar les fonts de la creativitat, que estan molt vinculades al que la pell, allò corpori, influeix d’una manera molt directa. La pròpia gestió del temps. Per això cal una educació molt diferent de la que tenim. Cal educar l’ésser humà per a la IA. Això suposarà un esforç enorme perquè, si no, serà una font de desigualtat extraordinària i inassumible per a una societat democràtica.