Adeu a un bon home

Existeix millor elogi que qualificar algú de bona persona? Fixeu-vos que en les notes necrològiques abunden les paraules amables, els reconeixements professionals... però no pas la frase: “Va ser una bona persona.” En canvi, quan Salvador Carrera va morir, el juliol passat, vam llegir molts comentaris en aquesta línia. I això que es va moure en els laberints plens de trampes i rivalitats de la política, va ser un home influent que va haver de prendre moltes decisions i es devia crear –suposem– més d’una enemistat.

Salvador Carrera i Comes (Ribes de Freser, 1935) era un senyor, amb tota la càrrega de respectabilitat que comporta aquesta paraula. Casat amb la banyolina Irene Rigau (exconsellera d’Educació), la seva vocació per la gestió pública i el context que li va tocar viure el van dur a ser un dels polítics més rellevants de les comarques gironines a partir de la Transició i fins al tombant de segle.

S’havia format com a economista, possiblement influenciat per la tradició de la seva família en el sector de la banca. El seu pare, Salvador Carrera i Fillet, va fundar la Banca Carrera, que el 1975 seria absorbida per Banca Catalana. Des del primer moment es va vincular a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit hegemònic al país durant dècades, en el qual Carrera va tenir molt de pes. Va tenir l’honor –i la responsabilitat– de ser el primer alcalde de la represa democràtica a Ribes, on el 2016 l’Ajuntament el va reconèixer com a fill predilecte. Arran de ser el batlle del seu municipi, posteriorment el nomenarien president de la Diputació, un càrrec que ocuparia en el mandat del 1983 al 1987. Deixaria l’ens provincial per fer el salt a la política estatal en època de Jordi Pujol, quan representar Catalunya a Madrid era molt transcendent. Va ser diputat a Corts fins al 1989 i posteriorment seria senador. A la cambra alta, on va ser portaveu adjunt del seu grup, hi va romandre fins que va deixar la política, el 2000. Aleshores va fer-se un lloc en la societat civil gironina, i va ocupar les presidències de la Fundació Prudenci Bertrana i del Consell Social de la UdG, des d’on procuraria impulsar els vincles entre els mons universitari i empresarial de la demarcació.