la contra
Pànic escènic
Aquest era el problema. Que no n'hi havia cap
Hi ha persones que tenen uns grans problemes per parlar en públic. Vaig veure un home, en un sopar commemoratiu, aixecar-se per agrair unes paraules d'elogi que li havien dedicat des de la taula presidencial, quedar clavat, dret, incapaç d'obrir la boca, tremolant fora del món. Van haver-lo d'ajudar a tornar a seure. L'estrès, se sol dir, però no ho crec.
Jo estic acostumat a parlar en públic, ho faig almenys mitja dotzena de vegades al mes, normalment en biblioteques i sobre literatura. No sóc especialment brillant però domino la matèria i no tinc cap problema, al contrari, per encaixar intervencions. He fet de professor molts anys, es pot dir que tota la vida he parlat en públic.
Un dia vaig començar a dubtar. No pas del públic, ni del sentit de les meves intervencions, sinó de mi mateix. El dubte es va estendre a partir d'aquest nucli. Les hores, els dies anteriors a un meu parlament em feia un tip de patir. Això m'impedia preparar-me bé, perquè el que volia era que passés el moment, no pensar-hi. Durant l'acte patint com un desesperat i arribava a casa com si tornés d'una guerra. És curiós que la punta del dolor fos sobretot quan havia de llegir i sobretot si el text que havia de llegir no era meu. Per què? Si justament la lectura en veu alta és un gran plaer, algú ja ha pensat les paraules per tu i tu pots concentrar-te a pronunciar-les bé i ajudar amb l'entonació a l'auditori a entendre quina interpretació en fas, sense l'altivesa d'haver-la de fer explícita. No tartamudejo, no sóc papissot, quin problema hi havia?
Aquest era el problema. Que no n'hi havia cap. La irracionalitat havia trobat una escletxa per passar i no hi ha res que acolloneixi tant l'essència humana com la irracionalitat. El problema era que no hi havia problema. Com més ho racionalitzava, més absurd, fins i tot còmic, ho veia. Però per absurd que ho trobés, a mesura que s'acostava el moment, la inquietud em creixia, i parlar en públic em comportava uns treballs titànics. Controlar la veu, vigilar què deia, posar en paraules els pensaments i estar atent a l'auditori no era absolutament res comparat amb l'esforç de controlar i canalitzar el terror que em passava per dintre i l'absurditat que representava. Perquè, a última hora, si un dia no podia més i havia d'aixecar-me i marxar i deixar una conferència a mig fer, quin problema hi havia? No s'hauria acabat el món, el meu públic em coneix i em valora i m'ho haurien disculpat, m'havia trobat malament, tots tenim un mal dia. Interiorment tremolava com un pollet. És escandalós pensar que mai ningú hagués notat res. Vaig preguntar-ho més d'un cop a coneguts que no tenien per què enganyar-me. No, em deien, semblava que estaves bé. No podien comparar-ho amb com hauria estat de bé sense aquell patiment. Perquè el més greu era que l'alegria havia desaparegut dels meus parlaments. Potser havien guanyat en gravetat, potser eren més profunds i essencials, fins i tot, més elaborats, qui sap, per compensar potser eren més documentats i competents, però qualsevol mena d'alegria s'havia esfumat.
Igual que passa un núvol, aquesta bogeria em va passar. Amb la mateixa facilitat que havia vingut. Com per una ventada. N'havia après alguna cosa? Havia servit per res? No gaire. Vaig girar-me enrere i el que vaig veure a l'espai que havia ocupat aquell núvol era espantós: un buit erm d'una dècada, el temps que més o menys havia durat la gropada.